ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

L' obra per a violoncel i piano de Casals

L' obra per a violoncel i piano de Casals

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental


Pau Casals: obres per a violoncel i piano, sardanes per a orquestra de violoncels.

Lluís Claret, violoncel. Gerard Pastor, piano.

VERSO VRS 2147 DDD 1CD 44:20 2013

Sonido: **** / Valoración: ***

 

Verso

Recomanat per Catclassics

La bibliografia i la discografia a l’entorn de Pau Casals (1876-1973) s’ha ampliat considerablement durant l’últim lustre. Ha estat possible gràcies a les aportacions de segells autòctons i independents que han reeditat antigues referències però també han comercialitzat novetats esgotades en tots dos camps. En el terreny discogràfic, EMI, La mà de Guido i Sony han fet possible un apropament a l’ intèrpret mentre que Columna Música i KlassicCat ho han fet al compositor. S’ha de recordar que aquesta és la faceta menys explorada del català més universal i que, per exemple, en moltes biografies l’anàlisi i comentari de les seves composicions és inexistent ja que se centren en la seva faceta pública i home de compromís ètic. Tan greu és aquesta parcialitat que encara manca una tesi doctoral que analitzi profundament les seves composicions i que un compacte com el present, editat per Verso, inclou cinc obres inèdites que són primera gravació mundial. Una gravació amb una qualitat altíssima i que amplia allò conegut sobre el repertori de cambra espanyol, que no és tan ric com per menystenir les obres que aquí presentades.

Realitzada a l’Escola de Música de Pau Casals d’ El Vendrell el juliol del 2010, la presa de so compta amb la participació de Viol·loncelistes de Barcelona interpretant les dues sardanes que clouen el compacte, de Gerard Pastor al piano i de Lluís Claret al violoncel. El que s’ofereix conté dosis de transparència, digitació ben articulada i, en definitiva, les qualitats de domini tècnic i expressiu que es precisen per una feina evocativa i pedagògica. Claret ofereix una lectura idiomàtica i tècnicament ortodoxa d’unes obres que conjuguen tant ofici com inspiració.

En general, són peces més sofisticades del que semblen. Tracten el violoncel com un instrument cantable i sense recursos gratuïts en un virtuosisme ben encaixat en el discurs. Reflecteixen el creador romàntic que fou Casals i la seva eloqüència, apassionament i fidelitat a un mon estètic que era el seu per vocació i temperament. La seva voluntat de comunicació directa vers el seus contemporanis i la universalització del llenguatge es fa evident en aquestes obres sense connexió, tret de la formació per a la que van ser escrites i determinats girs compositius. Domina en elles una tendència a modular a tonalitats properes, més com a recurs expressiu momentani que com a procediment evolutiu estructural. Són obres amb canvis heteromètrics i amb heterocronia com Pastoral (1893) i Rêviere (1896) que participen d’aquest lirisme inflamat, que juguen amb principis de repetició, contrast i variant. En el cas de la primera, composta surant la seva estada a Madrid, es basa en una estructura senzilla però amb variació de la trama textural en la repetició de la primera secció. Una obra, per cert, que és idònia com a bis.

La preeminència del violoncel com a veu principal és indubtable, alhora que la nuesa expressiva i tècnica d’un càntic ric en contrastos dinàmics explícits i transformació motívica. Tot i així, l’habilitat de Casals per aconseguir un miratge polifònic amb acompanyaments ritmico-harmònics no passa inadvertida en episodis com la secció B de Romança (1899) on equilibra en rol del piano. Quelcom perceptible també als soliloquis del teclat de Fulla d’àlbum (1897). Cronològicament el programa combina l’ens romàntic amb referències folklòriques amb alguna influencia francesa com a l’ esmentada Rêviere; l’elaboració melòdica de perfil ondulant com a Romança; o l’exploració del registre agut a Poema (1935). No hi falten obres de tall tradicional revestides de modernitat com Sant Fèlix o La sardana per a orquestra de violoncels (1927) i Sant Martí del Canigó o Sardana de l’exili (1943), ofertes com un emblemàtic i legítim afegit.

La presentació manté l’estètica característica del segell a la seva faixa exterior, tipografia i llibret en espanyol i anglès que, afortunadament també inclou el català. Es nota que darrera hi ha l’ impuls del Centre Robert Gerhard per a la Promoció i Difusió del Patrimoni Musical Català i l’Editorial Boileau, que el passat 2013 va celebrar el seu centenari i actualment edita l’integral de l’obra del compositor. Quant a les notes de carpeta hi ha una certa voluntat d’anàlisi musicològic, però qui les signa no té els coneixements necessaris i cau en errades terminològiques. El que és pujar de to ho anomena pujar intensitat i el que podrien ser temes les cita com seccions. D’altra banda, la curta durada del compacte es podria haver compensat amb l’ inclusió de la Sonata per a violí i piano, que no per a comptar amb enregistraments anteriors és menys indicada com a complement.

 

 

 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de