Cerca de notícies

Enquesta

Aclaparadora ‘Elektra’

6/10/2011 |

 

Aclaparadora és l’adjectiu que millor s’adapta a l’estrena de la temporada al Teatro Real madrileny. Aclaparadora, perquè l’òpera elegida per a la inauguració, Elektra, de Richard Strauss, és de les que aconsegueixen intimidar el públic amb una partitura que exigeix un devessall de potència orquestral i una gran duresa del cant de la veu protagonista per explicar una història que remet a un instint bàsic, visceral, el de venjar la sang vessada amb més sang vessada. Aclaparador, no per intimidatori, però sí per contundent, va ser també l’èxit obtingut el 30 de setembre, la nit de l’estrena.

Strauss va rescatar la tragèdia de l’antiguitat, la tragèdia grega de la mà de Sòfocles, però ho va fer amb el llenguatge musical més contemporani. Amb Salomé, el 1905, el compositor muniquès havia presentat un univers sonor nou, al límit de la tonalitat. Amb Elektra, estrenada quatre anys després, va anar més lluny encara. Tan lluny que va adoptar camins de les avantguardes musicals del segle XX i en va obrir d’altres, encara que ell, abocat al precipici, decidís desfer aquells passos després de compondre aquesta obra.

L’òpera, com el drama teatral grec, narra l’obsessió d’Elektra per venjar la mort del seu pare, el rei Agamenon, assassinat per la seva dona, Klytämnestra, i l’amant d’aquesta, Egist. Elektra només espera l’arribada del seu germà Orestes, perquè empunyi i descarregui la destral sobre la mare parricida i el traïdor usurpador.

Per traslladar aquest drama obsessiu, amb la violència sempre a l’aguait, Strauss va augmentar el nombre de músics i instruments de l’orquestra. En aquesta ocasió, el director Semyon Bychkov, ha volgut interpretar l’òpera amb l’orquestració original de 110 músics i per això ha estat necessari eliminar les dues primeres files de butaques de la platea i acomodar així una tan nodrida formació de la Simfònica de Madrid.

Amb aquesta òpera, les veus han de lluitar sempre contra la barrera orquestral. En aquesta ocasió, la tasca semblava molt més difícil, però tots van aconseguir superar-la. En primer lloc, la novaiorquesa Christine Goerke que debutava en l’exigent i esgotador paper protagonista, però també la més veterana Jane Henschel (Klytämnestra) i Manuela Uhl (Chrysothemis). Aquesta última tornava al Real, on havia deixat un bon record amb el seu doble paper de Marie/Marietta a Die tote Stadt l’any passat. Ara, com a germana d’Elektra, va demostrar poder superar amb es creix l’allau orquestral, igual que el jove baix-baríton Samuel Youn, en el paper d’Orestes.

La posada en escena, procedent del Teatre San Carlo de Nàpols on es va estrenar el 2003, és de Klaus Michael Grüber, traspassat el 2008. D’aquesta producció destaca en gran manera el decorat de l’artista alemany Anselm Kiefer en el que va ser la seva primera aproximació a l’òpera.

Amb un decorat aparentment molt simple, Kiefer crea un ambient opressiu, decadent i carregat de tensió al convertir el pati del palau dels àtrides, on transcorre tota l’acció, en un espai delimitat pel que a primera vista semblen ser contenidors corroïts apilats, però que també poden ser parets de formigó igualment deteriorat o també, en una recreació de la Grècia on es desenvolupa l’obra, les parets del palau que en la seva decadència han perdut el recobriment exterior de marbre. Fos el que fos, el resultat es relaciona perfectament amb el drama que es viu entre aquestes parets que són testimoni de la decadència d’una dinastia.

Els llargs aplaudiments al final de la representació van certificar l’èxit d’aquesta

Elektra inaugural, però la nit va tenir també un altre gran triomfador. Va ser Gerard Mortier, el director general del Real. L’anunci de la seva arribada al teatre madrileny a finals del 2008 amb la seva fama d’innovador va despertar tota mena de temors en un públic molt conservador i extraordinàriament convencional, temorós que en la programació abundés el que alguns habituals de la platea qualificaven de totxos.

En la seva primera temporada, la 2010-2011, Mortier va aconseguir trencar la barrera de recel amb Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny, de Kurt Weil, en una posada en escena de La Fura dels Baus, amb què va obrir la temporada, i amb Saint François d’Assis, d’Olivier Messiaen, que la va tancar. Ara, després de l’èxit d’aquesta Elektra, Mortier sembla haver-se posta el públic del Real a la butxaca.

L’òpera està en cartell fins al 15 d’octubre amb dos repartiments que s’alternen. Com que seria injust parlar de primer i segon i, en canvi, és més apropiat parlar d’un i un altre, direm que en l’altre hi ha Rosalind Plowright (Klytämnestra), Deborah Polaski (Elektra) i Ricarda Merbeth (Chrysothemis).

Rosa Massagué
El Periódico de Catalunya