Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

La Sisena de Mahler per Gergiev

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Mahler:  Simfonia número 6 “Tràgica”

London Symphony Orchestra. Dir: Valery Gergiev

LSO Live. 1 CD. 77:11

A excepció d’una Cinquena recollida en viu l’any 2001 amb la Filharmònica de Rotterdam en una lectura no gaire sensacional, segons Pérez de Arteaga, el Mahler de Gergiev resulta desconegut pel melòman comú. Més quan les seves visites a Espanya se centren en altres títols. Per això, aquest primer lliurament de la integral del director rus ha despertat molt interès. Com de costum en la discogràfica de la London Symphony, la matriu de l’enregistrament són les sessions de concert celebrades en el Barbican londinenc, en aquest cas el novembre de 2007, que es presenten manllevades dels aplaudiments i la majoria de sons ambientals.

Es tracta d’una de les lectures més ràpides de la discografia (77’11’’). Heus ací, la igualtat amb Bernstein (Sony) i els deu minuts menys davant Horenstein (Unicorn), que justifiquen el llançament en un únic compacte amb el conseqüent estalvi en l’edició i el preu. La sensació és que presenta un Mahler sense arribar al centre conflictiu i obscur d’aquest. Quelcom fonamental en la Sisena. L’efecte electritzant de la portada -pur màrqueting- només s’assoleix per la via d’un tempo ràpid, urgent (finale).

No costa percebre que Gergiev no opta per la pesadesa: és àgil i arriba a demostrar cert virtuosisme però la lectura està mancada de la versatilitat idiomàtica de Kubelik (Audite) i, en conjunt, és poc meritòria per a un director tan profund como ell. L’ inèdit no es revela i el seu concepte, postmodern per camins diferents al dels constructivistes com Chailly, Rattle o Tilson Thomas, no abunda d’idees: bastant expositiu, previsible i, tot i que no hi ha caigudes de tensió, acusa certa literalitat banyada en una atmosfera lleument conformista (per exemple, la repetició o el retorn al “enèrgic” després dels esquellots en el primer moviment). Aspectes, d’alguna manera, semblants als de la serenitat desproveïda de pathos de Janssons (RCO Live) davant els que es pot preguntar: ¿on està el presagi, el somni colpidor i la lluita interna entre el bé i el mal, entre el destí inexorable i la superació d’aquest? La tan apel•lada nit obscura de l’esperit poc té en comú amb les de Mitropoulos, Barbirolli, Horenstein o Bernstein. Això és deu, en part, a la claredat que Gergiev privilegia portant el so sempre en un primer pla sense atrevir-se a jugar la basa de les superposicions. No carrega les tintes ni vol augmentar la transcendència implícita en els pentagrames per la via de la passivitat, de la prosopopeia, de l’opulència o de la lentitud. Els directors citats són tots més visionaris, aspres, dramàtics, excitats, i fins i tot arrabassadors, sense perdre la concentració interna ni la cohesió estructural. Podria dir-se que més bipolars en la dualitat de tensió i distensió, de força i recolliment. Així en Gergiev no semblen vertaders el sofriment i el sentiment de tragèdia inexorable: resulta més tumultuós que obscur, ominós o carregat de mals averanys (especialment en el finale. També els altres passatges amb esquellots en el segon i quart moviments es troben quasi a les antípodes de la sorprenent estilització de Christopher Eschenbach en el seu enregistrament per a Ondine. En conseqüència costa entendre el trobament mahlerià de l’esperit, de si mateix i de la soledat que n’és el significant).

Sens dubte, hi ha atenció al detall i molta bellesa en un so de conjunt al qual no li manca força. I és que Gergiev vol atrapar des de l’ inici per la via de la brillantor. Fet que li acaba passant factura al caràcter intern de la lectura que en res s’assembla al de l’ ascètic i auster Abbado de la segona sèrie. Cal destacar l’us intel•ligent del rubato i dels ritardandi que resulten doctes dins de l’agògica conseqüent de la lectura. No obstant, queden lluny del rotund paradigma de Solti (Decca) en quant a massivitat sonora. Com en el cas de l’hongarès, els atacs de timbal són els més contundents de la discografia (n’hi ha prou amb el 1’47’’del moviment inicial). D’altra banda, s’han d’obviar les imprecisions lògiques d’unes sessions en viu, alhora que les lleus estridències –apreciades en altres registres recents de l’orquestra- en les dinàmiques més fortes de les trompetes principals (per exemple, en els 20’47’’ també del primer moviment).

Pels qui considerin a Alma com la generadora virtual de l’obra –llegeixo a Pérez de Arteaga- trobaran en Gergiev un recolzament a la hipòtesis: l’aparició del seu tema resulta confortant fins i tot en la coda forçadament triomfalista del moviment inicial que Gergiev quasi sublima amb un convenciment i energia innegablement optimistes. Per altra banda, l’ Andante passa per ser un dels més lúcids i controlats, com si s’avergonyís de resultar sentimental. Un moviment que segueix les darreres instruccions de Mahler, és a dir, apareix en l’ordre Andante-Scherzo preparant-nos molt millor pel finale sense perdre la consideració de las bones raons harmòniques i vincles temàtics dels qui avui encara defensen la seqüència original Scherzo-Andante.

En resum, tot i les reserves expressades –sobretot per la falta d’una visió profunda de la partitura-, la proposta és molt bona plàsticament i la seva adquisició està justificada pels amants de l’obra o del director. Tot i que es reafirma el que José Feito Benedicto va assenyalar en les pàgines d'una revista especialitzada: en els darrers vint anys quasi bé no hi ha lectures més profundes i completes. Sembla que alguns seguiran en el seu pedestal.

Albert Ferrer i Flamarich