Cerca de notícies

Enquesta

L’ombra d’una dona sense ombra

11/8/2011 |

 

La Sofiensäle, la sala Sofia, de Viena va ser un auditori que programava concerts, teatre i altres activitats artístiques, així com reunions polítiques. Va ser allà on es va crear el partit nazi austríac, i després es va utilitzar com a centre on eren traslladats els jueus abans de ser deportats. Amb una acústica excel·lent, després de la segona guerra mundial la discogràfica Decca la va convertir en l’estudi de gravació més modern d’Europa.

No obstant, no va ser allà sinó al Musikverein de la capital austríaca on aquella discogràfica va gravar el 1955 Die Frau ohne Schatten (La dona sense ombra), de Richard Strauss. El director Karl Böhm havia convençut el personal de l’Òpera de Viena per fer aquella gravació en ple hivern, sense calefacció a la sala i a més gratis. Però va ser una experiència artística memorable, especialment per a la jove soprano Leonie Rysanek, que interpretava el paper d’Emperadriu, i s’enfronatva a la veterana Elisabeth Höngen en el paper de Nodrissa.

Sense aquestes claus resulta dificilíssim entendre Die Frau ohne Schatten, que Christof Loy ha dirigit escènicament per al Festival de Salzburg. Si l’espectador no està gaire familiaritzat amb aquesta obra, el poc que entendrà és que és una història sobre tres dones, interpretada en versió de concert, amb una mínima escenificació ambientada en els anys 50, en una preciosa sala decimonònica que reprodueix una gravació. Però qui tingui el manual d’instruccions abans de la representació segurament pensarà que és una de les millors produccions en molts anys d’aquesta òpera, que compta en aquest cas amb un gran director, Christian Thielemann, i grans veus com les d’Anne Schwanewilms, Evelyn Herlitzius i Michaela Schuster.

El llibret que Hugo von Hofmannsthal va escriure per a Strauss explica la història d’un esperit que necessita convertir-se en humà per evitar que el seu marit, l’Emperador, es converteixi en pedra en el termini de tres dies. La perversa Nodrissa de l’Emperadriu la convenç perquè robi l’ombra, que és el símbol de fertilitat i d’humanitat, a la dona d’un tintorer pobre.

Composta durant la primera guerra mundial i estrenada el 1919 quan la dona havia arraconat per sempre polisons i mirinyacs i s’havia tallat els cabells per incorporar-se a una societat moderna que reclamava la seva presència laboral, el llibretista planteja una visió anacrònica i reaccionària. Converteix en una histèrica la Tintorera, una dona insatisfeta en el seu matrimoni, acusada pel seu marit de no donar-li fills. Després de rebel·lar-se, torna a la cleda per sotmetre’s al “bon marit” i donar-li fills “amb amor i obediència”. Lliçó: la dona només es pot realitzar sent esposa i mare.

Strauss va vestir aquesta història difícil de pair (almenys per a les dones, ja que a molts homes els encanta el paper del que consideren sofert tintorer) amb una música sumptuosa, poètica a estones i passional en altres. La partitura és una espècie de tot Strauss, un mostrari enriquit i ben travat de totes les seves formes i el seu estil. El mateix compositor la va definir com una combinació de les seves Elektra i Ariadne. Deia que era l’última òpera romàntica i Thielemann hi afegeix que és un gran resum de l’òpera alemanya, del Singspiel i Weber a Wagner.

La barreja d’un món terrenal i un altre de fantasia poblat d’esperits que apareixen i desapareixen i d’altres que ni apareixen, que són invisibles, fa que la seva posada en escena mai resulti fàcil per ser convincent. El que proposa Loy a l’enorme escenari del Grosses Festspielhaus de Salzburg és un doble joc. L’escenari és una reproducció de la Sofiensäle, on s’està gravant Die Frau ohne Schatten com si fos la de Böhm i la Rysanek al Musikverein. Els personatges tenen un doble paper. Per sota, el de l’òpera de Strauss. Per sobre, el que els adjudica avui en aquest joc que reinterpreta aquella famosa gravació.

El joc és molt intel·ligent i està molt ben elaborat fins al més mínim detall. Loy coneix molt bé el seu ofici (recordem el seu El rapte en el serrall vist al Liceu la temporada passada), però aquesta Frau té un pecat original i és el de la incomprensió si no es disposa de les claus que acabem d’explicar i aquests codis no estan a l’abast de tots els espectadors. Loy els desvela al programa de mà, però no es pot pretendre que sigui de lectura obligada abans de la representació.

Christian Thielemann, possiblement el millor director d’òpera alemanya del moment, ha debutat a Salzburg amb aquesta obra. Segons les seves pròpies paraules, Die Frau és l’òpera de Strauss que més li agrada i això es nota. Ha volgut interpretar la partitura sense els talls habituals. Al capdavant de la Filharmònica de Viena va transmetre amb gran brillantor tot el ric entramat musical straussià. En realitat, el director va ser el gran triomfador el dia 4, com ja ho havia estat en les anteriors representacions del festival.

Els cantants van resoldre de forma molt satisfactòria el seu doble paper simultani ple de subtileses teatrals, però les tres veus femenines van destacar molt per sobre de les masculines. Schwanewilms com a Emperadriu i suposada cantant jove poc experta i nerviosa va ser tota emoció en aquest doble paper. A Herlitzius se la critica a vegades pel seu fort vibrato, però va encertar a la perfecció el caràcter de dona insatisfeta de la Tintorera. El paper de la Nodrissa és el que incorpora la música més moderna i dissonant, pròxima a l’atonalitat, i Schuster va ser una dolenta molt poderosa, fins i tot en el seu fracàs i impotència final.

El tenor Stephen Gould ja no té aquella veu tan bonica que lluïa a Bayreuth interpretant Tannhäuser fa uns anys, però domina el paper d’Emperador, igual que el baríton Wolfgang Koch el del tintorer Barak. Tot i la sumptuositat i la bellesa de la música de Strauss i en aquest cas als excel·lents intèrprets, Die Frau ohne Schatten sempre deixa un regust amarg.

Cristina Domene
El Periódico de Catalunya