Cerca de notícies

Enquesta

Ambicions desmesurades

11/10/2009 |

 

Semele descobreix el preu exorbitant d'acostar-se massa als déus, mentre que Tom Rakewell cau en la follia al confondre els seus desitjos i deixar de banda allò que més estima.

Pocs dolors hi deu haver més grans que el causat per la mort d'un fill, sobretot si és el redemptor del món. Il pianto di Maria (L'Oiseau-Lyre) és un bellíssim programa d'Il Giardino Armonico, dirigit per Giovanni Antonini, en el qual la formació italiana, sense perdre el seu proverbial vigor, assoleix noves cotes de profunditat. Esclar que sempre ajuda comptar amb una de les més refinades cantants de l'actualitat, Bernarda Fink. Ja sigui en Monteverdi o en les menys conegudes peces de Ferrandini i Conti, la mezzosoprano argentina emociona per la íntima (i alhora commovedora) convicció del seu cant.

La Mare de Déu també està al darrere del nou disc per a Lauda de La Grande Chapelle i Albert Recasens, un altre cas exemplar de recuperació de patrimoni, edició de les partitures i preservació per a la posteritat en format CD. Es tracta aquí d'una admirable reconstrucció litúrgica d'un ofici per a la festivitat de la Immaculada Concepció bastit al voltant de la missa O gloriosa Virginum d'Antonio Rodríguez de Hita, mestre de la capella de l'Encarnació de Madrid, i una de les figures d'un segle XVIII musical peninsular encara amb massa buits en el nostre coneixement.

Demanant excuses al sofert lector ateu per aquest inici tan sacre, no podem deixar de recomanar un nou llançament de The Sixteen per al seu propi segell, Coro. Situat entre Morales i Victoria, Guerrero conforma la trinitat de grans polifonistes espanyols del Renaixement. La formació de Harry Christophers ens ofereix la Missa de la batalla escoutez, un exemple més de l'afició dels autors de l'època de convertir cançons profanes, aquí La Guerre de Janequin, en l'esquelet de grans edificis sacres. La calidesa sonora, l'equilibri formal i la força comunicativa del cor britànic fan meravelles en aquesta catedral musical.

Creients i ateus no tindran problema per gaudir de la música sacra de Bach. Anne Sofie von Otter ha gravat per a Archiv un recital amb fragments de cantates, de la Missa en si menor, del Magnificat i de la Passió segons sant Mateu (l'escruixidor Erbarme dich). Tot i que la veu de la mezzo sueca s'ha empobrit de forma notable, la seva capacitat per jugar amb les notes i les paraules per construir una impecable línia de cant carregada de significat continua sent irresistible. Concerto Copenhagen i Lars Ulrik Mortensen li ofereixen un marc ideal.

Hi ha obres que tenen una moral que funciona com una espasa de doble tall. A Semele de Händel l'heroïna homònima és fulminada per un excés d'ambició, però la peça també pot ser vista com un missatge reaccionari: l'ordre de les coses és el que és, els déus són aquí i els humans allà, i és follia voler canviar-ho. Robert Carsen ha traslladat, amb l'habilitat dels bons dies, la trama mitològica a una cort semblant a la britànica. Com molts dels seus muntatges, aquest té una llarga vida al darrere, però les càmeres de Decca el van captar el 2007 a Zuric. La raison d'être, per descomptat, és l'enlluernadora encarnació de Cecilia Bartoli, molt per sobre de la resta de cantants, si bé seria injust oblidar la brillant direcció de William Christie.

Del segle XX al XXI

Tom Rakewell també acaba malament a The Rake's Progress, ja que oblida el que realment estima per assolir un èxit i una riquesa il·lusoris. Robert Craft va ser assistent de Stravinsky en l'última etapa de la seva carrera i les seves gravacions solen beneficiar-se d'aquesta coneixença íntima, tot i que aquest element en sí mateix tampoc és garantia d'excel·lència. La gravació reeditada per Naxos té un repartiment que va de l'eficàcia a la discreció, tot i que el principal atractiu és la batuta precisa de Craft ressaltant els picants ritmes stravinskians.

I del segle XX al XXI de la mà d'un dels millors directors del moment que, a més, és un compositor ben interessant. Esa-Pekka Salonen signa a Deutsche Grammophon un programa amb obra pròpia on destaca el virtuosístic Concert per a piano, defensat amb pols ferm per Yefim Bronfman. Salonen evidencia que desenvolupar al màxim nivell dues carreres paral·leles no és impossible. Què seria de l'art sense ambicions desmesurades?

Xavier Cester
Avui