Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Clàssics d'òpera

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Universal

En un moment en què proliferen les reedicions d'obres ja disponibles en el mercat degut a la caducitat del període de protecció dels drets d'autor, i nombrosos registres reapareixen en un format o segell diferent, repoblant-se doncs, moltes vessants ja massa ben aixoplugades, alhora que les noves tecnologies van modificant-se vertiginosament, sense afirmar si el SACD ocuparà un nou lloc en el panorama o el tan de moda MP3 quedarà com a artil•lugi d'adolescents i usuaris de poc compromís, les companyies discogràfiques més potents mantenen una certa política comercial agressiva i de captació públic, aprofitant –sovint- aquells registres encara no caducats reeditant-los en noves col•leccions d'oferta. D'exemples, diversos en els últims anys: The great artists of the century, The great pianists of the century, Double Decca, Collection Trio, ... així com un reguitzell d'enregistraments en viu, alguns de gran transcendència, altres de nul interès.

Pel que respecta al gran grup Universal Music (1) ha tornat aquest estiu amb una promoció econòmica temptadora, a considerar pels aficionats mancats d'alguns dels títols més importants en repertori. Un clar intent competitiu de mantenir-se com a referència i seguir traient suc als contractes de nòmina artística antològica (2) com els fets a pavarottis, domingos, carreras, raimondis, cossotos, caballés, soltis o gardellis entre altres cantants, instrumentistes i directors en plenitud de facultats a partir del naixement de l'estereofonia i durant les dècades dels 70 i 80. Es tracta, segurament –temps al temps-, d'una primera tirada d'òperes a preu mitjà amb repartiments d'interès, malgrat que en molts casos, els resultats no són excepcionals ni excel•lents, però que complementen altres registres o bé, perviuen com a exemple de les escasses aproximacions a determinada obra.

Aquest darrer seria el cas de la tan complexa i magnànima Les troyens de Berlioz en el, fins fa pocs anys, registre referencial de Colin Davis de 1969 per a Philips –i que recomanem per a contrastar amb la sí extraordinària en viu del desembre de 2000, pel segell de la London Symphony Orchestra dirigida pel mateix Davis-; i de l'únic Un giorno di regno (3) verdià en estudi, de resultats notables però sense destacar amb escreix de la resta, que daten d'anys anteriors i dal vivo. No hi falten afanys comercials com la desmotivadora i innecessària reedició dels estellosos Mestres cantaires de Nüremberg de Solti de l'any 1976, que poden suposar una absurda trampa per algun melòman despistat o desconeixedor, que a la recerca de la qualitativa aportació del mestre hongarès del 1997, compri el que en paraules del desaparegut wagnerià Ángel-Fernando Mayo és "el yermo de las voces wagnerianas, la catástrofe de mediados de los setenta” (4).

De la resta, moltes ocupen un lloc discret, mediocre o en casos, notable. L' Ariadna auf Naxos de Jessy Norman amb batuta de Kurt Masur en seria un exemple, així com els altres verdis re-presentats. L' Attila dirigit per Gardelli amb un Bergonzi considerat com a millor Foresto de la discografia, però superada per altres lectures com la de Muti del 1989. Il Corsaro de Gardelli amb la Norman, la Caballé i el Carreras és solvent i força reconeguda en part per l'escassa competivitat de registres, però té aspectes irregulars. I el Falstaff de Solti, que tot i recomanable per la cura dels climes, la teatralitat i una parella d'enamorats amb la Freni i Krauss d'encant musical elevadíssim, no té un protagonista vocal suficientment a l'alçada amb Geraint Evans, i es veu eclipsada per Titto Gobbi i Karajan (1956 i 1957) coronats amb lloré.

Especial atenció mereix l' Stiffelio. Obra estrenada tres mesos abans que el Lohengrin de Wagner i antecedent cronològic més immediat a la popular trilogia (5), no és una de les pàgines més celebrades però des de meitats dels setanta s'ha anat incorporant en el repertori, especialment per alguns tenors que han volgut posar-se a prova, amb la que per alguns és la darrera òpera dels anni di galera verdians. La lectura oferta, de 1979, és també de les poques sobre la partitura, i presenta un Carreras de notable caràcter, acompanyat de Sylvia Sass molt expressiva i entrada en el paper, alhora que Matteo Manuguerra d'alt nivell i una lectura orquestral de Gardelli d'incisiva verdianitat.

Major glòria cobreix els registres reeditats del Mefistofele de Boito i La Gioconda de Ponchielli. Ambdues òperes molt pròximes en el temps (6) i amb llibret de Boito (7), els dos autors pertanyeren al moviment de la Scapigliatura (8), i malgrat haver compost altres obres –o haver desenvolupat altres tasques molt notables- han quedat recordats per un sol títol, que a més tenen ribets de grand'òpera. Per la seva banda Mefistofele és considerada la millor adaptació operística del Faust goethià, i la present versió, és un dels tres o quatre registres de major qualitat –i amb diferència!- de tota la seva discografia. Un equip complet, de gran nivell i en plena forma calibrats per un Oliviero de Fabritis que ofereix tot el seu mestratge en ambientacions i lectura de gran qualitat musical i teatral. Ghiaurov tot i ja envellit, posseeix força i la bellesa del seu timbre amb un bon toc buffo; la Freni lleugera, clara però ferma i encandiladora; la Caballé en el seu insòlit paper enriqueix el registre; i Pavarotti és un Faust impecable -amb aguts regravats inclosos-.

En La Gioconda, repeteixen part dels integrants de l'anterior títol, amb un binomi Caballé-Pavarotti, empès comercialment a enregistrar quelcom de venta fàcil per la concentració de cantants internacionals. Emperò "la Caballé muestra algunas dificultades, sobre todo en el registro central. Pavarotti cumple con su voz impertérrita, siempre libre en la zona aguda. La Baltsa no posee cuerpo suficiente para una Laura y soluciona el personaje con profesionalidad y Milnes canta una Barnaba digno y Ghiaurov, como Alvise, muestra una voz endurecida. La orquestra acompaña con una buena dosis de recursos expresivos marcados por la inteligente batuta de Bruno Bartoletti, con un sonido de auténtico lujo”, segons el comentari d'Albert Estany per a la guia d'aquesta òpera de la col•lecció Introducción a la ópera de l'editorial Ma non troppo.

Una promoció que mantenint un arquetípic model d'edició en els clàssics llibrets complementaris(9), segueix una estratègia potser no progressista i renovadora, però sí beneficiosa com a últim alè de conquesta econòmica d'uns títols segurament evocats a la descatalogació, en un gènere convulsionat per problemes com la pirateria –menys que en altres tendències musicals que de rebot també afecten la clàssica i l'òpera-, o les noves formes de difusió musical, així com pel descens en el nombre de vendes dels darrers anys (10).

Albert Ferrer i Flamarich
__________________

(1) No està de més recordar que en el sector de la clàssica és la multinacional formada per Deutsche Grammophon, Philips i Decca, amb algunes filials com Archiv Produktion i altres segells com Westminster.
(2) Alguns en períodes d'exclusivitat o amb el compromís de només enregistrar una sola vegada determinada obra.
(3) J. Norman, F. Cossotto, J. Carreras, I. Wixell, V. Sardinero, W. Ganzarolli. AMbrosian Singers. Royal Philharmonic. Lamberto Gardelli. 1973. ADD (2). PHILIPS.
(4)Ángel-Fernando Mayo. Wagner. Obra completa comentada y discografía recomendada. Guías Scherzo. Editorial Península (1998). Pg. 246.
(5)Rigoletto (1851), Il trovatore (1853) i La traviata (1853).
(6) Mefistofele fou estrenada el 4 d'octubre de 1875 en la versió definitiva a Bolònia, havent estat presentada primer a La Scala el març de 1868, i La Gioconda ho feu també a La Scala el 8 d'abril de 1876.
(7) En l'òpera de Ponchielli, Boito firmà com a Tobia Gorrio.
(8) Moviment literari i artístic localitzable a Turí i Milà, principalment. Sorgit vora 1860 sobrevisqué fins a finals de segle. Literalment significa "despentinat” i es va distingir per la defensa del realisme, intentant acostar-se als sectors més desfavorits de la societat, en un clar to pre-verista.
(9) Les habituals sinopsis argumentals, l'esquema dels tracks dels fragments musicals –tot i que no en tots apareix la seva duració-, el text en l'idioma original i una traducció a l'anglès, així com la il•lustrativa portada de l'antiga publicació. Directrius que en reedicions com la present no sempre es troben, o si ho fan, estan minvades per un clar afany economitzador.
(10) 15 punts menys en el 2004 respecte al 2003, segons dades de l'Anuari de la Societat General d'Autors i Editors (S.G.A.E.) 2005, presentat fa escasses setmanes a Madrid.