Cerca de notícies

Enquesta

Montserrat Figueras: "He escoltat molt les cantants de color nord-americanes"

9/9/2009 |

 

 

Va ser la gran Victòria dels Àngels la que li va descobrir a una aleshores adolescent Montserrat Figueras (Barcelona, 1948) el fabulós i riquíssim món de la música sefardita, la que es van endur en la diàspora mediterrània els jueus expulsats de la península el 1492. Un cançoner que ha sobreviscut cinc segles en la intimitat domèstica dels barris sefardites de Rodes, Istanbul o Salònica, i que Figueras i Hespèrion XXI --el conjunt que va fundar el 1974 amb el seu marit, el violagambista Jordi Savall-- han rescatat de l'oblit i convertit en un dels plats més delicats i suculents de la música contemporània. Ahir van desfilar per l'Auditori Nacional amb un programa basat en el disc Orient-Occident ampliat per a l'ocasió amb un grapat de temes vocals en el que serà, sens dubte, la vetllada musical de l'any.

--En el repertori sefardita hi abunden les cançons de bressol. ¿Els seus fills van tenir el privilegi d'adormir-se bressolats per aquestes tonades centenàries?
--Als meus fills els he cantat de tot. Arianna, la gran, la vaig tenir quan encara estudiava al conservatori de Basilea, i li vaig cantar tot el repertori d'una estudiant de cant. Amb un to de cançó de bressol, naturalment. I funcionava.

--El seu repertori de bressol, ¿incloïa El noi de la mare?
--I tant, que sí. Totes les cançons catalanes que he conegut les vaig cantar als meus fills.

--El petit, Ferran, acaba de publicar el primer disc, Mireu el nostre mar, on flirteja amb la cançó d'autor. ¿Un fracàs, que en aquesta família surti un quasi-cantautor?
--Al contrari, és d'un gran coratge que hagi atrevit a sortir-se de la línia familiar. Ho trobo fantàstic.
--Una forma molt musical de matar el pare (i la mare)...
--És un disc de cançons tradicionals --moltes, catalanes-- que fa seves amb una instrumentació molt personal. S'ha d'escoltar. Personalment, n'estic molt orgullosa. D'altra banda, hi he d'afegir que els meus fills m'han permès descobrir molta de la música que ells escolten i que d'una altra manera difícilment hauria arribat mai a tastar. I això també m'ha enriquit molt.

--El seu marit se'ns va destapar com un fan d'Elvis. ¿Guarda vostè algun secret igualment inconfessable per a una soprano especialitzada en música antiga?
--He escoltat moltíssim les grans cantants de color nord-americanes. I la primera i més gran de totes, Billie Holiday. És la banda sonora de la meva adolescència. Però també m'han atret els cantants que, sense deixar de ser bons melodistes, donen importància a la paraula. Jacques Brel, per exemple. Sempre he sigut molt esponja: m'inspira qualsevol tipus de música.

--De Billie Holiday i Jacques Brel a la cançó sefardita hi ha un món. ¿Com és que es va decidir a fer aquest salt mortal?
--Devia tenir uns 17 anys. Un dia vaig anar a escoltar Ars Musicae, que era un grup de música antiga en què el meu pare tocava la viola de gamba. Aquell dia hi cantava també Victòria dels Àngels. I en el repertori hi va incloure una cançó sefardita. Per algú com jo, que començava a estudiar cant i no tenia encara gens clar quin havia de ser el meu camí, allò va ser una revelació. Aquell dia vaig descobrir un repertori que s'ajustava com un guant a la meva sensibilitat.

ANDRÉS LUENGO
El Periòdic d'Andorra