Cerca de notícies

Enquesta

El tenor omnímode

13/4/2008 |

 

 

Amb una edat en què molts cantants prefereixen viure de rendes (amb públic al davant o sense), Plácido Domingo continua trencant tots els esquemes en expandir de manera inusitada i en direccions inesperades el seu enorme catàleg de títols interpretats. I ho fa per una natural voracitat per tocar totes les tecles possibles, per una irrefrenable curiositat, per una indiscutible sensibilitat i per una intel·ligent cura per apropar-se a papers que no suposin reptes exagerats per a uns mitjans vocals minvants, tot i que encara formidables. Penúltima parada, Händel, decisió doblement sorprenent si tenim en compte que el compositor no va donar gaires oportunitats operístiques a la veu de tenor, centrat més com estava en la parella castrat-soprano (fins i tot els baixos hi tenen més possibilitats de lluïment).

En la producció haendeliana, tanmateix, hi ha una perla rara, Tamerlano, una de les òperes més ombrívoles del caro sassone, i un paper sensacional escrit per a les grans possibilitats del tenor Francesco Borosini, Bajazet, el vençut emperador otomà que prefereix la mort al deshonor davant el tirà tàrtar. I és aquest paper el que Domingo ha abordat per primer cop al Teatro Real de Madrid.

Dos universos van conviure en una sola funció: el tenor madrileny, novici haendelià, i la resta del repartiment, més avesat a l'estil barroc. La disfunció no va ser, amb tot, una qüestió de correcció musicològica, sinó d'escala vocal. Quan Domingo obria la boca, escoltàvem una veu vibrant, rica i embolcalladora. Tant era que el cant florit no sigui la seva especialitat ni que la psicologia del personatge fos només plasmada en un primer nivell. Bajazet arribava i commovia fins a l'última fila de la sala, i en l'escena del suïcidi no vam veure un tenor esforçant-se per moure's en terreny ignot, sinó que vam gaudir d'un artista grandiós.

I la resta? Veuetes educades, correctes, que haurien fet més patxoca en un teatre més petit i sense la presència abrusadora de Domingo al costat. La principal damnificada va ser Monica Bacelli, Tamerlano avar en colors i encarnació massa frívola (culpa també de la direcció d'escena). Ingela Bohlin va ser una Asteria d'emotivitat franca, tot i que llastada per problemes d'afinació, i Sara Mingardo evidenciava que els herois melangiosos i passius com Andronico escauen més al seu instrument d'atractiu inversament proporcional a la capacitat de projecció.

Hi ha teatres que, en programar Händel amb les seves orquestres, conviden especialistes de la interpretació històrica, epígraf sota el qual es poden amagar molts horrors. Sense negar que Paul McCreesh sigui un músic excel·lent, el seu gest erràtic va propiciar una lectura estovada, i va obtenir pel camí un so ben poc homogeni de l'orquestra. La blanor també va presidir el muntatge de Graham Vick (director que pot donar molt més de si), importat del Maggio Musicale Fiorentino: neutre, asèptic, correcte en la narració de la trama i amb escàs gruix emocional. Almenys va ser un marc que no oferia complicacions afegides a la reeixida incursió barroca d'aquest tenor omnímode que porta per nom Plácido Domingo.

Xavier Cester
Avui