ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

La OBC i Naxos (1): Massenet i Meyerbeer
La OBC i Naxos (1): Massenet i Meyerbeer

La OBC i Naxos (1): Massenet i Meyerbeer

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant


Massenet: Ballet opera music (Bacchus, Hérodiade, Thaïs, Le Cid)

OBC. Patrick Gallois, director.

Naxos 8.573123 77:55 2012 1CD 2013

 

Meyerbeer: Ballet opera music (Les Huguenots, Robert le Diable, L’Étoile du Nord, Le Prophète, L’Africaine).

OBC. Michael Nesterowicz, director.

Naxos 8.573076 69:38 2012 1CD 2014

 

Naxos

Aquests no són els primers compactes que l’OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona Nacional de Catalunya) enregistra per a Naxos o publicats per Naxos[1]. Entre els antecedents poden contar-s’hi els dedicats a Balada (Simfonia 4, Guernica, Homenatge a Sarasate, Homenatge a Casals), dirigit per Salvador Mas, i Granados (Danses espanyoles), dirigit per Salvador Brotons, entre d’altres amb música jueva i nord-americana. Ara s’afegeixen tres compactes que són collita de 2012 la captació de so dels quals es va realitzar a la sala Pau Casals de l’Auditori de Barcelona, acústicament tan pobre. El disc de Massenet va ser gravat entre el 3 i el 6 de juliol, el de Meyerbeer entre el 9 i l’11 d’octubre i el de Montsalvatge entre el 9 i el 12 de juliol[2]. Tots responen a l’assessoria del tècnic de so, productor i editor Sean Lewis que, en una tasca molt professional, ha sabut dissimular els defectes d’una formació que aconsegueix una excel·lent versió de si mateixa. Ho fa fins i tot trobant l’espaialitat idònia per a la dialèctica entre fons i senyal del paisatge musical constituït per l’ off-stage de la Marxa indiana de L’Africaine. Un aspecte que les notes de carpeta no esmenten i que són un exemple significatiu que Meyerbeer va aprendre durant la seva estada a Nàpols i l’estrena de títols com Il crociato in Egitto que juga amb dues bandes sul palco.

Els tres discs són el resultat de la gestió de François Bou els dies en la gestió de l'orquestra aviat arribarà a la seva fi. Entre els seus mèrits cal citar la programació d’algunes gires, la inclusió d’alguns concerts en les temporades del canal Medici TV, així com la contractació de diferents directors francesos que han dirigit l’orquestra com invitats les darreres temporades[3]. Això justifica l’elecció dels  directors, François Gallois per a Massenet, i Michal Nesterowicz per a Meyerbeer, alhora que segurament el repertori. Una encertada decisió atesos els resultats artístics tot i que és curiós que cap dels tres llançaments està assumit per l’encara avui (estiu de 2014) director titular Pablo González.

Al marge de l’ interès pel repertori pràcticament desconegut per l’aficionat comú i de la relativa dificultat en l’execució, és una música agradable, brillant i puntualment excitant. L’OBC aconsegueix un so nítid, equilibrat de plànols, colorista i amb un idiomatisme fàcilment perceptible i adequat a les obres. Uns resultats que, dit de passada, no acostumen a donar-se en els seus concerts a la sala gran si exceptuem brillants actuacions que sempre es donen al llarg de la temporada. Aquesta és la magia de la tecnologia, i d’altres batutes. Gallois i Nesterowicz interpreten amb tacte sense recórrer a efectisme ni preciosismes d’una música que, amb major o menor, eficàcia presenta tòpics del segle XIX (des dels recursos en l’orquestració fins a l’ús del modalisme per simular ambients exòtics). Com diu el tòpic, demostren una vegada més que no hi ha música menor en mans d’un bon intèrpret. Els directors, especialment Nesterowicz, aprofiten la frescor, l’empenta i la força melòdico-rítmica per a oferir unes lectures amb bons solos en les fustes i un so estàndard de conjunt que farà irreconeixible la formació a oïdes de molts dels seus seguidors. Ambdós discs, especialment el de Meyerbeer, permeten contemplar procediments molt del gust dels ballets de grand-opéra francesa però també dels sarsuelistes i operistes espanyols com Fernández Caballero i Chapí en una empremta també perceptible en pàgines simfòniques com la Fantasía morisca.

“De poble” i pedestre

Sobre aquestes qüestions no expliquen res les notes de carpeta. Les de Massenet, signades per Keith Anderson, són d’una esterilitat preocupant per a una edició amb la pretesa projecció. Només ofereixen un resum argumental de les obres sense aturar-se en les característiques musicals ni l’estil balletístic d’un repertori tan particular. La línia sembla l’habitual dels irrisoris programes de mà de l’orquestra en les seves tres temporades –per descomptat, algunes excepcions hi ha-.Per la seva banda, Robert Ignatius Letellier, especialista meyerbeerià amb diferents llibres en francès, signa una guia d’audició més substancials que facilitarà a l’ oient atendre algunes particularitats musicals.

El pitjor arriba amb la vulgaritat incomprensible de fer país amb aquests discs. Si es pretén una projecció cap a l’estranger de l’orquestra no s’hauria d’imprimir "Senyeres" en  gravacions del repertori internacional com si es tractés d’ una icona associable a l’orquestra. Un munt de formacions de nivell equivalent al llarg de la geografia mundial ha enregistrat repertoris no autòctons i no han penjat la bandereta nacional a la portada o la contraportada. Diferents seria el cas de tractar-se d’un compositor natiu. Però acceptem-ho, per què en el disc de Meyerbeer sí i en el de Massenet no hi ha la Senyera? Incloure-la en el cas de Montsalvatge, insisteixo, com a compositor català dins d’una possible sèrie dedicada als compositors catalans, sembla tan lícit i adequat com incloure l’emblema equivalent en la sèrie que Naxos dedica als compositors espanyols. 

 Al marge d’aquestes qüestions, l’edició és pedestre i pobríssima com totes les de Naxos. El que signa a sota, que una vegada va escriure les notes "naxenses" d’un disc del que encara n'espera els honoraris i un exemplar de mostra, no esperava trobar el rigor que sí mostren molts segells espanyols (des de Glossa o Verso a Columna Música o Tritó). Per què les notes de Massenet apareixen en anglès i francès i les de Meyerbeer només en anglès? No esperava trobar-hi el català però el castellà sí. Tot plegat menysté l’ambició discogràfica de l’orquestra. Quelcom força greu quan es tracta d’una iniciativa gestionada des l’OBC, una empresa tan extensa com Naxos i una entitat com l’Auditori. 

És una llàstima que degut a les gestions fetes des de les altes esferes de la seu barcelonina es descartin diferents segells que bons resultats han donat fins al moment, amb la crítica especialitzada a favor.  L’argument d’una major projecció dins el mercat internacional gràcies a Naxos és falsa. La companyia és el principal distribuïdor internacional i propietari de molts segells petits amb els que ha acabat essent l’amo del mercat que fa dècades va començar a rebentar. Els seus beneficis com a distribuïdor sorprendrien al lector. De fet, Naxos distribueix la majoria dels segells que abans van editar els enregistraments de l’orquestra[4]. Si les pròpies orquestres no aposten pels segells autòctons quin feedback generen en la indústria autòctona? Potser Lebrecht o algun altre brillant i agut comentarista dedicarà a Naxos una segona part de ¿Quién mató a la música clásica?. Contingut n’hi ha. En resum, són dos discs de bona factura artística i de repertori infreqüent als que, al marge d’aquest valors, no es pot valorar en positiu gaire més.



[1] El matís és significatiu pel tipus de relacions comercials i logístiques que impliquen tant la gestió del segell i les seves terribles conseqüències en el mercat discogràfic internacional com de l’orquestra i la seva projecció internacional. No és aquest el lloc d’abordar aquest complex tema socio-econòmic més enllà de la pinzellada que el lector endevinarà al llarg de la ressenya.  

[2] Aquest disc serà comentat en una altra ressenya: L' OBC i Naxos (2): Montsalvatge.

[3] Com indica Joaquim Hernández en el seu comentari d’aquests discs a: http://ximo.wordpress.com/2014/07/06/lobc-grava-meyerbeer-i-massenet-per-a-naxos/

[4] Dades que el firmant va poder observar fa temps però de les quals no disposa actualment per a justificar amb xifres.

 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de