Cerca de notícies

Enquesta

Passions humanes

30/12/2007 |

 

De com Chéreau i Barenboim signen un colpidor 'Tristan und Isolde' a la Scala mentre 'L'étoile' reobre l'Opéra Comique.

Mentre els darrers acords en pianíssim del preludi s'extingeixen, el teló puja lentament per deixar veure avançar, entre la boira, una enorme barcassa de càrrega. La primera imatge visual és tan impactant com la primera imatge musical, un preludi tot passió desfermada. Des de feia anys Patrice Chéreau i Daniel Barenboim somiaven a poder fer plegats Tristan und Isolde. La Scala de Milà ho ha fet per fi possible amb aquest espectacle d'obertura de temporada que ha tornat a unir dos grandíssims directors en l'apogeu de les seves forces, amb resultats impressionants.

Des de la Tetralogia del centenari de Bayreuth, Chéreau no s'havia acostat més a l'obra de Wagner. Els decorats del fidel Richard Peduzzi evocaven en la seva grandesa aquella mítica producció, amb murs imponents i un jardí amb xiprers (arbre de mort i eternitat) al segon acte, mentre que el vestuari indeterminat de Moidele Bickel ens acostava més al segle XIX que a la nostra època. Realisme i simbolisme es donaven, per tant, la mà en una proposta escènica menada amb mà de mestre pel director francès. Cada gest, cada mirada, cada posició en l'escenari era tan perfecta, tan autèntica, que era impossible imaginar que allò pogués ser de cap altra manera.

L'amor de Tristan i Isolde és el de dos adults de carn i ossos, del tot versemblants, que cauen sense possibilitat de fugida en les xarxes de la passió, i és aquesta veritat dramàtica la que fa intensament humana (i emocionant) la direcció de Chéreau. Moments que ens van dur les llàgrimes als ulls per la seva immensa bellesa van ser la gradació de l'acció després de veure el filtre -la immobilitat inicial dels protagonistes fins que Tristan es postra davant Isolde per besar-li el vestit mentre ella li acaricia el cap-, l'abraçada prenyada de tragèdia entre Marke i el seu nebot, i tot un tercer acte devastador. Seria temptador afirmar que Chéreau només (només!) signa una direcció d'actors d'una extrema minuciositat, sense voluntat interpretativa. Res més lluny de la realitat, perquè el seu muntatge no és cap simple il·lustració, sinó una penetrant reflexió sobre la força destructiva de la passió: Isolde avança, allunyant-se del cos inert de Tristan, fent tentines, cap a la foscor, cap a la nit manta vegades invocada, sense, tanmateix, poder arribar-hi. No hi ha redempció, només una imatge colpidora de mort, en sintonia total amb la fatalista lectura de Barenboim, que ofereix, després de genials flamarades als actes anteriors, amb un control insuperable dels fluxos i refluxos, un tercer acte, tot i que l'orquestra ja no tenia la cohesió del principi, que feia perdre l'alè (la desolació còsmica del preludi, les infinitesimals variacions en el deliri de Tristan, el desbordament imparable en la mort d'Isolde). Vam sortir de la Scala amb l'ànima corpresa.

Xavier Cester
Avui