Cerca de notícies

Enquesta

Nadal amb l'Orfeó

10/1/2010 |

 

L'Orfeó Català ha viscut unes festes ben plenes d'activitat, acompanyades d'una notable atenció mediàtica. Quan s'apaguin els focus, però, la feina a fer de portes endins encara és molta.

Per ironies del destí, l'Orfeó Català ha estat el protagonista del Nadal, just en el moment en què la formació i el conjunt del Palau de la Música Catalana han despertat més expectació que mai per causes alienes a la seva voluntat. Es pot dir que el cor ha obert -amb el concert de Palau 100 amb Kiri te Kanawa i Josep Carreras- i tancat -amb la sessió inclosa en el Festival del Mil·lenni que repetia en part el Concert de Sant Esteve- les festes.

Llàstima que tant aquesta última cita com la que la precedia del Cor de Cambra del Palau no hagin generat una gran afluència, però és que les condicions tampoc eren les ideals: un Messiah a un quart de vuit del vespre d'un dia laborable (i amb inici de rebaixes), i, per altra banda, la repetició d'un concert ja vist per televisió, en una transmissió que, al passar del 33 a TV3, subratllava la situació d'excepció que viu la casa. La intenció lloable del Mil·lenni de donar suport a l'entitat no es contradiu gens amb la probable pretensió del director del certamen de fer punts, ja sigui de cara al mateix Palau o a les subvencions a festivals.

A tot plegat cal sumar-hi la sessió passada per aigua de la plaça del Rei. No deixa de ser una altra ironia del destí que cap d'aquestes convocatòries hagi estat del tot representativa de l'estat actual de l'Orfeó. Deixem de banda l'homenatge mutu que el cor i Barcelona es van fer en un dels racons més bells de la ciutat, i tornem al concert de Palau 100.

Fer un programa nadalenc, popular i de qualitat és perfectament possible, però aquesta trobada anual amb Josep Carreras (autèntica raó de ser de la iniciativa) tendeix a la reiteració. Kiri te Kanawa va aportar quantitats industrials de glamur amb una veu de volum molt limitat que si en les àries de Händel, oblidant-nos de qüestions estilístiques, encara podia lluir un legato senyorívol, en les peces compartides amb Carreras, com un esperat West Side Story, va quedar tapada sense miraments pel tenor. Hi van tenir res a veure uns arranjaments còmodes per a les possibilitats actuals de Carreras, letals per a la soprano?

El concert també necessitaria una direcció més ferma per part d'un fidel David Giménez Carreras més atent a l'estètica del gest que a la seva efectivitat. Amb aquest panorama, l'Orfeó es va moure entre l'evident desgana (un Ave verum corpus al límit del col·lapse ensucrat) i la vista posada en Sant Esteve.

Progrés i estancament

Aquest concert és el gran aparador anual dels cors de l'Orfeó, i la primera part, amb el Cor de Petits, el Cor Infantil, el Cor de Noies (preciós l'Angelus Domini de Cassià Maria Just) i el Cor Jove, va evidenciar que, aquí, la salut de la casa és excel·lent. L'Orfeó Català s'enfrontava, sota la direcció del seu titular, Josep Vila, al brillant Magnificat de Bach, acompanyat per una Orquestra Barroca Catalana de metalls no precisament brillants, amb uns resultats dignes que no van dissipar la sensació que el so del cor era massa pesant. Bach deu ser molt benèfic per als cantaires, però no és el repertori en què l'Orfeó pot lluir més. Molt més lliure es va mostrar en les diverses nadales que, de retruc, van certificar els excel·lents dots d'arranjador de Vila.

L'arribada del músic sabadellenc al capdavant del cor va suposar un remarcable progrés en la qualitat de la formació que, per motius diversos, com la desídia dels antics rectors de la casa, s'ha estancat en els últims dos o tres anys. Aquestes setmanes l'Orfeó ha atret, amb justícia, molts focus, cosa que no ens ha de fer oblidar que no es tracta només d'un tema d'imatge.

Les atencions que l'actual direcció del Palau també té cap al cor s'haurien de traduir en recursos que permetin fer un nou salt qualitatiu i dur a terme una ambiciosa política artística compatible amb la vocació de formació amateur. Recolzament i recursos que han de ser extensius a tota l'estructura de l'Escola Coral, i també a una branca especialment maltractada per Fèlix Millet, el Cor de Cambra del Palau.

La manca de recursos financers donada com a motiu per no dur a terme la seva professionalització s'ha revelat com una grollera fal·làcia, i per això seria de justícia compensar els cantaires pels llargs anys de precarietat laboral. Una gestió professional, neta del tot de residus del pitjor passat, hauria de treballar perquè totes les formacions musicals de la casa estiguin a l'alçada dels reptes d'un futur ple d'incerteses i ocupin un lloc destacat en la programació del Palau.

Marcar distàncies

Saba nova. El nou equip responsable del Palau de la Música Catalana, o els seus assessors, han triat en la felicitació nadalenca una bona metàfora per marcar amb claredat les distàncies amb l'etapa anterior, presidida pel saqueig descarat, la mentida desvergonyida i el delicte continuat, com consta en la ja cèlebre confessió de suposadament part de les malifetes comeses.

La saba nova, però, no ha de ser un d'aquells propòsits típics de les festes de Nadal que a mitjan gener queden oblidats del tot, sinó un reflex fidel dels canvis profunds i a tots els nivells necessaris en una de les institucions culturals bàsiques del nostre país. Potser el Nadal vinent l'Orfeó no atraurà tantes càmeres, però com a mínim hauria de tenir un entorn més favorable.

Xavier Cester
Avui