Cerca de notícies

Enquesta

Mort al mascle

19/4/2009 |

 

Dues òperes fora de temps coincideixen als escenaris de Berlín: una raresa absoluta, 'Marie Victoire', de Respighi, i 'Armide', de Gluck, vistós desplegament de joves nus per part de Calixto Bieito Armida (Maria Bengtsson, protagonista del primer 'cast') i la seva cort nudista. 

Berlín, entre moltíssimes altres coses, és la ciutat dels tres teatres d'òpera, una riquesa cultural evident per a la capital alemanya, però també una sagnia econòmica per a una ciutat "pobra, però sexi", i un problema de coordinació: dos teatres feien La Traviata en dies consecutius, la qual cosa no sembla gaire raonable, per molt que un títol així pugui garantir una bona taquilla en temps complicats. La companyia de present i futur més negre és la Deutsche Oper, la qual cosa no vol dir que no continuï oferint representacions de qualitat, apostant fins i tot per rareses com Marie Victoire de Respighi.

Malgrat puntuals resurreccions (La fiamma fa uns lustres al Liceu), el catàleg operístic del compositor italià roman encara una nota al marge al costat de la popularitat de la trilogia de poemes simfònics romans. Marie Victoire, de fet, sembla una obra fora de temps, ja que, composta en francès i acabada el 1913, no va ser estrenada fins al 2004, 78 anys després de la mort de Respighi. Estem davant d'un melodrama tremebund situat a la Revolució Francesa, amb la comtessa epònima creient que el seu marit ha mort durant el Terror i caient als braços, encara que només sigui una nit, d'un amic de la família mentre espera que el seu cap rodoli sota la guillotina. El cap de Robespierre cau abans, i saltem sis anys endavant, amb una Marie Victoire fabricant de barrets amb fill il·legítim que enyora el seu marit. L'acumulació d'improbabilitats més gran es produeix quan el comte reapareix el mateix dia que el seductor atempta contra Napoleó i es refugia, on si no, a la botiga de Marie Victoire.

Tot i que un veí de butaca va bufar de valent a l'acabar la funció, el cronista serà més comprensiu amb Johannes Schaaf (el muntatge l'havia de signar Katharina Wagner), perquè la feina no era fàcil, ni per l'argument, ni per la quantitat elevada de personatges que té l'obra, ni per l'obvi desconeixement que tothom en tenia. Així que Schaaf va optar per la màxima claredat: decorat giratori amb un palau enrunat, vestuari d'època i acció menada sense sorpreses.

Michail Jurowski, pare d'una nissaga de no menys excel·lents batutes, va poder recrear-se en una partitura que recorda Strauss i Puccini (sense el seu geni) passant per l'impressionisme gràcies a una orquestra magnífica. L'ampli repartiment evidenciava una irreprotxable feina d'equip, tot i que és just destacar el ben entès patetisme de la Marie Victoire de Takesha Meshé Kizart, veu sucosa digna de ser seguida amb atenció, la solidesa de Markus Brück com el seu espòs i el timbre agraït, tot i una projecció limitada, de Germán Villar com el tercer en discòrdia.

Gluck despullat

Amb Armide trobem també una obra fora del seu temps, perquè Gluck musica un llibret quasi un segle antic ja usat per Lully. Aquest títol va ser el nou vehicle de Calixto Bieito a la Komische Oper, el teatre berlinès que menys polseguera genera i un dels focus de l'activitat operística del director català, centrat sobretot en l'àrea germànica. Tanmateix, a vegades els muntatges de Bieito no interessen tant per quines noves perspectives ofereix d'una obra, sinó per comprovar quina una s'empesca. Esperant les tradicionals dosis de sexe i violència, el teatre es va curar en salut advertint que l'obra era recomanable per a majors de 16 anys.

L'amor desgraciat de la maga Armida (com tot a la Komische, l'òpera va ser cantada en alemany) i el cavaller Rinaldo esdevé un nou capítol de la guerra contemporània de sexes, en la qual els homes, criatures primàries i violentes, són els que surten més malparats. D'aquí que Armida sigui una ama en vestit jaqueta que controla i maltracta sense pietat una quinzena de joves totalment nus. És innegable que més d'un i una va alegrar la vista, però l'efecte decoratiu s'esgotava de seguida. L'armadura de la maga s'esberla davant Rinaldo (en una de les escenes més reeixides), però la seva relació no té futur: quan el brutot la deixa a casa per anar amb els col·legues al gimnàs, Armida el mata a trets.

No es poden negar troballes esplèndides, fins i tot un toc de poesia lúdica en aquesta senyora madura fent de tot amb un jove ben plantat, davant aportacions que deixen perplex: serà la nostra formació catòlica o una noia violada semblava la Verge de Lourdes? I què hi feia un domador de serps? Un cop més, la façana aparatosa s'imposa sobre el contingut.

La direcció musical de Konrad Junghänel tenia el decòrum que faltava a l'escena, però no l'energia. Per moltes credencials historicistes que tingués, va ser una versió tova i amb problemes de coordinació, com tova va ser l'Armida de Caroline Melzer, mentre que Peter Lodahl superava amb eficiència l'àrdua tessitura de Rinaldo. Tots dos feien, físicament, una parella ben atractiva i sensual, sense necessitat de treure's la roba.

Xavier Cester
Avui