Cerca de notícies

Enquesta

Moviments de poder

18/9/2011 |

 

El cas Millet continua estant en el pitjor lloc: als llimbs. Sabrem mai del cert què va passar i qui hi va sucar?

La temporada 2011-12 arrenca aquests dies amb un panorama força diferent de com ho va fer el curs anterior. No es tracta només dels efectes del sotrac econòmic local i global –perdó per l'eufemisme, però començo a estar tip de la paraula crisi, tot i que no tant com de la presa de pèl dels que ens van prometre refundar el capitalisme–, efectes visibles en les programacions, amb retallades de magnituds diverses i baixes lamentables com la d'Euroconcert. A casa nostra hi ha hagut canvis significatius en algunes de les principals cadires del poder musical, amb resultats que, com és lògic, encara és aviat per calibrar, la qual cosa no és impediment per intentar copsar per on pot bufar el vent.

 

Al Palau de la Música Catalana, Joan Oller va ser nomenat el desembre passat director general i al març va fer la seva presentació en societat amb uns objectius genèrics difícils de no compartir; és la seva concreció el que encara està per veure. Potenciar l'Orfeó Català és important, per descomptat, tot i que el panorama financer no afavoreix les sempre costoses produccions simfònicocorals (només cal veure la programació de l'OBC) que millor escauen a la formació. Tot i que el cor té capacitat per autoprogramar-se (avantatges de ser el propietari de la sala), conformar-se amb això seria limitador.

A més, el fet que Josep Vila, el director de l'Orfeó, assumeixi també la titularitat del Cor de Cambra del Palau pressuposa un canvi de model en el funcionament d'aquest que està per veure com es concreta. Com es coordinaran els dos cors? Podrà mantenir el Cor de Cambra el seu caràcter professional, amb una plantilla estable? Si s'opta per un altre format, com afectarà això a les aportacions públiques que rep? Tanmateix, la pregunta clau és una altra: pot tenir Catalunya un cor professional? Oller també va afirmar que volia un compositor resident, figura que no va tenir mentre era a L'Auditori i que se suposa que treballarà en l'àmbit coral, ja que el Palau només té formacions d'aquesta mena.

Cabdal com és el vessant musical –Oller ha estat hàbil en nomenar no un director artístic, sinó un adjunt a la direcció per a afers artístics– no ho és menys l'institucional, perquè encara s'ha de definir com s'articulen de manera definitiva l'entramat d'organismes que s'apleguen al Palau, tot esperant que el nou format sigui àgil, transparent i efectiu per evitar les martingales de l'era Millet. Per cert, el cas sobre el monumental espoli continua en el pitjor lloc on pot estar: als llimbs, tant judicialment com políticament. Continuarà Oller la neteja que va començar a consciència Joan Llinares o s'ho pensarà dos cops vistes les modificacions en l'ecosistema polític que s'han produït a la plaça Sant Jaume? Sabrem mai del cert què va passar i qui hi va sucar?

El parèntesi entre les eleccions a la Generalitat i les municipals va crear una situació absurda: es convoca un concurs internacional per triar el successor de Joan Oller a la direcció general de L'Auditori, es presenten 29 candidats i cap no és escollit. La part més ridícula, per no dir escandalosa, és que en la presentació de la temporada de l'OBC els representants de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat (llavors encara en bàndols diferents) van discrepar en públic sobre el camí a seguir.

A les portes de les vacances per fi s'anuncia la designació d'Oriol Pérez, un dels 29, tria un punt agosarada ja que el director del Festival de Torroella és un home d'idees clares expressades sense embuts. La seva presentació oficial encara no s'ha produït, a l'espera que es defineixi el contracte programa de L'Auditori (seria bo no caure en el fetitxisme que aquesta mena de documents generen). Com en els millors serials, continuarà.

Xavier Cester
El Punt / Avui