ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

La música en els segles XX i XXI

La música en els segles XX i XXI

Classificació temàtica: Sense classificar


La música en los siglos XX y XXI.

Joseph Auner.

Ediciones Akal, Madrid, 2018. 416 pàgs.

ISBN: 978-84-460-4506-9

Ediciones Akal

Recomanat per Catclassics

En els darrers mesos Ediciones Akal ha publicat la traducció d’una nova col·lecció sobre la història de la música repartida en sis volums que arriba fins el segle XXI. Ho fa amb la qualitat, elegància i estil idiosincràtics d’aquesta editorial que tant ha contribuït a dotar d’una bibliografia musical de qualitat el panorama musical espanyol. És a dir, cobertes amb solapes, paper setinat, un grafisme còmode de llegir i inclusió d’il·lustracions i extractes de partitures. La seva línia es clarament útil com  a complement acadèmic o obra d’introducció a la matèria, la profunditat de la qual resideix més en el detall que en allò genèric. En part per oferir un context que pretén realçar les relacions entre camps i disciplines. A més compta amb un glossari final i un índex onomàstic.

El volum dedicat als segles XX i XXI de Joseph Auner, traduït amb la professionalitat que caracteritza a Juan González-Castelao, es divideix en quinze capítols rematats per un breu resumen o observació en la línia de tota la col·lecció. Com a tota la sèrie, el lector trobarà una mica de tot lluny de la visió positivista tradicional i amb una aplicació metodològica que barreja l’enfocament diacrònic -el basat en una continuïtat cronològica- amb el sincrònic -basat en el context-. En aquest sentit, integra referències culturals, socials, intel·lectuals i històriques a través de breus però intensos anàlisi formals, disseminació de repertoris i centres musicals basats en els quatre grans blocs amb que Auner divideix aquesta monografia (fins a 1918, l’època entre guerres, després de la II Guerra Mundial i a partir de 1960).

Dirigit a un públic divers que va des del melòman fins al músic professional, planteja un història evolutiva que integra una faceta paritativa com a història de convivències i d’interrelacions en els enfocaments diacrònic i el sincrònic durant el segle de les avantguardes. La seva redacció i plantejaments personals intenten defugir la fragmentació metodològica postmoderna apostant per un replantejament d’alguns punts suggerents. Un exemple rau el seu desmarcatge de la línia adorniana de Bach-Beethoven-Wagner-Mahler-Webern-Darmstadt i de la de Fubini centrada en Debussy-Stravinsky-Webern-Darmstadt. Un altre seria la reivindicació de Kurt Weill. Un tercer apel·laria a la lucidesa de prendre com a eix nodal l’obra Der Lindberghflug (1929) de Weill i Hindemith per al capítol 5; al binomi Boulez-Cage per al capítol 10 establint una divergència convergent ; alhora que les cites, el collage i les al·lusions a estils ja establerts pel capítol 13. També cal destacar el capítol 8 i la reformulació i invenció de tradicions en la síntesi d’elements musicals molt dispersos per crear identitats musicals característiques a Brasil, Anglaterra i EUA a través de Villa-Lobos, Vaughan Williams, Copland, Stil o McPhee com a representants d’un procés pel que varen rebre el recolzament governamental per a la recuperació o creació d’una música tradicional.

Amb l’habilitat dels seus llaços argumentals, Auner demostra tenir un instint eminentment pedagògic i la seva escriptura aconsegueix exposar amb notable agilitat els vectors dels seus eixos discursius integrant un imponent aparell documental. Aquest queda exemplificat amb l’encertada selecció de poques obres per a ser desgranades amb una anàlisi musical seriós i reaparèixer com a fils conductors i organitzadors dels capítols en alguns casos. Amb tot això crea un relat rigorós des d’una aguda perspectiva històrica, defuig els tòpics i busca trets característics sense abandonar un horitzó raonat i alliçonador. Cal notar-ho també en uns elements concrets com l’importància del concepte “modernitat”en el debat entre la tradició i la novetat en un context de canvis accelerats i radicals que conceben el Modernisme com un punt de partida per a donar un gir cap a un costat o cap enrere; per esdevenir en el període de entre guerres segons alguns teòrics o per ser, després de la II Guerra Mundial, el generador d’estils antimodernistes, postmodernistes i de modernisme culte mentre d’altres proclamaven una continuïtat de la Modernitat sota un altre vel.

En aquesta línia cal sumar-hi les descripcions de la transformació de l’ús de l’harmonia o la normalització del concepte postonalidat i el debat sobre el terme a aplicar a la revolució de Schönberg; la inclusió de compositores capdavanteres com Ruth Crawford Seeger, Meredith Monk, Pauline Oliveras o Sofía Gubaidulina; així com les cites a instruments i aparells tecnològics com el telarmonium de Cahill, el theremin, les ondes martenot, l’orgue Hammond, entre d’altres. No obstant, en alguns capítols, sobre tot a partir de 1960 peca d’enumeració més que de desenvolupament davant la multiplicitat exponencial de mètodes. Són les limitacions d’un volum d’aquestes característiques i d’un segle difícilment condensable en el seu atomitzat sentit de possibilitats. Ho corrobora el capítol final sobre el segle XXI en el qual ciència, música, so i tecnologia formen una amalgama que sobrepassa l’art en un afany de transcendència que també inclou el seu propi apocalipsi.

Absències, errades i dubtes

Com és normal en iniciatives similars hi ha diferents aspectes excessivament reduïts, fluixos o reprotxables com la marcada tendència cap allò anglosaxó i germànic, tot i els significatius oasis francesos. D’altra banda, Puccini no mereix cap apunt així com tampoc l’òpera en la seva globalitat que podria haver centrat un capítol, no tant com a gènere sinó com a reformulació entre realitat i ficció. Especialment a partir del rebuig de la representació i les antiòperes. De la mateixa manera es troba a faltar una mirada amplia a la música sacra en general, i a la de la segona meitat del segle XX en particular, més enllà de la breu referència a Arvo Pärt en en el minimalisme sacre del capítol 14 i al War Requiem de Britten com a eix del capítol 9, contextualitzat en la Guerra Freda. Igualment hauria estat adient un capítol sobre les bandes sonores musicals en el cinema amb un incís en el desenvolupament del mur de so. Tampoc hi ha una exposició sobre els tractaments fractals, l’ecologia sonora, l’acusmàtica, la psicoacústica, el so 3D -o el so en 8D en la seva última versió-.

Per pura pedanteria pot assenyalar-se un matís gairebé imperceptible, potser deguda a Auner, potser a l’excel·lent i esforçada traducció de González-Castelao. A la pàgina 41 explica que el matrimoni de Mahler amb Alma Schindler es va celebrar “un any després” de conèixer-se en un sopar el 1901. En realitat es varen casar l’any següent. En concret, el 9 de març del 1902 a la sagristia de la Karlskirche de Viena, però no un any després, sinó sis mesos més tard d’haver-se conegut la tardor anterior.

En conjunt, es tracta d’un apropament als cent vint darrers anys en un discurs molt ben treballat, pedagògic i metodològicament adient que, tot i les diferents llacunes, és el millor volum de la sèrie fins ara i potser una de les poques monografies en llengua espanyola realment útils sobre els segles XX i XXI en la seva globalitat. L’agudesa del seu enfocament el converteix en una lectura que entusiasma en alguns capítols i resulta altament enriquidora en altres, convertint-lo en el més proper als eixos de transversalitat, novetat i obertura hermenèutica sota els que Akal està llançant aquesta col·lecció sobre història de la música en sis volums.



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de