Cerca de notícies

Enquesta

Ros Marbà torna al Real amb 'Le nozze di Figaro'

8/1/2003 |

 

El teatre madrileny estrena diumenge la seva nova producció, l'òpera bufa en quatre actes de Wolfgang Amadeus Mozart.

Mozart va triar el polèmic argument teatral de Beaumarchais 'La folle journée ou Le mariage de Figaro', anunci de la Revolució Francesa, per a una de les seves millors òperes, ara al Real sota la batuta de Ros Marbà.

L' escenari del Teatro Real es transformarà el dia 12 al palau sevillà del comte d'Almaviva, on el dret de cuixa, ja abolit, encara perviu. El criat Figaro, a punt de casar-se, enfrontarà el seu enginy al poder comtal. Aquest és el punt de partida de l'òpera bufa en quatre actes Le nozze di Figaro (Les noces de Fígaro), de Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), que el Real va presentar ahir, com a nova producció pròpia, amb el català Antoni Ros Marbà com a director musical i el suís Marco Arturo Marelli com a director d'escena, escenògraf i il·luminador.
Ros Marbà, que amb Le nozze farà la seva tercera col·laboració amb el Real, es va mostrar molt satisfet d'una orquestra "en què es pot confiar" i va destacar que Marelli ha ideat una escenografia que, tot i l'extraordinària complexitat argumental, aconseguirà que "s'entengui l'obra fins i tot sense llegir els subtítols ni entendre la llengua, perquè l'explica escènicament". El prestigiós director musical, Premio Nacional de música i Creu de Sant Jordi, va recordar que ja ha dirigit dos cops aquesta òpera de Mozart, "al mateix Real fa 12 anys i al Colón de Buenos Aires", però diu que, encara que les experiències passades enriqueixen les noves produccions, "cada producció és molt diferent". Marelli també és un vell conegut del teatre, on ja va dirigir l'escenografia de La flauta màgica.
El Teatre Real en farà 10 representacions, del 12 al 23 de gener, amb un doble repartiment: Pietro Spagnoli i Juan Jesús Rodríguez (comte d'Almaviva), Barbara Bonney i Ana Ibarra (comtessa d'Almaviva), María José Moreno i Andrea Rost (Susanna), Marco Vinco i Simón Orfila (Figaro) i Sophie Koch i Ruxandra Donose (Cherubino), als papers principals.
Marelli s'ha deixat inspirar per la música a l'idear la posada en escena de Le nozze di Figaro, que ha basat en el moviment circular. "El primer que ens transmet l'obertura és moviment. Aquesta obra tracta d'un enfonsament social i eròtic", assenyalava el director d'escena. Per això, Marelli ha volgut expressar la idea d'una època de canvi social amb un escenari circular que representa el palau andalús on es desenvolupa l'acció, però que alhora reflecteix la manca de fronteres entre els personatges, que, distanciats de la paret, fan la impressió d'estar "penjats en l'espai". Un espai que s'estructura amb panells mòbils inspirats en frescos de l'època en què Mozart va compondre l'obra i que il·lustren el "desplaçament de les fronteres socials polítiques i eròtiques". L'escenari, doncs, ha estat concebut "en continu moviment" per explorar també la idea de laberint on Eros dirigeix les canviants relacions entre els personatges.


Un laberint circular
Ros Marbà destaca que, certament, l'estructura musical que va crear Mozart uneix el principi i el final en un cercle on tot recomença al llarg d'una sola jornada -La folle journée de Beaumarchais-, ja que "comença i acaba amb els mateixos plantejaments tonals". Per Marelli, aquesta és "una òpera de conjunts" i la forma circular i laberíntica expressa el mecanisme de l'obra. "Un se sent feliç quan ha deixat de buscar la sortida del laberint, però l'endemà recomençarà tot des del principi", assenyalava l'escenògraf.
Una curiositat d'aquesta producció, des del punt de vista musical, és que Marbà ha escollit un fragment de Don Giovanni per als 4 segons que Mozart deixa a la lliure interpretació dels adaptadors, quan el personatge de Cherubino taral·leja una melodia. "Amb això citem una obra que Mozart va escriure després", comenta Marbà, atret per les infinites possibilitats que ofereix una òpera que no dubta a qualificar amb "un deu sobre deu".
Amb Le nozze di Figaro s'iniciava el 1775, un any després de la polèmica estrena de l'obra teatral de Beaumarchais, una col·laboració entre Mozart i el llibretista Lorenzo da Ponte que va donar lloc a una trilogia que completen Don Giovanni i Così fan tutte. "És una trilogia que és un patrimoni universal que els humans hem de sentir-nos molt feliços de tenir entre nosaltres", assegura el mestre Marbà, per qui, si bé Don Giovanni és la millor, "Le nozze di Figaro és la que més em diverteix dirigir".

Marta Casado
Avui