Cerca de notícies

Enquesta

L'ondina urbana

14/12/2008 |

 

 

Hi ha òperes que, qui sap si pel signe dels temps, de cop i volta generen més atenció i muntatges d'alta volada. Un bon exemple seria Rusalka, el títol més famós del corpus escènic de Dvorák, programada l'estiu passat pel Festival de Salzburg i ara presentada en una nova producció de La Monnaie de Brussel·les. Més enllà de les disquisicions més o menys fantasioses d'arrel psicoanalítica que han envoltat aquest conte, ¿pot ser la recerca d'una identitat, l'anhel fracassat d'aquesta ondina per convertir-se en humana, un reflex de la desorientació de la societat actual? En definitiva, no deixa de ser una qualitat de tota obra clàssica la capacitat d'interpel·lar i qüestionar les idees i sentiments de cada època. Perennitat, que en diuen.

Què ha trobat Stefan Herheim a Rusalka? Un conte de fades per explicar a la vora del foc, per descomptat que no. El director noruec planta el mite en el més prosaic dels escenaris, una cruïlla de carrers de Brussel·les, amb boca de metro inclosa i, naturalment, en un pròleg mut amb la repetició rutinària dels petits gestos quotidians, banyat per la pluja tan molestament habitual en la capital belga (no és aquesta una història aquàtica?). El decorat de Heike Seele és d'un impactant hiperrealisme, a menor escala, tanmateix, del Parsifal de Bayreuth -la capacitat tècnica de La Monnaie no és la mateixa.

Com en l'obra wagneriana o en el Die Entführung aus dem Serail que tant va sulfurar a Salzburg, a Herheim no li interessa seguir al peu de la lletra la història prevista: ja hi és ell per inventar-ne una de nova, un fil narratiu diferent. O fils, perquè li agraden la superposició d'estrats, les duplicacions o triplicacions, els reflexos entre personatges, la narració sincrònica i la diacrònica: la complexitat per sobre de la simplicitat.

Aquesta Rusalka, per tant, no és la història de l'ondina que vol fer-se humana perquè estima un príncep, sinó la història de l'entesa impossible entre home i dona, centrada no pas en la protagonista sinó en Vodnik, l'esperit de les aigües. Herheim explora la relació traumàtica d'aquest home de cabells grisos amb l'altre sexe. Tot comença per les cruels burles de les nimfes del bosc a un nen indefens i continua per l'enamorament d'un jove mariner (el príncep) per una dona ideal que no és res més que un maniquí inanimat vestit de núvia. Quan el jove s'encara amb una realitat menys idíl·lica del que creia, comencen els problemes de convivència que deriven, ja amb el protagonista madur, en el sagnant assassinat de l'esposa. Aquests tres estadis corresponen, a més, a tres èpoques diferents, els anys 50, els 70 amb els seus hippies, i l'actualitat, marcades per subtils canvis en el vestuari i en el decorat (per exemple, l'aparició i desaparició d'antenes parabòliques).

Desdoblada a vegades en la bruixa Jezibaba o en la Princesa Estrangera, Rusalka és el compendi dels arquetipus masculins sobre la dona: puta, santa (o totes dues coses alhora), muller submisa, esposa dominatrix, objecte de fantasia (quan baixa del cel com una Mare de Déu mentre els llums de la sala s'encenen). En tots els casos dona i home estan condemnats a no entendre's, la seva unió és tan utòpica com la d'ondina i ésser humà.

Xavier Cester
Avui