Cerca de notícies

Enquesta

Òpera ‘made in USA'

24/10/2010 |

 

Floyd mou l'acció a un poblet de Tennessee tancat i hipòcrita, marcat per la intolerància religiosa Si la memòria no ens falla, va ser Jacques Attali qui, en el primer Fòrum Europeu d'Òpera celebrat fa tres anys a París, va subratllar el caràcter intrínsecament europeu del gènere. És obvi que l'òpera va néixer al vell continent, però aquesta insistència semblava més aviat un mecanisme de defensa, un advertiment que l'òpera és nostra i prou, un senyal de la por i la displicència que han contribuït a dur Europa a una creixent irrellevància. Displicència sobretot envers el gran rival cultural, els totpoderosos Estats Units, que ens han colonitzat en molts àmbits, des del cinema fins a la música popular. L'òpera seria, dins d'aquesta concepció afrancesada, un resistent poblet gal.

 

És cert que ben poques òperes estrenades als Estats Units arriben a aquesta banda de l'Atlàntic, i les que ho fan sovint són maltractades pels crítics de paladar fi. L'estrena de Susannah de Carlisle Floyd a un Estat espanyol també al·lèrgic als títols made in USA pot ser considerat, doncs, com un benvingut acte de coratge per part de l'ABAO, sobretot en temps poc propicis al risc. Un risc que pagava la pena perquè Susannah, una de les òperes americanes més representades al seu país d'origen des de l'estrena el 1955, és un títol amb molts atractius musicals i dramàtics.

L'octogenari Floyd va assistir a la funció al Palau Euskalduna de Bilbao d'aquesta obra inspirada en l'heroïna bíblica homònima i els vells que la contemplen mentre es banya nua. El compositor i llibretista mou l'acció a un poblet de Tennessee tancat i hipòcrita, amb una intolerància religiosa que condemna sense pietat tot el que s'aparta de la norma establerta.

Susannah ens continua interrogant sobre temes encara rellevants en aquesta època de voyeurisme a gran escala en què l'altre és només l'objecte passiu de la nostra mirada, mai el subjecte de la seva pròpia voluntat. Susannah és condemnada a l'ostracisme per defensar la seva innocència davant les falses acusacions dels vells verds que la van mirar. I enmig de tot plegat, un predicador carismàtic s'aprofita carnalment de la situació. No és estrany que l'obra sigui considerada un retrat punyent de la bogeria inquisidora de l'era McCarthy.

Aquesta defensa de l'individu per sobre del col·lectiu s'insereix en l'imaginari d'altres obres de ficció nord-americanes, i de fet, Susannah no està gaire lluny del to de molts films coetanis de Hollywood. La producció de Robert Falls, originada a Chicago i Houston i recreada per Ignacio García, segueix amb una cal·ligrafia nítida el drama, amb un clar punt àlgid en l'impactant escena de la congregació –el fanatisme en tota la seva cruesa–, i acaba amb una imatge inquietant: Susannah, asseguda al balancí del porxo de casa seva, amb el rifle a la mà. L'heroïna sola contra tothom, sí, però també la imatge típica de l'Amèrica més aïllacionista.

L'ABAO va tenir l'encert de convidar un gran especialista en aquest repertori, John Mauceri, que va obtenir un remarcable rendiment de la Simfònica d'Euskadi i el Cor d'Òpera de Bilbao en una partitura que, tot i la inclusió d'aires populars (molts d'inventats), beu a galet de l'herència pucciniana.

L'impacte hauria estat més fort amb una altra protagonista. Latonia Moore té un instrument important i la seva entrega és innegable, però no va aprofitar les dues grans àries que Floyd regala al personatge i la seva afinació va ser massa erràtica. James Morris defensa el predicador Olin Blitch més amb presència que amb una veu que ha perdut tot llustre, de manera que els màxims honors se'ls mereix un emfàtic Stuart Skelton en el paper del germà alcoholitzat de Susannah. El desembarcament d'òperes americanes no hauria d'acabar aquí.

Xavier Cester
Avui