ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Rememorant a Iradier

Rememorant a Iradier

Classificació temàtica: Recital vocal i lied


Iradier: cançons

José Ferrero, tenor. Jaume Bartomeu, piano.

Columna Música 1CM0349 58:39 2015

 

Columna Música

Amb el recolzament de l’entitat Músicos sin fronteras, els segell català Columna Música ha comercialitzat un compacte que vol homenatjar i reivindicar a Sebastián Iradier (1809-1865) en el 150ª aniversari de la seva mort el passat 2015. Es tracta d’un músic que va conèixer a alguns del compositors i intèrprets més destacats del moment i que va ser interpretat en nombrosos salons de la vella Europa i d’Amèrica. Com és sabut Bizet i Lalo el varen tenir com a font d’inspiració per obres com Carmen i la Simfonia espanyola.

La compilació mostra quinze cançons sense justificar la seva procedència o cicle matriu. Contenen lletres signades per García Gutiérrez (Los ojos negros), Zorrilla (El molino), Clavero (La perla de Triana), Alcayde (El jaque) i pel mateix Iradier (La rubia de los lunares). Alguna també ha arribat com anònima (La Rosilla). Moltes pertanyen a una col·lecció publicada a París amb 25 cançons sota el títol Homage a sa Majesté la reine d’Espagne, Isabelle II, del Maestro Iradier. Chansons Espagnoles publiquees pour chant et piano avec texte français et espagnol que va ser cantada per cantants com Patti, Viardot, Marchiso o Carvallio. A més, algunes es van publicar amb un títol diferent dels que coneixem en castellà i en aquest dics: per exemple El jaque surt a l’esmentada col·lecció com Le contrabandier -ocupant el número 8- mentre que Una rosa ho fa com La rose de fincailles -número 17 de la col·lecció-. Altres cançons pertanyen a una sèrie anomenada l’Echo d’Espagne Deuxième Collection de Chansons Espagnoles avec paroles espagnoles et italiennes apareguda el 1860 que constava de sis números dels quals quatre eren d’Iradier.

Entre aquests cal esmentar La perla de Triana que és una serenata andalusa amb dues parts diferenciades: la primera a ritme de seguidilla, rítmica i la segona més lírica i amb florejos. Semblants tints comparteix La Rosilla, amb ritme de seguidilla, apareguda a la mateixa col·lecció i reeditada el 1864 en un altre compilatori. Ambdues il·lustren un corpus que combina andalusisme, criollisme i influx italià però on les fronteres queden diluïdes ja que hi ha havaneres amb tons andalusos, cançons espanyoles amb vocació operística (El jaque) d’un Iradier que, d’altra banda, va composar poques romances d’empremta italiana (Los ojos negros) i poques boleres. La distinció entre elles sovint és més per criteris temàtics que musicals. Per exemple Los caracoles és una cançó andalusa a ritme de vals.

En totes domina la inventiva melòdica que pren canals que van des de allò schubertià (El molino), la influencia italiana (La lágrima) a l’escena popular (Las amonestaciones). Altres combinaven ball (Los caracoles) i en algunes el piano ofereix una introducció (Una rosa, El jaque). En conjunt són obres amb un acompanyament sense grans dificultats, sovint discret, relegant el piano a mode de coixí ritmic-armònic molt elemental, basat en ritmes de moda com el vals, la polca, el tango i l’havanera. En aquest sentit cal escoltar El arreglito, La sevillana, Una declaración i La paloma. Aquesta última, segons les fonts històriques va ser la seva primera havanera publicada i va aconseguir fama mundial. Exemplifica les credencials d’un art compositiu en el que el piano realitza un obstinat rítmic i la melodia juga amb anacruses a la veu en una melodia de frases regulars de vuit compassos.

Sens dubte l’interés de les cançons rau en l’aspecte colorista de les melodies, que es mouen en graus conjunts en perjudici de la modulació i la variabilitat rítmica que corrobora que Iradier va ser un hàbil harmonitzador. A algunes hi domina una varietat de temes musicals com a La sevillana o una major elaboració com en el famosíssim El arreglito. Aquesta és la més desenvolupada d’Iradier, amb lletra de la seva mateixa ploma sobre un suposat diàleg entre dos enamorats (una xineta i el seu pretendent) i certa riquesa harmònica (alternança entre mode major i menor) i forma episòdica.

La interpretació del tenor José Ferrero busca l’idiomatisme en els tocs andalucistes però cedeix en un concepte molt liederístic, clàssic i acadèmic de la cançó de concert. L’enfocament no tendeix cap a l’espontaneïtat, ni cap a una fluïdesa i lleugeresa que l’oient poc experimentat podria confondre amb bagatelisme. Igualment hi ha aspectes puntuals perfectibles com la coloratura floritura final de El arreglito el color i impostació de la qual es ressenten com els florejos de La perla de Triana o l’afinació a Los ojos negros (track 14 a 1:21). Però tot això no desmereix una interpretació que busca donar expressivitat i varietat al cant amb una dicció excel·lent, puntuals mitjanes veus i apianaments. La seva era una veu que tenia camp per córrer i començava a enlairar-se. Una vertadera llàstima perquè, matisos interpretatius a part, José Ferrero començava a ser una de les veus líriques nacionals amb una carrera seriosa pel davant. Jaume Bartomeu acompleix amb la seva tasca d’acompanyament arrodonint una proposta artística que és quelcom més que una recuperació del llegat espanyol de repercussió internacional.

L’edició en la clàssica caixa de plàstic conté bones notes signades pel mateix José Ferrero que combinen el biogràfic del compositor amb alguna indicació musical de les peces. No obstant, que el llibret prescindeixi dels cantables és una errada. Abocar al consumidor a buscar-los a la web de la discogràfica rebaixa els habitualment cars costos d’edició però no facilita el coneixement d’aquest material al públic. Molt pocs recorreran a la pàgina d’Internet. És una realitat.



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de