Cerca de notícies

Enquesta

Refundem el Palau

4/10/2009 |

 

El pou de merda que era l'antiga gestió de l'entitat escampa la seva ferum en totes direccions, però mentre la justícia investiga, és millor aparcar l'autoflagel·lació i començar a construir el futur.

 

Cada dia apareixen noves informacions al voltant de l'antiga gestió del Palau de la Música Catalana que van molt més enllà dels delictes confessats per Fèlix Millet en la carta al jutge, un document digne de ser conservat i analitzat per les generacions futures. Demanant excuses per l'expressió barroera, el pou de merda sembla que no té fons i la ferum que en surt s'escampa en totes direccions d'una societat com la catalana, capaç de passar del cofoisme a l'autoflagel·lació sense cap mena de transició. Els esquitxos ara comencen a arribar als partits polítics, una mica també en funció dels interessos de cada mitjà.

Mentre esperem que la justícia aclareixi fins a l'últim dels detalls d'un escàndol que ni les administracions públiques, ni els patricis empresarials ni els patrons de prestigi ni la premsa van saber albirar, i que aquesta mateixa justícia estableixi les responsabilitats que corresponguin (la condemna moral i social a Millet i sequaços és inapel·lable), comença a ser urgent saber com ha de ser el Palau del segle XXI. Exposem aquí algunes reflexions que estan en la mateixa longitud d'ona que les fetes pels professionals del món de la música en el manifest presentat aquesta setmana (i que hem signat, per cert).

1. Els cors

L'Orfeó Català va fundar el Palau de la Música Catalana, i l'Orfeó Català i la resta de formacions que han sorgit al seu redós han de ser la pedra sobre la qual s'edifiqui la nova era. Ras i curt, la música ha de ser l'alfa i omega de la refundació de la institució. El grau de qualitat assolit per la formació que dirigeix Josep Vila està fora de dubte, llàstima que això no sempre fos capit pels jerarques del Palau. L'absència de protesta o revolta interna pel menysteniment als cors de la casa (quants cops va estar l'Orfeó orfe dels seus màxims representants en cites destacades?) és una nova prova del poder omnímode i incontestat de Fèlix Millet.

L'Orfeó ofereix una estructura perfecta perquè una de les columnes bàsiques de la vida musical d'aquest país, el cant coral, pugui continuar tenint un futur brillant: una escola a la qual s'han de tornar a donar els recursos garrepejats fins ara, unes formacions de base que poden ser més que un simple planter, i un cor gran que si, per una banda, té la sort de poder programar-se a si mateix, ha de treballar fort per refer els llaços amb orquestres de dins i fora de l'Estat que han estat arraconats els últims anys. Això sí, sense perdre la seva ànima vocacional, d'amor i servei a la música, que honora el terme amateur.

Per a professional ja hi ha el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Després d'anys i panys d'espera, no hi pot haver cap marxa enrere en aquest sentit, tot i que la crisi econòmica i l'escàndol exigiran de la gerència un sobreesforç perquè ni aquest cor (ni tampoc l'Orfeó) vegi minvada la seva activitat. L'admirable unitat demostrada per cantaires, directors, pianistes i professors és la millor garantia perquè en el futur no es tornin a sentir estranys a casa seva.

2. L'organigrama

La teranyina creada per Fèlix Millet era enrevessada i, alhora, d'una simplicitat diabòlica: tot depenia de la seva voluntat. Com ha de funcionar en el futur el Palau? La propietat de l'edifici pot continuar sent de l'Orfeó, però no seria forassenyat crear una entitat -de juristes no en faltaran per trobar la fórmula adient-, o bé reformar els ens fins ara existents, per aplegar els titulars de les pedres, les institucions públiques i els patrocinadors privats. L'estructura administrativa i financera ha d'estar sotmesa a tots els controls possibles, que no cal que siguin més nombrosos que els actuals, simplement que siguin més clars i eficients.

Qui hi hauria d'haver en el futur organigrama del Palau? D'entrada, personal professional i responsable, que no cobri en diner negre, que sàpiga què té entre mans i no es dediqui a obeir servilment directrius arbitràries. A més, superada la necessària etapa de transició, ningú entendria que continuessin a les seves poltrones administratives, directives, de vocals del que sigui o de patrons els que han estat còmplices del saqueig o els que, negligents (per bona o mala fe), van deixar fer i desfer a Fèlix Millet sense dir ni ase ni bèstia, potser perquè va ser el mateix Millet qui els va col·locar allà.

Per desgràcia, algun dels noms que la junta de l'Orfeó ha designat com a representants al patronat del Consorci del Palau suposen una galleda d'aigua freda per a aquesta imperiosa exigència d'una purga a tots nivells (sí, també en les negligents administracions) perquè no es repeteixin hecatombes com aquesta. Confiem que no es continuï en aquesta línia.

3. La programació

Aquesta estructura ha d'estar al servei d'una direcció artística ambiciosa i coherent, amb personalitat definida, atenta a la realitat del país i oberta al bo i millor del que passa pel món, i en la qual els cors de la casa juguin un paper important. Les programacions pròpies haurien d'evitar la dispersió existent i, en el cas del cicle estrella, Palau 100, procurar no dependre tant d'un sol promotor privat.

Cal donar també un impuls definitiu a un Petit Palau que encara no ha acabat d'enlairar-se i fugir dels bolos de luxe per pensar més què es programa i per què. Per captar patrocinadors no cal tampoc caure en vanitats ridícules, pompes tronades i concerts convertits en miniconvencions amb ressopó inclòs per a executius i burgesos ociosos. Com dèiem abans, la música, la cultura en majúscules, ha de ser el principi rector de l'entitat.

Aquest principi també val per al lloguer de la sala a altres promotors: benvinguts siguin tots els estils, però sempre amb un control. El públic mitjà no distingeix qui és el responsable d'un concert, només que allò és el Palau (el comentari també és vàlid per al Liceu o L'Auditori), i per tant, seria contraproduent associar l'entitat a propostes de qualitat ínfima.

El magnífic edifici de Domènech i Montaner i els hereus de les veus que el van construir són el principal valor del Palau de la Música Catalana. Si uns quants l'han deshonorat, és feina de tots fer possible que recuperi l'orgull de ser la casa dels cants.

Xavier Cester
Avui