Cerca de notícies

Enquesta

Vehicles estel·lars

18/1/2009 |

 

 

Hi ha òperes que, sense la presència de la diva i/o el divo de torn, difícilment es programarien. Ja ho deia no fa gaire Anthony Tommasini, crític del New York Times: un teatre no decideix fer Thaïs per després buscar la soprano adequada, sinó al revés. El mateix es podria dir de La rondine de Puccini, títol que ha compartit amb el de Massenet presència a l'escenari del Metropolitan de Nova York. Més que d'obres menors -terme que no ens acaba de fer el pes-, potser és millor parlar d'obres menys bones dins del catàleg dels compositors respectius, tot i que, en els afectes del cronista, Puccini està molt per sobre de Massenet.

Thaïs és l'obra perfecta perquè Renée Fleming consolidi el seu regnat al Met en una temporada que ella mateixa va inaugurar amb una gala amb tres actes de tres òperes diferents. La veu sumptuosa i el cant lànguid de la soprano nord-americana són tan adequats al paper -que ha interpretat en diverses ocasions (com en concert al Liceu) i també ha enregistrat- com l'espectacularitat de les ascensions fins al re sobreagut (menys grat és un greu semiparlat) i, a més, Fleming va anar millorant al llarg de la representació fins a un final de beatífica serenor.

Al seu costat, Thomas Hampson va donar tota la credibilitat possible a la inflexibilitat puritana que amaga les pulsions tòrrides del monjo Athanaël. El principal mèrit de Jesús López Cobos va ser evitar caure en les vulgaritats a què convida Massenet, perquè, tot i els seus apologistes, Thaïs té una partitura amb molta palla. Cert és que guanya en ser escenificada, fins i tot en un muntatge horrible com el de John Cox, d'una lletjor visual que convertia Alexandria en una mena de Las Vegas decimonònica i amb un final -amb Thaïs en un altar envoltada de flors- que només podem qualificar d'hortera. A Fleming li deu agradar força, perquè ja el va fer a Chicago, però segur que el que li deu agradar més és el glamurós vestuari expressament creat per a ella a Nova York per Christian Lacroix, que emfasitza el seu estatus privilegiat al teatre novaiorquès.

Peter Gelb, el director general del Met, té una cosa en comú amb qui ja no serà el seu veí, Gerard Mortier: anuncia com a noves produccions muntatges que ja fa anys que corren pel món. Era el cas tant de Thaïs com de La rondine, que la parella Gheorghiu-Alagna ja havia estrenat a Londres. La defensa que fa la soprano romanesa d'aquesta intersecció de Puccini amb el món de l'opereta és ben lloable, perquè s'hi troben algunes de les melodies més glorioses mai escrites pel compositor italià. Ai las, la trama és ben feble, perquè l'infeliç, ja que no tràgic, desenllaç en el qual Magda deixa el jove que estima per tornar a la seva vida de mantinguda és tan brusc com poc justificat. Almenys no mor, com diu Gheorghiu. Segon ai las, aquell vespre tampoc va cantar.

En una conferència, Gelb recordava que els cantants passen per tres estadis: agafant un refredat, recuperant-se d'un refredat, i refredats. Aquest darrer era el de Gheorghiu, substituïda més que notablement per Maureen O'Flynn. Ara, de ben segur que el petó amb l'ardent, però no sempre subtil, Ruggero de Roberto Alagna va ser més curt.

Xavier Cester
Avui