ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

El arte de escuchar

El arte de escuchar

Classificació temàtica: Sense classificar


El arte de escuchar. Viajes por la música clásica.

Roberto Herrscher.

Publicacions de la UB. Barcelona, 2015, 282 pàgs.

 

Publicacions de la UB

Roberto Herrscher (1962, Buenos Aires) pertany a un llinatge d’assagistes amb dots narratives, posseïdor de l’habilitat per evocar i encadenar successos, persones i llocs mantenint viu el relat. Periodista, reporter especialitzat en cultura, societat i medi ambient en el seu nou llibre El arte de escuchar configura una estampa hàbilment narrada a partir d’una diversitat de temes, perfils i tribulacions que s’agrupen en una història de convivències i experiències. Dividit en tres blocs (personatges, viatges i experiències), uns capítols són clarament articles (Astor Piazzola), reportatges (Jordi Savall, Calixto Bieito, la realitat social de l’escola Miquel Tarradell del Raval de Barcelona), cròniques (Historia del Liceu, Bayreuth), mentre que d’altres reelaboren entrevistes (John Adams, Lorin Maazel) i esbossos de notes al programa de concert. Cal destacar el capítol dedicat al constructor d’òrgans Gerhard Grenzing.

Amb una prosa sanejada i fluida demostra una riquesa de percepcions, estructura de pensament i bellesa a l’escriptura. Aposta per rebaixar el caràcter marcadament híbrid entre la novel·la i l’assaig de, per exemple, a The rest is nose d’ Àlex Ross. Sens dubte, pertany a la plèiade d’opinadors i comentaristes que obliden que la crítica no és  compartir amb el altres allò que ens agrada com ens fa creure en l’apartat dedicat a  aquest tema. La crítica és anàlisi -amb o sense el propi gust- de l’experiència artística. Per tant, alguns dels textos recollits tendeixen a una variant del assaig musical propera a un placebo substitutiu de la vertadera crítica musical. El melòman gaudirà però el lector exigent només trobarà crònica, crònica i més crònica. Hi ha molt poc -massa poc- anàlisi musical, del so, del concepte interpretatiu, dels fets musicals; a més a més són descripcions musicals que pretenen legitimar-se a través de l’adjectiu, no del substantiu.                                                  

Entre els detalls significatius cal esmentar afirmacions agudes com la que esmenta que a partir dels 50 anys els papers de tenor dramàtic van ser representats per una successió d’italians sense problemes d’autoestima o que el vertader successor de Caruso i Gigli va ser Björling (pàg. 246). També hi ha imprecisions puntuals: en Els mestres cantaires de Nüremberg no rau el Wagner més intrincat (pàg. 89), anomenar “corno” a les trompes (pàg. 155) o, una sorprenentment ofensiva, com és dir del desaparegut cantor del metro de Barcelona, Ramón Julivert, que “està més boig que una cabra”. Amb tot és una lectura per a gaudir en una edició utilitària i amb lletra còmodament llegible. 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de