ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Simfonies 1 i 5 de Beethoven

Simfonies 1 i 5 de Beethoven

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant


Beethoven: Simfonia núm. 5 en do menor opus 67.
Simfonia núm. 1 en Do major opus 21.
London Symphony Orchestra. Dir.: Bernard Haitink.
 

LSO Live. 1 CD. 57 min.

Sisena i última entrega de la nova integral de les simfonies beethovenianes dirigides per Haitink pel segell LSO Live, en uns registres procedents de la londinenca sala Barbican a finals d'abril de 2006 i que ens arriben amb neteja de laboratori en els aplaudiments i sorolls ambientals. En aquesta s'hi ha aplegat les dues escrites en la tonalitat de do (menor i major) que afirmen totes les directrius senyalades en els anteriors compactes. Lectures, doncs, seguidores dels preceptes "autenticistes”. Busquem-hi rigor analític servit amb una gran nitidesa estructural i formal, amb temps ràpids però mai precipitats i una orquestra lleugera que no perd pes global. So de molta qualitat –què menys en una London Symphony!-, de notable elegància, articulació intel•ligible i molt potent. Tot bastit per la tècnica constructiva del director holandès traçant un discurs auster i directe, atent als detalls i plans, però distant del concepte simfònic tradicional. Gens retòric emfasitza el caràcter rítmic dels moviments lents, essencialment melòdics, i els aproxima a la gracilitat haydniana amb un aire cerimoniós –ni pesant ni transcendental en la opus 67- i menys exuberant –en la opus 21-.

La Primera, doncs, guanya analogia amb l'esperit vienès sense perdre l'evident personalitat del músic de Bonn amb els seus contrastos i impulsos. Com en les simfonies parell, a excepció de la Sisena, els temes es presenten amb un punt d'efervescència, en especial en l'Allegro molto vivace i el minuet. Aquest plantejat sota l'aura dels scherzi futurs. En la Cinquena no hi ha demostració de "terribilità” fins al darrer moviment mantenint en el primer una línia moderada, sense ànsies de resultar personal ni marcadament tempestiu. L' scherzo no genera ni la penombra ni les incerteses habituals i és un dels punts prosaics, fins i tot, de poc relleu. Ens condueix, per tant, sense el caràcter tel•lúric cap a l' esclatant Allegro final afirmant només el "astra” de la màxima romàntica "per aspera ad astra”. Això sí, amb una violència sorprenent, galopant i excitant. Sense grandiloqüències i amb un vertigen impetuós i colpejador en moments com la repetició de l'exposició (pista 4 als 1'52”) o la coda, d'acords demencials, atòmics –en 8'09” i des de 9'33” al final-. Com s'ha senyalat en les altres simfonies, hi juguen un paper essencial les timbales. Implacables, d'una duresa i sequedat en els atacs i que fan justícia a la importància de l' instrument en el corpus beethovenià. La revisió dels propis criteris del director és clara i sorprenent en una figura mai caracteritzada per les innovacions i atreviments com el palès en aquest cicle. Un cicle que, recordem-ho, ha agradat molt a la crítica britànica que principalment l'ha titllat de modern i visionari.

Albert Ferrer i Flamarich



Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet