Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

La ópera. Voz, emoción y personaje

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

La ópera. Voz, personaje y emoción.

Laia Falcón

Alianza Música. Barcelona, 2014 (334 pàgs.)

ISBN: 978-84-206-9339-2

 

Alianza Música

En la tendència –a vegades moda- editorial dels llibres d’iniciació sobre camps humanístics, l’òpera se n’ha beneficiat pel seu clixé de cultura elevada, entre d’altres motius i prejudicis. Això es torna a demostrar amb el primer dels títols de la nova aposta d’Alianza Música per a la seva Biblioteca bàsica dirigida per Javier Alfaya. Són molts els títols que plantegen un primer apropament o són històries del gènere de caràcter molt divulgatiu. A aquests s’hi afegeix el de Laia Falcón, sociòloga d’art i doctora en comunicació audiovisual.

 L’autora realitza una història del gènere des d’una perspectiva positivista amb aturades obligades en títols concrets. L’exemple més evident és el capítol III, dedicat al segle XIX, que és el més extens i suposa una mostra de la capacitat expositiva i il·lustrativa de Falcón. Naturalment hi ha consideracions òbvies però que no hi són de més en plantejaments com el present i en una narració embolcallada de pinzellades descriptives, introduccions històriques i una lleugera tendència a novel·lar alguns paisatges, tal com ho fa el modern assaig anglosaxó.

Metodològicament arranca de la divisió geogràfic-temporal més que dels models operístics de cada moment, en la que intenta ser una història de processos a partir de noms de compositors i obres. Entre els encerts cal esmentar les pàgines dedicades a l’època napoleònica, a Mahler com a director i a l’única òpera Sibelius. També a la irrupció de la fonografia, a la relació dels teatres i l’americanització de l’òpera, així com a les relacions d’ella amb el cinema –sobretot en el màrqueting- en un final de llibre que ho va encadenant tot amb el comentari de les relectures escèniques contemporànies. Tot i així el més satisfactori és la inclusió de la sarsuela i l’òpera espanyola en el discurs central, fet que qualificats autors i altres títols de la mateixa Alianza Editorial no havien dut a terme encara.

L’edició és utilitària amb una lletra i tipologia còmodament llegibles. No obstant, iniciatives com aquesta aporten poc a dia d’avui davant de la sobreabundància de títols de característiques semblants i davant de la divulgació informativa a internet, ràdio, televisió, conferències i programes de mà als teatres. I encara més quan a les prestatgeries espanyoles s’hi troben treballs de Jesús Trujillo (Alianza Editorial, 2007), Roger Alier (Ma non troppo, 2002, reeditat el 2008), Alessandro Taverna (Malsinet Editor, 2006) i tants d’altres que directament o indirectament beuen dels models anglosaxons com el present, tot i partir de premisses i perspectives diferents. No és ni un mal ni un bon llibre. Senzillament hi ha opcions més completes des de la historiografia i la interdisciplinarietat.

Errors, puntualitzacions i absències

Naturalment sempre hi manquen títols i compositors, així com altres figures rellevants. No obstant, sorprèn l’absència d’unes línies dedicades a Gilbert i Sullivan o el típic glossari terminològic. Malgrat certa voluntat de renovació i de no oferir els tòpics acadèmics, es fa estrany no trobar la perspectiva del teatre com eix social i la seva disposició com esdeveniment. És a dir, de l’arquitectura i la seva funcionalitat com espai i ritual col·lectius. Tampoc dedica atenció al Deus ex machina, ni a Il teatro alla moda de Benedetto Marcello, ni a Metastasio com eix divuitesc i model operístic. A més hi manca un índex onomàstic de títols i compositors, i fins i tot una cronologia que en faciliti la consulta.

D’altra banda, no hi ha cites bibliogràfiques ni notes al peu: per exemple, seria interessant saber d’on ve la cita de Carlo Magni a la pàgina 16, historiogràficament molt adient. Pel que fa a errors greus cal assenyalar l’afirmació de la pàgina 204 que les obres de Barbieri –entre les que esmenta Jugar con fuego, Pan y Toros i El barberillo de Lavapiés- pertanyen al gènere chico. A la pàgina 225 incideix en el tòpic que Alma Mahler va copiar les partitures del seu marit, a més d’anomenar-la lluminosa compositora amb tot l’excés que implica per a una dona amb cert talent però només disset lieder. El llibre només fa pinzellades enumeratives a uns segona meitat del segle XX que segueix exigint una mirada més concreta i expositiva de la seva varietat, la seva abundància i la problemàtica del seu concepte com antiòpera.

 

Albert Ferrer Flamarich