Cerca de notícies

Enquesta

Retrat d'una antidiva

2/1/2004 |

 

Jaume Radigales presenta una biografia de Victòria dels Àngels, una de les artistes més paradigmàtiques del segle XX.

"Una antidiva al servei de la música". D'aquesta manera defineix Jaume Radigales Victòria dels Àngels, una de les més grans cantants del segle XX. Una nova biografia explica per què.

Coincidint amb la recent celebració del vuitantè aniversari de la soprano catalana, Jaume Radigales, professor d'estètica i llenguatge musical de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, a la Universitat Ramon Llull, presenta Victòria dels Àngels. Una vida pel cant. Un cant a la vida, volum inclòs dins la col·lecció Dones del XX d'Editorial Pòrtic.
"Més que de biografia, m'agrada parlar de retrat", comenta Radigales, el retrat "d'una gran dona que ha viscut totes les alegries i els patiments que li han tocat viure de forma estoica". Sense entrar en safarejos sobrers, l'autor ressegueix tant el vessant humà ("la maternitat ha estat una part important de la seva vida") com l'artístic de Victòria. Com és lògic en aquest tipus de volum, la col·laboració de la interessada és fonamental, però la cantant "era d'entrada molt reticent, està com ressentida amb el món".
El fet que Victòria dels Àngels no tingui en el seu poder el seu arxiu personal ha estat un handicap, però l'autor ha fet un intensiu treball de buidatge de les nombroses entrevistes que la soprano ha concedit, tant a la premsa escrita com a la ràdio i la televisió. El resultat final va ser "confrontat amb ella". "Va esmenar algunes coses, però li ha agradat". El volum, a més, omple un buit notable, ja que les biografies més recents són del 1982 (en anglès) i 1970 (en castellà.
"Ha estat una dona molt segura -continua Radigales-, suficientment llesta i humil per centrar-se en el repertori que més li convenia, amb una veu d'extraordinària personalitat, d'aquelles que deixen empremta". Una sòlida formació explica que abans de fer trenta anys Victòria debutés amb èxit clamorós en escenaris com els del Liceu, el Covent Garden, la Scala i el Met.
Al llibre queda evident l'admiració de Radigales per la seva protagonista, amb l'element afegit, per part d'algú que per lògics motius d'edat només la coneixia a través del món del recital, de descobrir "quina gran cantant d'òpera ha estat, a l'altura de les millors". "Maria Callas deia que Victòria era l'única flor en el femer del Met". D'aquí que el llibre també inclogui una radiografia dels seus personatges més emblemàtics, com Marguerite de Faust, Cio-Cio San de Madama Butterfly i Mimì de La bohème. "Tot i que ella es defineix com a Mimì, crec que el personatge que millor la resumeix és Manon", apunta l'autor, que tampoc defuig temes espinosos com els malentesos amb el Liceu, dels quals hi ha versions contradictòries: "Vull creure que no estava prou ben aconsellada". Mozartià reconegut, Jaume Radigales només enyora que Victòria dels Àngels no hagués abordat rols com els d'Ilia d'Idomeneo o Pamina de La flauta màgica. "Mozart li esqueia molt bé", conclou.

Xavier Cester
Avui