Cerca de notícies

Enquesta

Cimera operística

20/4/2009 |

 

Els responsables dels principals teatres europeus d'òpera es reuneixen a Barcelona, al segon Fòrum Europeu d'Òpera, per debatre sobre els grans reptes del gènere.

 

Creativitat i innovació han estat els eixos del segon Fòrum Europeu d'Òpera que, des de divendres i fins ahir, ha tingut lloc al Gran Teatre del Liceu. Prop de 500 professionals i aficionats de 29 països han respost a la convocatòria d'Opera Europa -l'associació de teatres i festivals lírics-, Reseo -la xarxa educativa per a l'òpera i la dansa- i Fedora -on s'apleguen les organitzacions d'amics de l'òpera- per debatre el present i el futur del gènere.

Com sol passar en aquesta mena de trobades, més que de revelacions profundes o propostes engrescadores, el que predomina és la posada en comú d'experiències, a vegades amb cert aire d'autosatisfacció, però també amb la consciència dels reptes que ja són aquí mateix, com la crisi econòmica. Una crisi que diversos ponents creuen que pot ser una oportunitat per impulsar el paper de l'òpera en la societat. Com afirmava Gerard Mortier en la cloenda, "la crisi és el gran moment de l'art i de la reflexió" per poder tornar l'esperança.

Com es pot aconseguir? A través de la creativitat i la innovació aplicada en tres àmbits ben delimitats: òperes noves, noves lectures del repertori i la tecnologia. Tot reconeixent el risc -o, en paraules del compositor James McMillan, "el pas cap a la foscor"-, que suposa una nova obra, Brian McMaster, exdirector del Festival d'Edimburg, creu que el públic és receptiu. Llàstima que, com recordava McMillan, el lligam que existia fa segles entre compositors i teatres s'ha trencat, la qual cosa representa una pressió afegida als creadors. Per descomptat, hi ha teatres que creuen més que d'altres en l'òpera actual, i així Pierre Audi, responsable de l'Òpera d'Holanda, pot oferir el curs vinent tres títols contemporanis, un dels quals és una reposició. De fet, tan difícil és aconseguir una segona producció d'un títol recent com que aquest circuli més enllà dels coproductors d'una estrena, trencant el localisme o, segons David Pountney, director del Festival de Bregenz, "el nacionalisme de baix nivell" que fa que molts teatres només vulguin representar òperes d'autors dels seus països.

Retrocés conservador

La renovació en la posada en escena del repertori és un fenomen que ha aixecat força polseguera, però Audi creu que "les forces conservadores estan de retirada, també en la premsa". Això sí: lamenta que els "teatres prefereixin els noms consolidats als nous directors", noms com Calixto Bieito, que va defensar un estil que intenta "crear una sensació de realitat a l'escenari", o La Fura dels Baus, que, de la mà d'Àlex Ollé, va fer un repàs dels 30 anys de trajectòria del grup abans de concloure que "al món de l'òpera fan falta agitadors".

Pel que fa a la tecnologia, entesa com a eina i no com a objectiu, Tony Hall, director executiu de la Royal Opera House, va proclamar que tots els teatres "som ara productors multimèdia". A la televisió i la ràdio tradicionals, s'hi han sumat internet (el Covent Garden ja és a Facebook i Twitter) i les transmissions a cinemes, sobre les quals, tanmateix, es van sentir algunes veus d'alerta, com la de Pierre Audi ("cal reinventar la forma de filmar" per evitar que aquesta nova joguina mori en una dècada) o Gerard Mortier, que les creu justificables només en ciutats que no disposen de teatre propi.

On són els cantants?

A punt d'acabar el seu mandat a París i començar nova etapa a Madrid després del fiasco de la New York City Opera, Mortier va poder tancar amb calma el fòrum, a diferència del 2007, en què va haver de lluitar contra una amenaça de vaga a la Bastilla que li va aigualir la festa. El gestor belga va repetir el seu conegut mantra: anatema a l'òpera entesa com a mer espectacle, amb el corol·lari de considerar que el segle XX ha produït més obres mestres que el XIX. Mortier va insistir en la funció de servei públic d'uns teatres finançats amb diners públics, coincidint de passada amb un director que no li agrada gaire, Calixto Bieito, que també creu que "el futur de l'òpera és estar en contacte amb la societat". Amb qui no es va estar en contacte va ser amb els cantants, notables absents d'aquest fòrum. ¿Deu ser que no són prou creatius i innovadors?

Xavier Cester
Avui