Cerca de notícies

Enquesta

La soprano Begoña Alberdi i l’actriu Gretel Stuyck brillen a ‘Vittoria’

1/4/2010 |

 

Una parella d’altura. O, si vostès ho prefereixen, a l’altura del delirant plantejament de Vittoria, el paròdic i desbordant cabaret líric que desferma sense parar el riure al Club Capitol. La soprano Begoña Alberdi, amb la seva descontrolada vis còmica i el seu espectacular registre vocal, i l’aparentment delicada, i també canyera, actriu Gretel Stuyck són les responsables que la peça, escrita per Marc Rosich i dirigida amb excel·lent sentit de la mesura del format per Antonio Calvo, entri des del principi com un refrescant mojito en un calorós dia d’estiu.
El cara a cara en escena de dos personatges antagònics de Shakespeare com el de la dominant i manipuladora Lady Macbeth (encarnada amb perfil dominatrix per Alberdi) i el de la timorata, panoli, però maliciosa Ofèlia (resplendent i atractiva Stuyck) acaba sent una encertada idea, sobretot per l’eficàcia d’un text resolutiu que funciona molt bé en escena.

Ofèlia, farta de la indiferència d’un Hamlet que no li fa cas i de la mort que l’espera sempre al final de cada funció, resulta el contrapunt perfecte per la seva ingenuïtat d’una agressiva i caricaturesca Lady Macbeth, que apareix com vestida en un sex shop, i a qui la ficció situa a l’òpera, fins al punt de fer-la expressar, parlant i cantant, en llengua italiana.

Amb Josep Ferrer al piano i fent puntualment d’actor, Alberdi es llueix interpretant àries i lieder relacionats amb la trama de l’espectacle Nel dì della Vittoria, de Verdi, de la qual s’extreu el títol del muntatge, i peces de Berlioz, Wagner, Bellini i Offenbach surten de la seva gola amb la força i potència interpretativa pròpies de l’artista,
que recentment va triomfar amb Alba eterna, d’Albert Guinovart, i abans amb Tirant lo Blanc i Don Carlos, obres muntades per Calixto Bieito.

L’àgil encaix dels gags, amb abundància de jocs lingüístics, fa que la funció no decaigui mai. Són molt divertides les incursions de Lady Macbeth quan ofereix a una Ofèlia que també canta ganivets perquè se suïcidi amb l’efectisme teatral que dóna la sang. I estan a l’altura les rèpliques de Stuyck, encertadíssima en els recursos gestuals. Un goig aquest espectacle que només està en cartell fins al 18 d’abril. Mereix la pròrroga.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya