Cerca de notícies

Enquesta

El Dia B.

13/12/2003 |

 

El pelegrí mai s'havia trobat amb tanta música de 'Benvenuto Cellini' en una sola sessió com en la versió de John Nelson

Dijous, 11 de desembre. El dia assenyalat. Hector Berlioz va néixer un 11 de desembre de 1803 a La Côte-Saint-André. Dos-cents anys després el pelegrí continua el seu periple incansable per celebrar com cal l'efemèride musical més important d'aquest 2003. El camí el du a París, la ciutat on el nostre autor va viure, treballar, lluitar i, en massa ocasions, fracassar. Tot i que la prevista entrada de les restes del compositor al panteó va ser anul·lada per decisió del president de la República, ara la ciutat el recorda amb diferents actes que tenien com a principal punt d'atracció un concert a la Maison de Radio France, a la sala Olivier Messiaen. En cartell, l'òpera que potser millor simbolitza la figura d'un dels noms clau del romanticisme musical, Benvenuto Cellini (un artista parlant d'un altre artista, és a dir, d'ell mateix).
El pelegrí ja ha parlat de la primera obra lírica de Berlioz, una recreació brillant de l'obra del cèlebre escultor renaixentista. Estrenada el 1838 a l'Òpera de París, Benvenuto Cellini va ser un fracàs total. Escoltant-la ara, s'entén perfectament: no debades la partitura és d'una extrema dificultat. La dècada del 1830 va ser la veritable dècada prodigiosa de Berlioz, uns anys de creativitat explosiva, en què cada obra era una explosió d'originalitat que situava el seu responsable fora de les covencions de rigor de l'academicisme imperant al seu país. La Symphonie fantastique no s'assembla a cap simfonia ni anterior ni contemporània, de la mateixa manera que Cellini no s'assembla tampoc a cap títol que l'aristocràtic i burgès públic parisenc estigués avesat a contemplar.

TRIA DE VERSIONS
No és, certament, una grand opéra, per la seva barreja d'elements còmics i dramàtics, però tampoc una opéra comique: la intenció inicial era aquesta, però Berlioz mai va escriure la peça ni la va escoltar amb els corresponents diàlegs propis del gènere. Prenguem un exemple: el final del primer acte, el fastuós carnaval romà, amb els seus nivells superposats, els seus continus canvis mètrics, la seva expansivitat coral i orquestral, devia ser un veritable malson per al responsable de quadrar-ho tot, el pobre Habeneck, director de l'estrena (Berlioz el va criticar durament per la seva actitud).
Quan el límit és la lluna, és normal que els simples terraqüis es maregin. Berlioz ja va haver de fer compromisos, ajustos, talls abans de l'estrena i durant les quatre úniques representacions que hi va haver de l'obra sencera; després només se n'interpretaria el primer acte seguit d'un ballet (les pràctiques dels teatres decimonònics són ben curioses), fins que un desanimat Berlioz la va retirar per voluntat pròpia del teatre. L'obra renaixeria el 1852, a Weimar, on Liszt, un dels millors amics del músic francès i una de les figures centrals del segle XIX -com a autor i com a intèrpret de les obres d'altres compositors-, la va reposar en una nova versió que, bàsicament, retallava molts números i en reordenava d'altres, una versió en què van posar-hi tanta mà l'hongarès com el francès i Hans von Bülow, i que es faria en italià un any després a Londres (nou fracàs) i novament a Weimar el 1856. En vida de Berlioz no es va interpretar mai més.
L'atractiu de la versió del Dia B. era que, en principi, s'oferia com a punt de partida la partitura tal com la va escriure Berlioz, abans de l'estrena, tot afegint alguns elements posteriors: l'ària de Cellini al segon quadre, introduïda als assajos, l'ària d'Ascanio al quart, l'esplèndida introducció oral quadre del carnaval (escrita per a Londres) i altres correccions menors. Entre les novetats més fascinants, l'obertura original, més llarga que la d'habitud i que sembla que Berlioz mai va escoltar. Resultat? El pelegrí mai s'havia trobat amb tanta música de Benvenuto Cellini en una sola sessió.

L'HEROI NELSON
Gràcies, per tant, siguin donades a John Nelson, el director de la versió en concert que comentem. Amb un esplèndid pedigrí berliozià en disc (un Béatrice et Bénédict de referència, un Te Deum d'impacte, un deliciós recital amb Susan Graham), el músic nord-americà es va revelar també en directe com un dels herois berliozians del pelegrí, un intèrpret apassionat, electritzant, que vivia a fons cada compàs de la partitura. Subratllant amb mà mestra la miraculosa orquestració (com hi va ajudar la col·locació antifonal dels violins!), vibrant en les grans explosions arrauxades del carnaval o de la fosa de l'estàtua de Perseu, delineant amb delicadesa l'esperit evocador de Sur les monts les plus sauvages (eco del vagabundeig per les muntanyes italianes del jove Berlioz), Nelson va signar una lectura referencial en la qual, a més, va quedar evident que, interpretat en la seva integritat i amb el tremp necessari, el segon acte, l'usual aneguet lleig en comparació amb el miraculós primer, no té cap problema de tensió dramàtica. L'Orquestra Nacional de França no és el més glamurós dels conjunts, però va respondre amb més que notable resultat a les mans (no empra batuta) de Nelson, mentre que el Cor de Radio France va causar l'impacte adequat en les seves múltiples oportunitats de lluïment.
El concert (i un de precedent quatre dies abans) servia perquè EMI gravés la primera versió oficial de Benvenuto Cellini després de la pionera i única de Colin Davis... de fa 30 anys. El reclam estel·lar era Roberto Alagna, però el tenor francès es va despenjar del projecte i va ocupar el seu lloc Gregory Kunde. Després del discutit Enée amb Gardiner al Châtelet, i en la distància curta del concert, la seva prestació va ser força meritòria, més reeixida que el seu Cellini a Zuric. La veu no és gaire maca, i la projecció, un punt limitada, cert, però l'estil és impecable i la tècnica, esplèndida (amb quina dolçor va emetre en veu mixta el re bemoll sobreagut del primer acte!). Patricia Ciofi va tenir un parell d'ensurts sense importància al primer acte però es va rescabalar en un segon en què va alternar la dolçor de la pregària amb la fermesa requerida per surar en els grans conjunts. De luxe extraordinari cal qualificar l'Ascanio de Joyce di Donato, una mezzo cada vegada més instal·lada en l'excel·lència, mentre que Jean-François Lapointe va ser un Fieramosca que mai va caure en la caricatura bufonesca. El Balducci de Laurent Naouri va ser un altre puntal de la versió, assaborint cada mot i cada nota d'una part més extensa del normal.
Grandiós i delicat, excessiu i poètic, grandiloqüent i íntim, Berlioz en plenitud: un Benvenuto Cellini convertit en esplèndid regal de bicentenari.

Xavier Cester
Avui