Cerca de notícies

Enquesta

Antiquats o moderns

13/7/2008 |

 

Continuem amb algunes de les línies argumentals dels últims quaderns, ja que un dels paràmetres amb què se sol jutjar una òpera nova és discernir si és antiquada o no, un valor, òbviament, determinant només quan l'entorn està fortament marcat per certeses estètiques que no admeten rèplica ni desviacions. L'ensulsiada de la Segona Guerra Mundial va fer que l'avantguarda més agressiva volgués fer tabula rasa de la majoria de valors previs, per tant una òpera com The Rake's progress, estrenada el 1951, deuria provocar urticària aguda. Què feia Stravinsky component una obra amb formes tradicionals (àries, cabaletes, duets, quartets) separats per recitatius amb clavecí?

El pas del temps trastoca les perspectives de forma increïble i per a la sensibilitat de la primera dècada del segle XXI aquest títol, culminació de la fase neoclàssica del compositor rus (encara que aquest rètol no li agradés gens ni mica), amb les seves múltiples referències -Mozart per sobre de tot, però també l'òpera italiana de Monteverdi a Verdi- passades per un túrmix genial, sembla més moderna que molts experiments contemporanis més à la page. La raó és ben simple: amb una música d'una inventiva inesgotable al servei de l'excepcional llibret d'Auden i Kallmann, Stravinsky va enviar un missatge sense data de caducitat sobre els vans anhels de l'ésser humà.

Va ser molt oportú que la Royal Opera House de Londres rebés aquesta obra cabdal del segle XX alhora que tancava la sèrie de representacions d'un nou muntatge de Don Carlo. La producció de Nicholas Hytner, actual director del National Theatre, ha estat titllada en alguns cercles d'antiquada, paraula també terrorífica per a una posada d'escena. El motiu deu ser, creiem, que no es tracta de cap relectura radical de la magna òpera verdiana. Amb uns decorats semiabstractes de Bob Crowley sobre els quals destacaven encara amb més força alguns elements concrets (la tomba de Carles V, la façana daurada d'una catedral) i un acurat vestuari d'època, Hytner signa una magnífica direcció d'actors (únic punt feble, un pobre acte de fe amb quatre ninots envoltats de flames) en què, tot i quedar reforçat el creixent aïllament de Don Carlo del que l'envolta, la confrontació política esdevé l'eix motriu de l'espectacle, en bona part per les característiques dels intèrprets. Una proposta, doncs, nítida, antiquada només si considerem que explicar bé una història és antiquat.

Robert Lepage no només explica molt bé The Rake's progress. ho fa a més amb un virtuosisme visual fascinant en un muntatge estrenat l'any passat a Brussel·les (ja hi ha DVD editat) i que arriba el curs vinent a Madrid. El director canadenc situa l'acció al Hollywood i Las Vegas de l'època de la creació de la peça, els anys 50, amb projeccions suggerents i cites de clàssics com Gegant o El crepuscle dels déus. Així, Tom Rakewell és un jove cowboy que es deixa engalipar per un sinistre director que el converteix en estrella de la pantalla fins que cau per culpa d'un invent que promet convertir les pedres en pans i que no és altre que la televisió. Una deliciosa ironia per part de Lepage.

Xavier Cester
Avui