Cerca de notícies

Enquesta

Velocitat supersònica

31/1/2010 |

 

 

Aquest any torna a ser ric en grans efemèrides musicals que, suposem, tindran reflex discogràfic. Tot i això, hem començat el 2010 amb un compositor que no necessita commemoracions, com Beethoven. Harmonia Mundi ha publicat dos integrals que ens han proporcionat hores de plaer. Per una banda, les 32 sonates per a piano que Paul Lewis ha gravat als últims anys i que, ara en un sol volum, es confirmen com una de les referències modernes per la naturalitat del discurs i la capacitat de deixar fluir la música aparentment amb el mínim d'intervencionisme egocèntric que, al capdavall, és fruit d'una personalitat amb les idees ben clares.

Com les tenen, per una altra banda, Isabelle Faust i Alexander Melnikov en les 10 sonates per a violí i piano del geni de Bonn. Aquí sí que hi ha un treball més evident en la recerca, per part de la violinista alemanya, d'un so conscient de les pràctiques historicistes. Els dos àlbums demostren que encara és legítim enregistrar el gran repertori quan es tenen idees i talent. Això no impedeix saludar com cal peces menys habituals, com les de Nicola Matteis, un dels grans violinistes de finals del segle XVII. A False consonances of melancholy (Zig-Zag Territoires), l'arc expressiu d'Amandine Beyer amb Gli Incogniti es recreen en el vessant més melangiós com en els aires més dansables del compositor italià.

Evolució permanent

Les novetats d'aquest mes permeten fer una petita síntesi de l'evolució experimentada pel gènere operístic, començant per la pedra fundacional que és L'Orfeo de Monteverdi. Les càmeres de Dynamic van captar al Teatro Real el muntatge signat, amb el seu habitual preciosisme visual, per Pier Luigi Pizzi, mentre que William Christie i Les Arts Florissants garanteixen una versió musical amorosida i vibrant alhora. Dietrich Henschel és un Orfeo discutible en molts aspectes de la seva producció vocal, però d'una evident força de convicció.

Avancem fins a l'Anglaterra de finals del XVII, on senyorejava el que ara anomenem semiòeperes, és a dir, espectacles en què la música servia de divertiment entre l'acció dramàtica. Per a un dels exemples més sumptuosos del gènere, King Arthur, Hervé Niquet va decidir prescindir del text parlat i deixar només la música excepcional de Purcell. L'acció la signen un parella de còmics francesos, Shirley i Dino, que omplen l'Òpera de Montpellier de gags en els quals participa amb entusiasme Niquet. L'efecte humorístic a vegades prima sobre la justesa musical dels cantants (no tant de l'excel·lent Le Concert Spirituel), però aquest DVD de Glossa és una festa.

Intervencionismes així serien impensables en el Salzburg de 1966. Un DVD d'Arthaus repesca unes Nozze di Figaro fidels a una tradició defensada amb convenciment. No tot temps passat va ser millor, perquè les veus dels anys 50 al certamen eren més estimulants que el sòlid equip reunit aquí, però queda la lliçó magistral d'un Karl Böhm que coneix tots els ressorts de l'obra.

Al Salzburg actual se l'acusa d'atreure ben poques estrelles del cant, com seria Renée Fleming, esplendorosa en els models que llueix en l'últim disc per a Decca. Ja que les multinacionals han reduït molt les grans integrals líriques, ens queden els recitals temàtics ara de moda, com aquest Verismo on Fleming, al costat de fragments coneguts, repesca títols infreqüents com Conchita de Zandonai o Lodoletta de Mascagni, una de les perles del registre, on la veu sumptuosa de Fleming sedueix del tot.

Superman simfònic

Els Estats Units s'han convertit en les últimes dècades en un gran focus de creació operística, encara massa poc divulgada en aquesta banda de l'Atlàntic. Aplaudiments, doncs, al Teatro Communale de Bolonya per programar Jackie O de Michael Daugherty i agraïments a Dynamic per editar-la en DVD. Amb una partitura que barreja amb sentit lúdic i eficàcia dramàtica gran quantitat de ritmes i estils, Daugherty explora la figura de la vídua de JFK (esplèndida Fiona McAndrew) i la seva assumpció de la mort del president. Per la colorista trama hi passen Onassis, Callas, Warhol i altres lluminàries de l'època, ben caracteritzades en el muntatge de Damiano Michieletto. Daugherty es va apropar a un altre mite made in USA amb la Metropolis Symphony, una suite orquestral de gran impacte rítmic basada en Superman. La Simfònica de Nashville i Giancarlo Guerrero n'extreuen tota la brillantor, així com del concert per a piano Deus ex machina que han gravat per a Naxos.

Si la supervelocitat és un dels poders de l'heroi de Krypton, també és una de les característiques del Concert de Cap d'Any de Viena, que ja es troba a les botigues en un doble CD o un DVD de Decca. La cara de felicitat de Georges Prêtre és comprensible: per segon cop l'han deixat gaudir en primera fila d'aquest esdeveniment planetari.

Xavier Cester
Avui