Cerca de notícies

Enquesta

Vivancos: «El que ha passat al Palau ha de servir perquè els cors agafin més protagonisme»

7/10/2009 |

 

Després de la indignació, el que impera ara a l'Orfeó és «esperança i optimisme» pel «missatge clar» que propugna la nova presidència: que els cors recobrin la centralitat en les activitats del Palau. Pel gerent de l'Orfeó, la definició d'una línia artística és un «tema bàsic»

 «Més que una precarietat econòmica, el que els cors tenien era una manca d'afecte»

LA GESTIÓ de MILLET
«No tothom s'atrevia a qüestionar les seves decisions. Al Palau hi ha professionals de gran nivell que no tenien capacitat d'iniciativa. Tot havia de passar per les mans de Millet» Quin és, actualment, l'estat d'ànim dins de l'Orfeó?
–«Arran de la famosa confessió del senyor Fèlix Millet, en la qual parlava molt directament dels cors, hi va haver molta indignació. Després, la sensació va ser més de sorpresa. La gent estava molt descol·locada. Ara, però, la nova presidència llança un missatge clar perquè els cors tornin a jugar un paper de centralitat en el Palau, i, per tant, hi ha esperança i optimisme.»
–I com s'ho faran per transmetre aquest optimisme a socis i patrocinadors?
–«Ha passat el que ha passat, però els hem de fer entendre que la presidència ha pres totes les mesures per redreçar el rumb i que tot plegat ha de servir perquè els cors agafin més protagonisme i el Palau es converteixi en el que ha estat quasi sempre: un referent aquí i a fora. Al Palau hi ha una gran activitat quotidiana: hi ha un teixit molt ric de cors que estan assajant, hi ha una programació de concerts pròpia... El que realment dóna sentit a la institució continua endavant.»
–En què cal incidir?
–«Que els projectes artístics siguin amb orquestres i directors de primer nivell. Que s'hi involucrin compositors i músics d'aquí. Que el Palau sigui un centre de referència pel que fa a congressos de musicologia. Que, al contrari que fins ara, hi hagi una línia artística ben definida, amb uns criteris que no cal inventar de nou. Aquest és un tema bàsic. Només cal mirar la història del Palau i l'esperit fundacional de l'Orfeó per veure quins són aquests criteris.»
–Ningú ho deia a Millet, tot això?
–«En la mesura que era possible s'intentava. No únicament des de dins del Palau sinó també des de fora. Una de les crítiques que se li feia és que la gestió no tenia gaire en compte els criteris artístics. Era, però, un tema delicat, ja que significava redefinir certes estructures internes de funcionament.»
–Les condicions laborals i artístiques dels cors de l'Orfeó eren tan precàries com s'ha dit?
–«Això de la precarietat cal matisar-ho. Els recursos que es destinen tant a l'Orfeó com a l'escola coral són recursos que no es poden comparar amb els que pugui rebre cap altre cor amateur. Una altra cosa és que amb els milions dels quals s'està parlant arran de la confessió de Millet quedin com una quantitat petita. Tots els directors dels cors, dels quals no crec que sigui agosarat dir que figuren entre els millors del nostre país, tenen contracte indefinit i treballen en grans condicions. La precarietat, en qualsevol cas, és més aplicable al cor de cambra, que no es va professionalitzar fins l'1 de gener. Fins aleshores hi havia unes beques ajustades que, ara, amb aquestes xifres, penses que es podrien haver normalitzat molt abans. A Madrid, en aquest sentit, amb molta menys tradició coral que aquí, tenen cinc cors professionals i, aquí, només hi ha el del Liceu i, ara, el de cambra del Palau. Més que una precarietat econòmica, el que els cors tenien era més aviat una manca d'afecte, de sentir-se valorats. Haguessin agraït una presència més gran de la presidència. La gent de l'Orfeó vénen dos dies a assajar a les nou del vespre, després d'haver treballat tot el dia. Per tant, aprecien que se'ls valori aquest esforç. En aquest sentit, potser se sentien una mica desemparats.»
–I vostè era a qui li tocava dir-los que «no hi havia diners»...
–«Clar. Alguns, amb aquest discurs, ens hem sentit utilitzats. El gerent té el paper desagradable de dir que determinades coses no es poden fer. Donava la cara per la presidència i, amb aquestes xifres, hem vist que la informació que es transmetia als cors no era la correcta.»
–Quins projectes podia haver fet l'Orfeó si hi hagués hagut més diners?
–«Hi havia un projecte amb l'Orquestra Simfònica de Granada. Ells venien a Palau 100 i nosaltres anàvem a Granada. Els va fallar una part de pressupost seu i no es va poder fer. Vam voler fer nosaltres els esforços econòmics però no va ser possible. El cor infantil, d'altra banda, havia de fer un projecte amb Comediants, que tot i que ens van posar totes les facilitats, no va tirar endavant per 7.000 o 8.000 euros. Ara, els dos projectes, amb la nova presidència, els recuperarem.»
–La setmana passada, els músics deien que, tot i que ho ensumaven, no havien denunciat mai Fèlix Millet per «por»...
–«No sé si hauríem de fer servir la paraula por, que en el món de la música no sé si és gaire escaient. Sí, però, que Millet era una persona poderosa. Només cal veure els homenatges que va rebre de tots els àmbits: del món artístic, del social, del polític... Des de dins del Palau, però, la sensació no era de por. El Fèlix Millet era el Fèlix Millet. La seva era una gestió molt presidencialista i personalista. Ell decidia el que es feia i el que no es feia, i a vegades, les decisions eren arbitràries. No tothom s'atrevia a qüestionar les seves decisions. Al Palau hi ha professionals de primer nivell en tots els àmbits, però aquest model de gestió tant presidencialista feia que no tinguessin capacitat d'iniciativa. Tot havia de passar per les seves mans.»

guillem vidal
El Punt