Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Petite Messe Solennelle

Classificació temàtica: Música sacra

Rossini: Petite Messe Solennelle.
Carolyn Sampson, soprano. Hilary Summers, alt. Andrew Tortise, William Unwin, tenors. Andrew Foster-Williams, baix. Gary Cooper, Matthew Halls, pianos del segle XIX. Mark Williams, harmònium. The King's Consort. Dir.: Robert King.
 

Hyperion. 1 CD. 80 min.

Aquest nou enregistrament de la Missa Solennelle proposat pel segell Hyperion és l'original per harmònium, dos pianos i cor de 12 membres de l'any 1864. És la versió que s'estrenà a casa la comtessa Louise Pillet-Will, a qui Rossini va dedicar aquesta partitura designada per ell com "el darrer pecat de vellesa”. Cim de la creativitat rossiniana per alguns, fins i tot una de les millors aportacions musicals a la litúrgia catòlica, es tracta d'una obra estranya, de religiositat domèstica amb un cert regust tràgic. Aspectes que Robert King tendeix a remarcar en una lectura comunicativa, d'energia latent i un control de dinàmiques que perfila les seccions i en contrasta eficaçment les parts. Entre aquestes, les beneficiades són els trams íntims mentre que els altres semblen requerir la versió del 1869 –Preludi religiós de l'ofertori, per exemple-, malgrat no ser una lectura prioritàriament introspectiva.

Una aproximació compatible a les coordenades de recerca filològica tan esteses en l'actualitat amb les quals el director anglès vol emparentar-se, com s'entreveu en les completes notes signades per ell mateix. On, per cert, també justifica algunes particularitats de pronunciació del llatí seguint fórmules vigents a la segona meitat del segle XIX. S'explica així la conversió de certes "u” en "i” a la francesa, com succeeix en Oh salutaris, pronunciat Oh salitaris, en el fragment homònim que inicia la soprano Carolyn Sampson. El cor, amb més presència de les veus femenines, ofereix uns resultats matisats, cohesionats i de perfilada arquitectura musical. Un bon nivell del qual la soprano també en participa. Menys interessants resulten el baix Andrew Foster-Williams, lineal i lleument engolat en els aguts amb estretor del registre –Et in terra pax del "Gloria”-, i els tenors, amb un so massa obert en les vocals, de timbre nasal i color característic dels avesats als oratoris i al repertori sacre. D'altra banda, sorprèn el color genuí de mezzo –sense necessitat d'enfosquir-lo- de Hilary Summers tot i un vibrat que li resta brillantor al timbre.

Albert Ferrer i Flamarich