Cerca de notícies

Enquesta

Política d'òpera

3/8/2008 |

 

La vida musical no es redueix a anar a concerts i a l'òpera, a escoltar música per qualsevol sistema de reproducció, o a fer-la en primera persona. La vida musical també implica les decisions que des dels àmbits de gestió pertinents determinen tot l'anterior. La política cultural ha estat prou distreta en els últims mesos, no només a Santa Mònica. En música també hi ha hagut decisions rellevants com el canvi en la direcció general del Gran Teatre del Liceu, sobre el qual ja vam fer un comentari en calent. El tema és, tanmateix, prou important per tornar-hi amb una perspectiva més àmplia.

Les primeres declaracions als mitjans de Joan Francesc Marco han estat esperançadores, previsibles i preocupants, tot alhora. La seva, lògica, aposta per la qualitat té un corol·lari que no volem passar per alt: la millora de cor i orquestra. Els progressos en el primer han estat sensibles (encara hi ha marge de progressió), però ha estat la segona la que aquest curs tot just acabat ha generat més comentaris negatius en la premsa local (l'estrangera, sovint convidada, sol ser més benvolent). L'excel·lent Sebastian Weigle se'n va a Frankfurt amb la feina a mitges, fins i tot amb un petit retrocés respecte als seus inicis a la casa.

Problema de ritme de treball? Els concerts de Die Walküre enmig d'una obra complexa (i nova al teatre) com Death in Venice apunta en aquesta direcció. Problema de recursos? Una bona orquestra costa diners, com bé saben a València, tot i que el model del Palau de les Arts potser no és el més desitjable. Quina estabilitat es vol donar al conjunt, el més ben pagat de l'Estat, quan en aquest moment hi ha vint places convocades?

El patrimoni històric i la nova creació són altres aspectes que Marco ha subratllat; amb encert, ja que són dos dels dèficits crònics dels últims anys al Liceu. De partitures recuperades ja n'hi ha hagut, però, com un destacat musicòleg sempre ens recorda, mai en igualtat de condicions amb altres repertoris. Cobrir l'expedient i prou amb assajos insuficients i equips artístics incomprensibles és la millor manera d'immunitzar per sempre el públic cap a la nostra música. I pel que fa a la creació actual, recordem que un dels moments més celebrats de Pinsans i caderneres és quan es rememora una època (amb un punt de mite, la veritat) en què el Liceu programava compositors catalans vius.

Aquests bons propòsits, tanmateix, confirmen una sospita prèvia: Marco vol incidir de forma directa en la política artística. Vet aquí que una de les seves intencions és establir un consell artístic assessor. Crear comitès de tota mena és una de les manies recurrents dels polítics (i Marco n'és), un recurs que sovint només serveix per embolicar la troca i no anar enlloc. Bé, sí, allà on el polític ja ha decidit anar, però amb la responsabilitat més diluïda per millor cobrir-se les espatlles. Assumir les responsabilitats no implica no escoltar els actors implicats, però se suposa que els gestors públics (i els que els nomenen) passen comptes de forma regular. És clar que, enmig de tanta maniobra política, no està de més recordar la cèlebre frase de la campanya de Bill Clinton contra Bush sènior: "És l'economia, estúpid!".

Xavier Cester
Avui