ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

La segona simfonia de Raff

La segona simfonia de Raff

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant


 Raff: Simfonia núm. 2 en Do major Op. 140; Quatre preludis sobre Shakespeare WoO 49-52.

Orchestra della Suisse Romande. Neeme Järvi, director.

CHANDOS CHSA 5117 DDD 2012 1CD 77:47 2013

Chandos

L’explotació de l’altre simfonisme, el que no forma part del repertori però és fonamental per entendre i completar el panorama de orquestral del segle XIX, és una mina per a segells com CPO, Tudor, Naxos i Hyperion; o Verso, en el cas espanyol.  Un exemple és el de Joseph Joachim Raff (1822-1882), habitualment recordat com a assistent de Liszt durant els anys de Weimar i orquestrador d’alguns dels seus poemes simfònics, i també com a professor del conservatori Hoch de Frankfurt. El seu és un cas que, sense caure en una vinculació nacionalista en el sentit més estrictament identitari, mostra l’assimilació d’altres nacions al cànon germànic de l’època. En l’àmbit simfònic Joachim Raff es va imposar amb facilitat entre 1866 a 1876 en una dècada intermèdia entre les simfonies de Schumann i Brahms, quan la majoria dels compositors nascuts la dècada dels 40 (Txaikovski, Dvorak, Rheinberger, Herzogenberg, Reinecke, etc.) encara no havien debutat significativament en el gènere.

Les de Raff són composicions netament romàntiques en l’expressió, basades en el saber i el classicisme mendelssohnià i d’Spohr, la vena melòdica de Schumann, un cert pathos lisztià i un emocionant però velat record a l’inassolible Beethoven. Tot i que no són obres mestres, s’hi desprèn ofici i moments puntuals d’inventiva que doten les seves obres d’una personalitat pròpia, ben perceptible a partir de la Simfonia núm. 3 “En el bosc” (1869), que il·lumina un contingut programàtic no sempre explícit. Curiosament, la Simfonia núm. 2 (1866) com la núm. 4 són les úniques no tenen sobrenom. Raff treballa a partir de l’orquestra romàntica tradicional (ocasionalment sense trombons),  combinant topos èpics i lírics però banyats d’una ingenuïtat que l’han relegat a una marginalitat aparellada a una perspectiva excessivament acadèmica que no tenia en el seu moment. Una ingenuïtat que es combina amb gràcia, elegància i pompa ocasional. 

Tretze anys després de la simfonia, va compondre quatre preludis inspirats en algunes de les obres principals de Shakespeare que es troben a mig camí de l’obertura de concert i el poema simfònic amb caràcter evocatiu, no descriptiu. Si conceptualment pertanyen a l’alliberació formal –especialment en el tractament arquitectònic-, el seu element estètic pretén reconciliar avantguarda i tradició. Estilísticament són mostraris d’un cert academicisme hereu de l’escola de Leipzig i d’una línia precedida per Ries, Czerny, Spohr, i Onslow; seguida per Goetz, Reinecke, Gouvy. Especialment en el pes de la corda com a estructuradora del discurs i en la resolució de les parts imitatives i els fugato: un recurs que servia per a convèncer de la qualitat del llinatge acadèmic i la rectitud de pensament d’un compositor.

Així s’observa en La tempesta WoO 49 que evoca un convencionalisme prototípicament mendelssohnià en el tractament de les cordes que remet a l’Scherzo d’ El somni d’una nit d’estiu apartat de qualsevol vestigi de pathos i dramatisme. La resta de preludis, més breus que aquest, també participen de formulacions simètriques, amb poques variants mètriques i rítmiques –els moviments extrems de la Simfonia núm. 2 en serien una excepció- i l’ús de les fustes en veus secundàries si no participen d’un tema o motiu concret com a Macbeth WoO 50 -que recorden alguns girs verdians-. Un preludi que, dels quatre, és el que podria emparentar-se més amb els poemes simfònics de Liszt alhora que, en la dansa de les bruixes, mostra un clar precedent dels scherzi de les primeres simfonies de Txaikovski. D’altra banda, Raff sempre aporta algun punt de novetat, per exemple en la reivindicació de la timbala sola, que sense dotar-lo de passatges excessivament brillants el fa sentir en jocs a contratemps, desvinculat dels metalls i interaccionant amb les cordes com en l’ inici rítmic d’ Othello WoO 52 (o diversos moments de la simfonia).

La interpretació a càrrec de l’Orchestre de la Suisse Romande i Neeme Järvi és bona en la construcció formal, l’ idiomatisme i el color. El so participa de la concentració, ductilitat i transitivitat característiques del director estoni, assolint moments d’eloqüència i convicció com en els canvis mètrics i rítmics, en l’scherzo i les stretta del primer i darrer moviments de la simfonia. La lectura en general és intensa, equilibrada de plans i dinàmiques implícites amb un tractament tímbric nítid, cohesionat. A diferència de Hans Stadlmair en la seva integral simfònica del compositor per al segell suïs Tudor, Järvi suavitza els contrastos dinàmics implícits assolint un so més lleuger, fluid i estàndard. A més, tendeix a potenciar la línia melòdica del conjunt sense perdre intensitat en les transicions, frases i veus secundàries. 

En la comparació de minutatges difereixen en prop d’un minut els moviments extrems. Especialment perquè el director austríac cerca un punt més rítmic de l’obra, excepte en el quart moviment per dues raons. D’una banda, aquí Järvi fa gala de major virtuosisme en l’articulació d’aquest dvorakià Allegro con spirito d’ascendència hadyniana. De l’altra, Stadlmair dona un èmfasis solemne a la introducció lenta. El segon moviment, Andante con moto, presenta una notable diferència de pulsació que justifica els tres minuts més de duració de Stadlmair que el converteix en un fluid adagio enfront Järvi, que el concep com a andante. En el clímax en Do major el primer s’atansa a l’èpica beethoveniana i el segon cap al lirisme pastoral d’un Kalliwoda, Brahms o Dvorak. En conjunt, la captació de so, realitzada a finals de juny de 2012, reafirma la qualitat del segell Chandos i les notes crítiques ofereixen un breu context històric amb una assequible anàlisi de cada obra. Un disc molt recomanable per a qui vulgui ampliar repertori del segle XIX amb unes obres agradables d’escoltar i que són un nexe entre les grans generacions de compositors romàntics. 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de