ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mā de guido
 

NOVETAT

Pica-pica discogrāfic catalā pel 2015 (IV)
Pica-pica discogrāfic catalā pel 2015 (IV)
Pica-pica discogrāfic catalā pel 2015 (IV)
Pica-pica discogrāfic catalā pel 2015 (IV)

Pica-pica discogrāfic catalā pel 2015 (IV)

Classificació temàtica: Sense classificar


Morera: La viola d’or i altres cançons

Josep Ramón Olivé, baríton. Anna Alàs i Jové, mezzosoprano. Joel Bardolet, violí. ARSinNOVA. Cobla Marinada. Diego Martín Etxebarria, director.

Discmedi DM5207-02 DDD. 49 minuts.

 

En homenatge: Lamote de Grignon i Nin-Culmell

Maria Lluïsa Cantos, piano.

SolfaSR 1501170 DDD. 55 minuts

 

De Larrocha: composicions per a piano i cambra (1930-1958)

Marta Zabaleta, piano. Ala Voronkova, violí. Peter Schmidt, violoncel. Marta Mathéu, soprano. Albert Guinovart, piano.

LMG 2136/CM0348 2 CDS DDD. 119 minuts

 

Morera: La santa Espina

David Alegret, tenor. Enric Martínez-Castignani, baríton. Anna Alàs i Jové, mezzosoprano. Coral polifònica de Vilafranca del Penedès. OSV. Rubén Gimeno, director.

Discmedi DM5138-02. DDD 56 minuts.

Discmedi, Solfa, La mā de Guido, Columna Música, Discmedi

La crisi econòmica i la pròpia del sector difícilment permetran que les discogràfiques remuntin. Paradoxalment, les empreses catalanes segueixen actives i l’any 2015 va deixar un ample, variat i suggestiu ventall d’aportacions que des d’aquesta web s’ha anat presentant. Aquest és el quart i darrer comentari corresponent i s’hi aborden quatre novetats que ens atansen al Teatre Líric Català, a l’obra de Lamote de Grignon i Nin-Culmell i a un referent absolut com Alícia de Larrocha però des de la seva faceta de compositora. Amb un tarannà més informatiu que analíticament crític, tot plegat ens atansa a obres de perfil, tècniques, planter instrumental i estètiques molt diferents demostrant una varietat i riquesa creativa que posicionen Catalunya en el mapa internacional.

150 anys de Morera: La viola d’or

En ocasió del 150 è aniversari del naixement d’Enric Morera i Viura (1865-1942) diverses poblacions de Catalunya van gaudir de la recuperació escenificada de La viola d’or, conte infantil per a adults, a partir del text d’Apel·les Mestres, estrenada en una festa modernista a La Garriga el 30 d’agost de 1914. Es tracta –fins al moment- de la primera obra de Teatre Líric Català escrita originalment per a cobla i veus. Per a la producció s’hi ha afegit el trombó (que Morera no acostumava a emprar en la cobla), s’hi ha inclòs la sardana Les fulles seques com a interludi entre el segon i el tercer acte, així com les cançons Vetlla d’amor, La font, On ets amor? i Abril originals per a veu i piano arranjades per l’especialista Bernat Castillejo i pel mateix director, Diego Martín Extebarria. Al capdavant de la Cobla Marinada signa una versió excel·lent en matisos, equilibri de textures i timbres. La dansa del les flors i els sàtirs, la dansa del gnoms i l’escena final ho exemplifiquen.

Les referides inclusions vesteixen els moments de lirisme gràcies al cant del baríton Josep-Ramon Olivé, una de les veus que els darrers anys s’ha revelat meritòriament en el panorama català amb homogeneïtat de registre, musicalitat, bona projecció i nitidesa en la dicció. Convincents també resulten la mezzosoprano Anna Alàs Jove, Joel Bardolet al violí solista i el cor ARSinNOVA que corrobora el bon nivell de bona part de les formacions corals catalanes que, recordem-ho, no pel caràcter amateur manlleven una contrastada solvència professional. No obstant, l’edició en dijipack és pobre amb un llibret amb fotografies del muntatge però sense unes notes musicològiques dignes, ni els currículums dels intèrprets, ni el minutatge a l’inlay.

Maria Lluïsa Cantos: Lamote de Grignon i Nin-Culmell

La pianista catalano-suïssa Maria Lluïsa Cantos ha enregistrat un disc que homenatja dos compositors vinculats a la transculturació d’allò popular mitjançant el revestiment de tonades i altres formes lliures amb llenguatges aliens a les matrius musicals. Ambdós compositors van participar d’un intel·ligent estudi de les arrels populars i nacionalistes convertides en “cultes”, en una operació compartida prèviament per molts cançoners decimonònics. És evident en la selecció de les tonades núm. 37 a 42 de Nin-Culmell, és a dir, les sis catalanes que configuren par del volum quart d’un aplec integrat per quatre volums i quaranta vuit peces que harmonitzen i mixtifiquen antiguitat i modernitat sense populismes. Com l’aforística Vesprada de Lamote de Grignon presenten credencials estètiques de brevetat, senzillesa i essencialitat a partir d’una retòrica i eloqüència que Cantos coneix bé. Aquest món estilístic tant vinculat al pianisme francés i la tradició hispano-catalana és servit amb rigor, control d’efectes de ressonància i texturació. Crea atmosferes amb un cert vestigi impressionista però amb un fraseig apassionat i força en l’atac (com a l’Habanera de Trois impressions de Nin-Culmell) i diversitat de matisos idiomàtics (Suite innominada de Lamote de Grignon).

L’esmerada i elegant edició en dijipack de Solfa conté abundants fotografies que il·lustren la relació de la pianista amb els compositors. Un segell, per cert, que amb un enfocament més comercial i major voluntat de difusió pot treure rèdit de l’anèmic però encara actiu mercat discogràfic. Les claus d’entitat i qualitat les té. El nombre de publicacions editades els darrers dos anys en són una prova.

Alícia de Larrocha, també compositora

No és freqüent que dues discogràfiques cooperin en una coedició però La mà de Guido i Columna Música han publicat un dels compactes –doble- més significatius dels darrers mesos: “Pecados de juventut” amb composicions per a piano i cambra de la pianista internacional Alícia de Larrocha (1923-2009), escrites entre 1930 i 1953 quan tenia entre 7 i 30 anys. Són composicions per a cambra (veu i piano, piano, violí i piano, violoncel i piano) que trasllueixen l’herència del cànon clàssico-romàntic i modulacions atrevides en un llenguatge que revela talent malgrat la joventut de la seva concepció. Plenament accessibles i tendents a la miniatura cal citar Homenaje a Schumann (1941), Jota (1937) per la seva rauxa, l’oracional i emotivament continguda Romanza para chelo y piano (1936), el virtuosisme d’ Estudio (1942), l’estudi de digitació de Sonata antigua (1941), l’encandiladora Cajita de música (1931), els vestigis noucentistes de les Vuit cançons per a veu i piano (1942-1946) i els ecos bachians que impregnen nombrosos passatges de la Suite para piano (1939).  

Les interpretacions decoroses i adients dels pianistes Albert Guinovart i Marta, Zabaleta, el violoncel·lista Peter Schmidt, la violinista Ala Voronkova i la soprano Marta Matheu arrodoneixen l’encert del projecte. No obstant, les notes de carpeta repartides entre tres firmes només cobreixen parcialment la vessant musicològica d’aquesta exhumació. Calia un text més transversal, profund i complet. S’agraeix que l’inlay contingui la data de cada composició.

I més Morera: La santa Espina

Amb motiu de la celebració de la capitalitat de la Sardana, el Barcelona Teatre Musical va acollir la interpretació de La santa Espina (1907) amb música d’Enric Morera i text d’Àngel Guimerà, encabida en el fallit projecte de Teatre Líric Català modernista. L’obra, plenament simbolista però infumable, combina elements de drama rural, rondalla cavalleresca d’inspiració medieval i fantasia màgica sense ser una rondalla popular.

El paper testimonial dels solistes queda acomplert pel tenor David Alegret amb un fraseig i projecció meritoris en què l’homogeneïtat del registre s’amara a la bona dicció. El baríton Enric Martínez-Castignani aborda les seves intervencions amb un cant dramatitzat menys líric i efusiu de l’estimable a “És la cançó més sentida” i més adient a la “Cançó de l’espasa”, mentre que la mezzosoprano Anna Alàs sedueix en les vocalitzacions amb reminiscències de l’ Holandès errant wagnerià en alguns passatges a capella que emet amb un timbre rodó i suficiència com demostra la “Cançó de la Rosa Vera” (Acte II). El major protagonisme de l’obra rau en el cor i l’orquestra l’escriptura de les quals depara moments d’originalitat amb la clàssica tempesta com a element ambiental (efectes onomatopèics del cor). La Polifònica de Vilafranca es defensa tot i la justesa d’afinació i cohesió en alguns números i una lleugera manca de pes de les cordes greus en la textura general. Més tractant-se d’una obra on hi predomina l’escriptura homofònica i homorrítmica. Rubén Gimeno concep una lectura prou digna com a primer enregistrament mundial i sense abús d’efectisme.

El dèficit més significatiu rau en l’ edició impròpia d’una recuperació patrimonial i una primícia comercial com aquesta. Hi manca el llibret interior (ni notes de carpeta amb voluntat musicològica, ni cantables, ni currículums dels intèrprets) i l’inlay només indica el número de tracks: absència total dels minutatges i del títol dels fragments. En resum, un despropòsit inexplicable que agreuja la vertadera espina de la situació: la nul·la presència de l’obra de Morera en la discografia, entesa com a eina d’accés a la ciutadania. Don Joan de Serrallonga, L’alegria que passa, Baixant de La font del gat o La fada segueixen pràcticament en la inòpia més enllà de la partitura que, ens agradi o no, algunes són antigalles museístiques.   



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de