ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mÓ de guido
 

NOVETAT

25 anys de La mÓ de Guido
25 anys de La mÓ de Guido
25 anys de La mÓ de Guido
25 anys de La mÓ de Guido

25 anys de La mÓ de Guido

Classificació temàtica: M˙sica de cambra i solista instrumental


La mÓ de Guido

Recomanat per Catclassics

Fundada per Llorenç Balsach i Peig l’any 1984, La mà de Guido és una editorial de discs i partitures sabadellenca. El seu nom homenatja el sistema mnemotècnic en forma de mà que suposadament va emprar el monjo Guido d’Arezzo en l’ensenyament musical al segle XI. En realitat l’activitat originària de l’empresa va ser la creació d’un programa informàtic (La mà de Guido Music Setting System) per a la realització de partitures a través d’ordinador. Aquest software va guanyar el premi Simolog al millor programa informàtic (Fundació Citema-SIMO) l’any 1984 i es va presentar internacionalment dos anys més tard a la Frankfurt Musik Messe amb molt bona acollida. De fet, es va convertir en un dels tres primers programes professionals emprats a nivell mundial per les editorials de música (competint aleshores amb l’americà Score i l’alemany Amadeus). Durant els primers anys l’empresa va millorar el programa incloent una versió MIDI (La mà de Guido Score Performance System), que permetia interpretar la partitura indicant només el ritme amb els dits -programa recuperat recentment amb el nom de Pianoludic-. Això va facilitar-ne el servei de tipografia musical per a editorials de tot el món.

L’any 1988 La mà de Guido va iniciar les seves pròpies publicacions musicals, centrant-se en els compositors catalans de totes les èpoques i promovent-ne obres inèdites en un primer enregistrament. Des d’aleshores ha establert una recuperació patrimonial que, per exemple, recentment ha incorporat part de l’abundantíssima per a violí i piano de Joan Manén i Planas que va néixer el 1883 i va morir el 1971 (Ref.: LMG 2102 DDD 1CD 67:58). Es tracta d’ un reflex de composicions escrites per al propi lluïment des d’un eclecticisme estilístic que assumeix l’estètica germana i francesa, i que tècnicament s’estén des de Paganini a Vieuxtiemps passant per Joachim, Wieniawski o Ysäye. Moltes són peces di bravura plenes d’efectes i filigranes tècniques com l’ Estudi Op. A-8 núm. 2 o la Danza ibérica núm.3 Op. A-36. Altres, com les Cinc melodies espanyoles, són harmonitzacions lliures de temes i ritmes populars en els que, Kalina Macuta i Daniel Blanch, membres fundadors de l’associació que duu el nom del compositor i intèrprets del disc, ofereixen una recreació serena, equilibrada i d’arrel acadèmica.

L’any 1995, amb la intenció de plasmar sonorament les seves edicions impreses, La mà de Guido va començar les edicions discogràfiques i ben aviat es va especialitzar en la recuperació del llegat musical ibèric amb primeres gravacions de compositors com Francesc Valls, Joan Baptista Comes, Joan Cererols, Pere Rabassa, Alonso Lobo, Pere Tintorer, Eduard Toldrà, Joan Manén, Ricard Lamote de Grignon i un llarg etcètera. Un any i mig després, per donar cabuda també a un repertori musical miscel·lani més ampli i internacional i també per fer una col·lecció de música actual, l’any 1996 l’empresa va crear el segell Ars Harmonica. Precisament un dels disc més preuats d’aquesta filial és el que el guitarrista Josep Manzano va realitzar amb la idea inicial d’abordar tots els preludis de Tàrrega als que hi va afegir 30 estudis de grau elemental. Un repertori amb interès desigual però significatiu com a fons fonogràfic, amb una elaboració d’artesà que conjumina essències de música de saló, quasi kitsch a vegades, amb la crònica musical d’una època. Però també té la importància de ser, almenys, en l’aspecte tècnic, una fita en la història de la guitarra. Així ho demostra Manzano en una interpretació seriosa i estilísticament adequada.  

Un altre enregistrament entorn el llegat guitarrístic és De gusto muy delicado, música espanyola del segle XVIII per a guitarra de 6 ordres (Ref.: LMG 2108 DDD 1CD 70:58) que reuneix obres d’autors espanyols del segle XVIII. Aquesta modalitat es basa en cordes dobles per a cada nota en l’afinació: Mi-Mi, La-La, re-re, sol-sol, si-si, mi’, essent simple només la primera corda. Juan Antonio de Vargas y Guzmán, compositor i autor d’un compilatori de peces que han nodrit aquest compacte,  permetia que les octaves en les tres greus (Mi-mi, La-la, re-re’) i aquesta és la recomanació seguida pel guitarrista i professor universitari Thomas Schmitt, un dels valedors de la guitarra i la seva historiografia a les universitats espanyoles on ha estat docent. Entorn aquesta qüestió és significativa la informació que Schmitt ofereix al seu blog (http://thomasschmitt.wordpress.com) sobre afinació, cordes i nombrosos detalls interpretatius d’aquest disc. Una documentació que no només mostra el caràcter acadèmic d’aquest disc si no els secrets d’enregistraments com el present, sovint silenciats. Els instruments emprats –una guitarra Lorenzo Alonso de 1797- i la còpia que el seu propietari, el luthier Carlos Gass, va fer per a Schmitt reforcen l’ interès del disc. Un disc que és fruit de les investigacions entorn Federico Moretti, Fernando Fernandiere i el citat Vargas y Guzmán configurant un repertori que permet ampliar el coneixement d’aquest camp tan determinat com absent del panorama musical regular.

Finalment, l’any 2004 La mà de Guido va iniciar una línia discogràfica de recuperació d’enregistraments històrics d’intèrprets catalans on es poden escoltar gravacions restaurades d'intèrprets com Isaac Albéniz, Enric Granados, Joaquim Malats, Frank Marshall, Eduard Toldrà, Pau Casals, Joan Manén o Joan Massià. No cal dir que són uns documents sonors de vàlua inestimable. D’altra banda, com a editorial de partitures ha publicat obres inèdites d’autors del segle XVIII com Francesc Valls, Josep Pla, Francesc Mariner, Josep Fàbrega o Anselm Viola; de compositors del segle XIX, com Ramon Carnicer, Pere Tintorer, Antoni Nogués, Joan Baptista Pujol, Felip Pedrell i Josep Rodoreda; de la primera meitat del segle XX com Enric Morera, Jaume Pahissa, Cristòfor Taltabull, Joan Massià, Eduard Toldrà, Manuel Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Joaquim Homs i també una llarga llista de compositors actuals.

Entre aquests, hi destaca els primers enregistraments mundials com els dos Quartet per a cordes del sabadellenc Agustí  Borgunyó (Ref.: LMG 2078 DSD 1CD 49 min). Nascut a la capital vallesana el 1894, va emigrar als Estats Units l’any 1915 en no poder desenvolupar una carrera professional a la seva Catalunya natal. El seu primer quartet el va compondre cap els anys 30 per encàrrec d’Alfred Wallenstein, que dirigia l’orquestra simfònica de l’emissora Wor, a Nova York, per la que l’autor català treballava com a orquestrador. Dedicat aquest primer quartet “al insigne mestre i eminent compositor Joan Lamote de Grignon”, el segon ho és al seu cosí Manuel Borgunyó. Datat el 1963, en el seu retorn a Catalunya ja jubilat, es tracta d’una música sorprenent propera a la tradició del post romanticisme centreeuropeu, que uneix algunes traces de tipus “espanyol”. Cal destacar un lirisme serè i singular vehiculat en els moviments lents, i una brillantor particular en cada fragment, destaquen com a característica comuna a dues obres que haurien de ser referència a l’ historiografia musical ibèrica. 

Com ha estat referit, la música contemporània també forma part del catàleg de La mà de Guido i, especialment, compositors catalans com Josep Soler (Vilafranca del Penedès, 1935). Entre les aportacions recents cal citar Meditació (Ref.: LMG 2111DDD 1CD 74 min)que és una compilació de l’obra pianística de l’autor amb les set Escenes del Via Crucis i les set Sans Soleil (Sense sol), la Sonata XI per a la mà esquerra, una fita en el terreny. El pianista Miguel Álvarez-Argudo ofereix una recreació profunda, de so excel·lent en la que es trasllueix la introspecció en el llenguatge, expressió i la dificultat tècnica de les obres. Per cert, les notes de carpeta de Joan Pere Gil Bonfill són un despropòsit pel melòman que vulgui entendre i percebre. Un fet que sorprèn en un músic amb suficient preparació musical i sobrat coneixement de l’obra que Soler i que opta per un text amb constants divagacions estètiques i de vincles històrics que no ajuden a acostar la música d’un autor que no per profund, d’amplíssima cultura, és fàcilment accessible. Al marge deixem afirmacions surrealistes com que en Falla i Zemlinsky el piano ha estat anecdòtic.

La vàlua de la tasca de La mà de Guido i l’habilitat del seu fundador i director han posicionat aquesta pionera de la indústria discogràfica peninsular a participar de nombroses entitats i òrgans culturals com el Gremi d’ Editors Musicals de Catalunya (GEMC) del qual n’és soci; de la Asociación Española de Editores de Música (AEDEM); de la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE); del Centro Español de Derechos Repográficos (CEDRO); de l’Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics de Catalunya (APECAT); de l’Asociación de Gestión de Derechos Intelectuales (AGEDI); del Consell Català de la Música; de l’Associació per la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat (ASPE); de l’Institut Català de Musicologia (ICM), de la Sociedad Española de Musicología (SEDEM) i de l’Associació Catalana de Compositors (ACC).

Es tracta, doncs d’una llarga llista que honora i demostra la lluita d’una empresa que dels seus inicis fins la publicació d’aquest article, ha publicat unes 390 partitures i uns 330 CD. A més també ha realitzat treballs d’encàrrec per a editorials (Enciclopèdia Catalana) i enregistraments per a altres companyies discogràfiques com Columna Musica, Accent i TVCDisc.

 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de