ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Amors e Cansó

Amors e Cansó

Classificació temàtica: Sense classificar


Amors e Cansó, Trobadors de la Corona d’Aragó

Capella de Ministrers

Carles Magraner, director

Marta Infante, mezzosoprano

Jordi Ricart, baríton

75 min.

Licanus

Reprenem la commemoració del vuit-centè aniversari del naixement de Jaume I el Conqueridor (1208-2008) amb el disc Amors e Cansó. Trobadors de la Corona d’Aragó. Un disc en el qual la Capella de Ministrers ens obsequia novament amb un repertori trobadoresc del més alt nivell en el qual apareixen tots els representants catalano-aragonesos dels segles XII i XIII; d’entre els quals destacarem Berenguer de Palou, Guiraut Riquier i un manuscrit anònim de Sant Joan de les abadesses en el qual trobarem alguna sorpresa.

Trobador és l’artista el qual, entre finals del segle XI i finals del XIII, dedicava una part o la totalitat del seu temps a la música. Molts d’aquests artistes solien ser nobles o cavallers d’armes, homes que tenien accés a la cultura i a les lletres;[i] però no pas la gran majoria, com veurem més endavant.

Un trobador podia crear de nou la lletra i música de cançons, musicar poemes aliens o utilitzar melodies compostes per altres persones per musicar les seves pròpies creacions. No està de més recordar aquí que, en època medieval, la innovació s’assolia recreant de bell nou una peça antiga, posant-la al dia amb els nous recursos dels quals es disposava. Aquest concepte, que és absolutament vigent avui dia amb els arxiconeguts revivals, és extrapolable a l’art, a la literatura, a la religió, etc.

Trobar o saber compondre sons e motz (sons i paraules) era una moda que es va estendre entre la noblesa d’una àmplia àrea geogràfica del sud de França. En realitat, es tractava d’una manera molt sofisticada de festejar, producte d’una societat que començava a refinar les seves maneres amb la millora de la qualitat de vida, gràcies a la relativa estabilitat política i econòmica.

Els gèneres per excel·lència de la poesia cortès van ser: la cansó, de tema amorós; el sirventès, que sempre incloïa algun missatge agre o violent; l’alba, la separació entre amants a la sortida del sol i la pastorel·la, amb recreacions arcàdiques o bucòliques.

Hem esmentat que molts dels trobadors van ser nobles; però generalment el trobador solia ser algú d’origen humil que havia tingut l’oportunitat de formar-se en escoles monàstiques o catedralícies, i després es posava al servei d’un senyor. El trobador solia quedar-se una temporada a casa del senyor, però normalment anava canviant de protector i fent llargs viatges per les corts. Normalment, el trobador interpretava el seu propi repertori, acompanyant-se d’una viola d’arc. Si el repertori tenia bona acollida i podia donar-se a conèixer en altres corts, es feia acompanyar d’un joglar o dos.[ii] Si el trobador tenia molt d’èxit, era cridat per anar a les corts de tota Europa i posar-se al servei de prínceps i reis.

Tot i que els cançoners recullen uns dos mil sis-cents poemes dels trobadors, només se’n va copiar la música d’una desena part per motius complexos, que estan molt relacionats amb la prioritat absoluta que, en aquesta mena de repertoris, té la lletra per sobre de la melodia. Així doncs, la música es limita a subratllar el sentit del vers, ja musical per si mateix.

Com ja ens tenen avesats, la Capella de Ministrers ha realitzat un treball exhaustiu de recerca, estudi i interpretació d’una part d’aquest llegat trobadoresc per tal d’oferir-nos-el amb la fesomia d’un disc brillant en el qual gairebé no hi manca res. I, com sempre, la interpretació d’aquest llegat es materialitza amb instruments el més propers possible als originals, amb les veus més adients per a cada cada peça i amb les col·laboracions dels músics professionals més competents. En aquest treball gaudirem de les veus de la mezzosoprano Marta Infante que ens farà delir amb la seva tessitura suau i dolça i del baríton Jordi Ricart, de tessitura també suau, però molt ferma i que, de vegades, ens farà sentir la malenconia més bonica i colpidora. En aquest disc primen, sobretot, els instruments de corda i els de vent. D’entre els de corda convé destacar el llaüt medieval, l’arpa i la symphonia, interpretats per Carles Magraner, Juan M. Rubio i Efrén López; els instruments de vent, bàsicament flautes, són interpretats per David Antich, mentre que la percussió va a càrrec de Pau Ballester. Tots els professionals que participen en aquest disc són músics de primer ordre, com podran comprovar en sentir-lo i gaudir-lo; perquè la música dels trobadors està plena de tòpics, de reiteracions, de llocs comuns, etc., i les seves melodies són, sovint, bastant repetitives: sembla com si, sentint-ne una les haguessis sentit totes, llavors és crucial poder construir un disc el qual no es faci pesat, i per això és imprescindible la participació de professionals com els que participen en aquest treball.

D’entre els tòpics del món trobadoresc aquí destacarem els que tenen a veure amb l’amor cortès, com és el d’estimar una dama noble meravellosa que no té comparació amb cap altra perquè és la més bella, la més gentil, amb el cos més bonic, etc. Les peces més destacades que tenen a veure amb aquest tòpic són Bel m’es q’ieu chant, de Raimon de Miraval[iii] i Aital dona, de Berenguer de Palou.[iv] Un altre lloc comú de la poesia trobadoresca és estimar una dama noble sense ser correspost de cap manera i plànyer-se en una cançó, com és el cas de De la gensor qu’om vey, també de Berenguer de Palou[v] o, encara pitjor, estimar una dama que perjudiqui al trobador fins al punt de voler entrar a monjo anacoreta perquè la seva estimada li fa mal expressament i el menysprea, com és el cas de Si ai perdut mon saber, de Ponç d’Ortafà.[vi]

Però no tot són tòpics: Guiraut Riquier[vii] fa un encès i interessat elogi de Catalunya amb vistes a entrar a formar part de la cort catalano-aragonesa a Pus astres no m’es donatz, maquillant el poema amb el tòpic de la dama que no fa cas al poeta, el qual decideix aprendre a Catalunya, on hi ha catalans valents i dones amables. I Matieu de Caersí[viii] compon un plany molt commovedor a la mort de Jaume I el Conqueridor, anomenat Tant suy marritz. Aquest plany dóna un acabament divers al disc ja que, sobre una melodia de symphonia de fons de to malencònic ressalta una veu masculina que va recitant les dues primeres estrofes del poema amb cert dramatisme. A mesura que avança la peça es van incorporant els altres instruments i les veus del baríton i la mezzosoprano, cantant primer plegats i després per torns.

A més de trobadors de gust refinat, que són la gran majoria, n’hi va haver d’altres amb un llenguatge provocatiu, desvergonyit i molt atrevit, com són els dos autors d’un manuscrit anònim de Sant Joan de les Abadesses, del segle XIII. A S’anc vos ame, l’autor parla d’una dona a la qual ja no vol estimar més perquè només hi troba engany, la qual cosa per al poeta és la falta més greu. Llavors s’allunya d’ella i es fixa en una altra que no té canes. És a dir, tenim aquí una mena de canvi de parella: el poeta deixa la dona que comença a envellir i se’n va amb una altra de més joveneta. I Ara lausetz, lauset és un unicum molt curiós, perquè es refereix a una orgia sexual en un monestir masculí, en la qual suposadament participen vuitanta monjos i una dona, abat inclòs. Aquesta peça és de les més festives i mogudes de tot el disc i ens recorda una mica a l’Ad Mortem Festinamus del Llibre Vermell de Montserrat.

Per acabar ja, només comentar que la majoria dels manuscrits amb repertori dels trobadors són de finals del XIII o fins i tot posteriors, quan el moviment ja havia entrat en decadència. Tot el que ens queda és d’una qualitat excepcional, i un tast d’aquesta qualitat la trobem en aquest disc de la Capella de Ministrers, per la qual cosa animem des d’aquí a que se’l comprin i gaudeixin una mica del nostre passat medieval. No se’n penediran!

_________________________________________________________

[i] Només per citar un exemple paradigmàtic, esmentarem el rei Ricard Cor de Lleó (1157-1199), el qual va ser un poeta excel·lent.

[ii] Aquí convé diferenciar trobador de joglar, ja que tot i que podia actuar per compte propi, era un simple intèrpret del repertori trobadoresc.

[iii] Raimon de Miraval (segles XII-XIII) va ser un trobador d’origen humil, de Carcassona, del qual conservem la part musical de vint-i-dues de les seves cançons.

[iv] Berenguer de Palou (segle XII) va ser un cavaller d’origen humil del comtat del Rosselló. Dels dotze poemes coneguts que té, vuit inclouen la melodia.

[v] Recordem aquí que moltes d’aquestes dames eren de la petita o mitjana noblesa i que de cap manera podia ser factible un amor d’aquestes característiques en aquella època.

[vi] Ponç d’Ortafà (~1170-1246) és un dels grans desconeguts: només se’n conserven dos poemes, un d’ells amb música.

[vii] Guiraut Riquier (?-1292), abans de ser acollit a la cort d’Alfons X el Savi(1221-1284) havia intentat obrir-se en la de Jaume I el Conqueridor (1208-1276) o en la del seu fill, el futur Pere III d’Aragó o Pere el Gran (1240-1285). D’aquest autor conservem la seva obra poètica íntegra (uns cent poemes) i la música d’una tercera part.

[viii] Aquest Planh a la mort de Jaume I és la seva única obra coneguda. La mort del monarca es va esdevenir el vint-i-sis de juliol de 1276. 



Dolma Martínez i Moreno

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet