ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

La Leningrad per Gergiev

La Leningrad per Gergiev

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant


Xostakovitx: Simfonia núm. 7 “Leningrad”

Mariinsky Orchestra. Valery Gergiev, director.

Mariinski MAR0533 SACD 82:21 1CD Enregistraments del 6 i 14 de juny de 2012

So: *** / Valoració: **

Distribuidor: Harmonia Mundi

Mariinsky

La història és ben coneguda: durant els anys vuitanta els grans segells discogràfics, sempre a la recerca d’estímuls comercials, van posar de moda l’enregistrament “en viu”. El títol, enlluernador i publicitari, en el fons resultava tan falsejat com l’enregistrament en estudi atès que es barrejaven els fragments de diverses interpretacions. El so i els balanços es manipulaven tant o més que les matrius extretes directament dels estudis de gravació. La crisi econòmica i les noves tecnologies han convertit la presumpta virtut dels “en viu” en necessitat. Aquest fet ha impulsat nombroses orquestres a crear el seu propi segell i difondre discogràficament captacions de concert que fins ara només tenien interès per a la radiodifusió.  

El Teatre Mariinsky de Sant Petersburg, com a institució cultural de primer ordre a Rússia i reconeguda internacionalment, també va crear el seu propi distintiu discogràfic l’any 2009. Endegava així una expansió comercial que ha ofert simfonies de Txaikovski i òperes de Wagner, Massenet, Donizetti o Xostakóvitx (Lady Macbeth de Mensk i El nas). Unes edicions que esdevenen un complement a la integral simfònica de Xostakóvitx que arriba al seu quart volum i a set simfonies comercialitzades (Simfonies 1, 2, 3, 10 11, 15 i 7).

En aquesta Simfonia núm. 7 “Leningrad”, Gergiev treballa extensament amb la massa orquestral aconseguint una lectura convincent però convencional davant el pes de la tradició de Kondrashin, de Mravinski o, fins i tot, de Jansons. Òbviament l’hiperdramatisme de Bernstein o l’objectivitat de Haitink són opcions massa desvinculades. En comparació amb la integral de Mahler que Gergiev ha enregistrat els darrers anys amb la London Symphony Orchestra (LSO Live), la de Xostakóvitx és musicalment més suggestiva, menys tediosa. És clar que el nombre de referències és molt inferior i l’idiomatisme diferent. Podria dir-se que com Ancerl, Gergiev s’atansa al buit baromètric de les emocions del compositor. És pura música en acció, tot i que aquesta implacabilitat dóna fruits en l’ ens purament formal i la depuració tímbrica. A destacar l’entrada de la “raveliana” caixa del primer moviment (track 1, 7’42”) és d’una definició acústica d’infra-pianissim especialment en els pizzicatti de la corda, si bé no tan exagerat com l’enregistrament Jansons (2006, RCO Live). També l’administració del crescendo del primer moviment i el domini tens de les lentituds en l’Adagio, en la recapitulació de la secció inicial del Moderato en les flautes, clarinet baix i arpa.

No obstant, tot i que Gergiev és un excel·lent director, a la lectura li manca major apassionament i narració dramàtica, més cinematogràfica –amb permís d’un terme perillós i imprecís i d’un inici de l’Adagio digne del millor Bernard Hermann-. En cap dels quatre moviments assoleix una culminació profundament emotiva i torbadora tot i la meritòria grandiositat i brillantor de la coda de la simfonia, gens rude com succeeix en ocasions. Més aviat és una lectura que s’allunya de ser decibèlica i pretensiosa. El plantejament és obert i explícit, sense una orientació massiva d’un concepte predeterminat. Davant el substrat globalitzador de l’hermenèutica  tradicional, Gergiev fa una suma de parts. Un aspecte al que Mahler i Xostakòvitx, per la seva diversitat, es presten millor que Bruckner. Per aquest motiu és una lectura canviant, ben perfilada tram a tram i dóna una idea de l’obra molt flexible tant en la macro com en la microestructura. Cal lloar la claredat dels timbres, la destresa tècnica, la precisió rítmica i, especialment l’encant i fluïdesa melòdics aconseguits en unes intervencions solistes gens forçades que arrodoneixen la percepció d’homogeneïtat estilística.

L’edició presenta encerts habituals com l’austeritat del disseny i la confecció del llibret en quatre idiomes (rus, anglès, francès i alemany). Sense dubte, una intel·ligent aposta per accedir al mercat europeu i nord-americà, especialment després de gires per ambdós continents. En resum, la integral i el compacte en concret són recomanables per l’execució tècnica i la capacitat idiomàtica de Gergiev i l’orquestra. No obstant, encara no n’esdevé un apòstol de la categoria d’ Stokowski (1942, Pearl), Neumann (1974, Supraphon), Haitink (1979, Decca), Rozhdestvensky (1984, Melodiya), Barshai (1991, Brilliant) o Jansons (2006, RCO Live).  

 

 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de