Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Brahms. Música de cambra

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Brahms

String quartet op. 51 núm. 1 & Piano Quintet op. 34

Arcanto Quartet amb Silke Avenhaus, piano

Harmonia Mundi

HMC 902000

Harmonia Mundi

És de tots (espero) coneguda la veneració que Brahms sentia per Beethoven. Sovint el poder que exerceixen les obres beethovenianes (especialment les simfonies, però també les sonates per a piano i els quartets de corda) sobre el primer Brahms era enorme. D’aquí a que no s’atrevís a publicar la seva primera simfonia, anomenada una mica maliciosament ‘la Desena de Beethoven’, fins els 43 anys, després d’un llarg procés creatiu d’anys o, com en cas que ens ocupa, no publiqués els seus dos primers quartets de corda, els opus 51, fins el 1873, amb quaranta anys, tot i que ja en una carta a un amic en fa referència el 1865! Des dels darrers quartets de Beethoven fins llavors Mendelssohn, Schubert o Schumann entre d’altres havien fet créixer de forma important aquest format. I tots ells lluitaven per d’alguna forma emancipar-se del totpoderós referent.

Avui sabem que Brahms va escriure durant la seva joventut alguns quartets per a cordes però cap el va convèncer prou i acabà destruint-los. El primer moviment de l’opus 51 núm. 1 en Do menor que comento, té aquell caràcter que Schönberg anomenava ‘progressiu’, un tema principal que es repeteix obsessivament i va afegint densitat a cada nova tornada. És aquell nosequè tan brahmsià.

Però el millor del disc és el Quintet per a piano op. 34 en Fa menor, potser la millor obra de cambra de Brahms. Presentat primer com a quintet de cordes finalment va trobar, el 1876, el seu format definitiu. Es tracta d’una obra de gran força, expressiva i amb un intens lirisme, arquitectònicament molt ben travada, de gran intensitat polifònica que comparteix un pathos similar al del quintet de Schubert. La lectura dels Arcanto amb Silke Avenhaus al piano és molt acurada. Atents sempre als nombrosos matisos de l’obra i excel•lent en els moments culminants de l’obra: l’Allegro non troppo inicial d’un poderós patetisme molt beethovenià i l’alegra coda final del Finale.

Ignasi Albors