Cerca de notícies

Enquesta

Mostrari complet

25/9/2011 |

 

El muntatge va agradar i la gent va sortir contenta, perquè va veure allò pel que havia pagat Algunes obres semblen estar cridades a ser posades a escena per determinats directors. Podria ser el cas d'Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny, de Kurt Weill, el missatge crític de la qual està fet a mida de la mirada gens complaent cap a les misèries de la nostra societat que traspuen la majoria de muntatges de Calixto Bieito. Segons el dossier de premsa, el seu lema aquí seria un enginyós “If you want hope, go to the pope” (queda millor sense traduir).

 

Els precedents, tanmateix, no eren venturosos. Die Dreigroschenoper que va dirigir fa uns anys no va ser una de les seves iniciatives més reeixides, encara que els problemes que va tenir llavors amb la Fundació Weill explicarien un irònic pròleg a Mahagonny sobre les condicions que la institució posa a tots aquells que volen representar les obres del compositor alemany. La fundació sempre li pot contestar que si no vols pols, no vagis a l'era.

El segon precedent era la magnífica producció de l'altre nom català de primera línia operística internacional en el terreny operístic (signe dels temps, en el camp musical no juguem en la mateixa lliga). Em refereixo al muntatge de la Fura dels Baus al Teatro Real, un dels escassos exemples actuals de treball conjunt entre Àlex Ollé i Carlus Padrissa (per això els va sortir tan bé?). Bieito inaugurava a Gant la temporada de l'Òpera de Flandes, companyia bicèfala que també té seu a Anvers, i ho va fer amb un clar èxit de públic. Dit d'una altra manera, no hi va haver (o almenys no la vaig sentir) ni la més mínima espurna de protesta, la qual cosa es pot llegir de dues maneres no pas excloents: que el muntatge va agradar i que la gent va sortir contenta, perquè va veure allò pel que havia pagat.

Bieito s'ha fet –de manera voluntària o no, és el de menys– una reputació d'enfant terrible, de director provocador de muntatges ultraviolents i megasexuals i aquest Mahagonny va ser un mostrari complet de l'estètica més trash del director, aplicada, però, de manera mecànica, amb el pilot automàtic.

L'acumulació de caravanes del decorat de Rebecca Ringst i el vestuari xaró d'Ingo Krügler (que, amb lluitadors mexicans inclosos, va molt més enllà del que Bieito deu veure a Castefa) van ser un marc idoni per al reguitzell d'actes sexuals simulats de tota mena, de violència tarantiniana, de canibalisme i altres subtileses que recorren de principi a fi el muntatge.

No ens enganyem, no hi havia res per escandalitzar-se, encara que la trampa dialèctica sigui fer veure que qui comenta aquests excessos està guiat per una moral estreta. Al contrari, una sobrecàrrega d'estímuls com aquesta curtcircuita tota la força crítica de l'obra, fins al punt que, per molt que al final Bieito escampi la companyia entre el públic, l'espectador és immune a la denúncia de l'espiral autodestructiva de la societat capitalista en la qual encara vivim i prefereix riure amb cada nova barrabassada escènica.

Quan un muntatge d'aquesta mena acaba, solc pensar dues coses: els tècnics d'escenari deuen estar hores recollint la brossa, i els cantants necessiten dues dutxes. És innegable que Bieito sap aconseguir la complicitat dels seus intèrprets, començant per una fidel com Leandra Overmann, una vídua Begbick impeutosa tot i una veu desfeta. Dos tenors secundaris (Eric Caves com a Fatty i Gijs Van der Linden com un Jack en perpetu onanisme) van fer més impacte que el Jim d'un John Daszak de timbre desagradable i agut impossible, mentre que Noëmi Nadelmann es recreava en la sensualitat vulgar de Jenny. Al fossat, Yannis Pouspourikas alternava intents de refinament amb una energia propulsiva que ens recordava que la de Weill és una gran partitura.

Xavier Cester
El Punt / Avui