ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Suite de novetats de Naxos III
Suite de novetats de Naxos III
Suite de novetats de Naxos III

Suite de novetats de Naxos III

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant


Naxos

Naxos és una de les principals discogràfiques mundials amb un catàleg que va saber apostar per tot el repertori, amb intèrprets solvents tot i que allunyats de l’estrellat mediàtic i jugant amb un sistema de producció empresarial deslocalitzat. Tot això li va servir per a rebentar el negoci del disc tal i com va indicar un reconegut crític internacional. No obstant, avui en dia és l’únic gran segell amb un tiratge de novetats mensuals amplíssim (segells com CPO, també molt actiu, no sobrepassa la desena mensual. Les seves aportacions abracen tots els gèneres de la música culta i quasi tots els períodes.

Mercadante i la flauta

Naxos ha editat el segon volum de l’obra per a flauta del compositor italià Saverio Mercadante (1795-1870), bàsicament recordat com a operista dels anys daurats del melodrama italià, es a dir, la primera meitat del segle XIX. Novament és Patrick Gallois el protagonista d’aquest registre pel qual, per exemple, ha reconstruït la partichela de la segona flauta en el Concert per a dos flautes en Re major de 1816, que interpreta Kazunori Seo amb la Czech Chamber Philarmonic Orchestra de Parbudice, amb el propi Gallois a la direcció i la primera flauta. Amb pocs precedents a Itàlia -com el de Cimarosa o el de Rabboni-, per a ser un tipus de concert més valorat a França, aquest últim destaca el seu tercer moviment, a ritme de polonesa que tanca una obra amb evident estètica divuitesca, classicisme formal, un toc rococó per amb una escriptura molt cantable -belcantista- i orquestra formada per corda, dues trompes y dos oboès

Els resultats són convincents a tot el disc pel que fa a color, idiomatisme, equilibri de textures en una captació de so molt bona en un disc amb quatre obres més com el Concert per a flauta i orquestra núm. 6 en Re major, la Introducció, llarg, tema i variacions sobre un tema de l’ària “Bell’alme generose” de l’escena final de l’òpera Elisabetta, Regina d’Inghilterra de Rossini; i els 20 capricis per a flauta, que és la més antiga de les peces seleccionades, composta entre 1811 i 1814 com a exercici per a sistematitzar diferents aspectes tècnics com els tresillos, atacs, posició dels llavis, escales, digitació, articulació, etc. Per la seva part, el Concert per a flauta i orquestra número 5 en Fa major data entre 1817 i 1819 i s’assembla més a un concertone de set minuts de duració. No posseeix la configuració tradicional en tres moviments ràpid-lent-ràpid si no un breu Allegro com a introducció, un Andante amb tres variacions i coda. En la segona de les variacions per exemple la flauta dialoga amb el clarinet i en la tercera, ho fa amb el trombó  amb el clarinet en funcions de veus secundaries. La coda, també breu com les variacions segueix preceptes marcadament rossinians reafirmant l’admiració que Mercadante professava pel gran compositor en els seus anys d’estudiant a Nàpols, just en el moment en que Rossini precisament va estrenar nombrosos títols en el Teatro San Carlo.

Kozeluch: segon volum de simfonies

Entre els molts projectes d’integrals que Naxos va satisfent de mica en mica, també cal comptar amb el segon volum de les simfonies de Leopold Kozeluch (1747-1818) que va tenir una gran incidència a la seva època i a l’Europa Central com a compositor, pianista i professor, juntament amb Dussek (amb qui va estudiar quan era jove), Myslivececk, Dittersdorf, Gluck, Vanhal, Gassmann o Rossetti. Com ells i tants altres musics txecs que varen circular per Viena i Anglaterra, va ser un formador de la simfonia potenciant el desenvolupament de la forma sonata. Després d’establir-se a Viena, entre 1779 i 1787 va llegar 17 exemples, del quals un es dóna per perdut, més dues simfonies concertants.

Les quatre simfonies enregistrades -entre finals d’agost i principis de setembre del 2017- són entretingudes, equilibrades, clarament identificades amb l’estètica rococó, amb algunes sorpreses instrumentals (el solo de fagot doblant els violins al trio del Minuet de la Simfonia en Fa mayor PosK I:4), amb uns primers moviments que responen a una construcció sonatística basada en dissenys i idees temàtiques diferenciades i breus. No obstant, resulten considerablement modestes al davant de les composicions mozartianes i haydinianes del mateix gènere. Dues d’elles estan dividides en quatre moviments i les altres dues, les escrites en Re major, la PosK I:1 i la PosK I:D3, ho són en tres seguint la clàssica alternança ràpid-lent-ràpid. La primera de les esmentades, Simfonia PosK I:1, amb trops comuns com els ecos de caça en les trompes al Rondó en episodis encapçalats per les fustes enmig de diàlegs amb les cordes; mentre que la segona citada, compta amb un primer moviment que incorpora trompetes i timbales, jocs de crescendi i sforzandi als moviments extrems.

L’edició segueix l’austeritat i simplicitat característica de Naxos, amb una captació de so bona que ofereix una notable presència del baix continu en les quatre simfonies. Per la seva banda, la Czech Chamber Philharmonic Orchestra Parbudice amb la participació al clavicèmbal de Jirina Dvoráková, dirigits per Marek Stilec, recrea estimablement aquestes simfonies en idiomatisme, color, vivacitat rítmica i perfils dinàmics.

Joseph Marx i el simfonisme epigonal

Un altre compositor que també sembla ser objecte d’una integral simfònica és l’austríac Joseph Marx (1882-1964). En aquest primer volum s’ha gravat l’ambiciosa Trilogia de la natura (1922-25) formada per tres poemes simfònics: la Symphonic Night music (1922), mística i evocativa del Jardí de l’Edèn ; Idylle (1925) i Eine Frühlingsmusik (1925), la més straussiana de les tres. Totes són un clar epígon del postromanticisme tot i que menys inspirades que les obres d’un Korngold, Casella, Respighi o Schreker. En part, es deu a una xerrameca massa abundant que li treu mèrits a un desenvolupament orgànic, de censures ben dissimulades. La música de Marx posseeix un encant indiscutible per les seves sonoritats màgiques i etèries, d’efectes embolcalladors i una instrumentació d’un ample aspecte cromàtic. Juga amb textures denses i canviants i resulta hàbil en el contrapunt, les progressions harmòniques, així com en els rampells i l’opulència característiques del post-romanticisme, sense la violència i l’heterogeneïtat expressionista. Tot plegat es banya d’un lirisme mel·liflu i d’un indubtable domini tècnic de l’orquestra com a instrument, encara que lluny de l’irresistible melodisme d’ Strauss o Puccini, o l’extrema sensualitat i delicadesa de Debussy. Aquests darrer, per cert, inspira Idylle i el seu solo de clarinet en la secció central. A més hi ha un motiu que apareix en les tres obres, que inicia la primera i clou la tercera, reforçant la cohesió d’aquest tríptic que Clemens Kraus va estrenar el 1926 a Frankfurt i Viena.

Resumint, un bon compositor amb una música bella i agradable d’escoltar que, com tants altres recuperats per Naxos o altres segells centreeuropeus (CPO, MDG, BIS, Timpani,...), no ha resistit el pas del temps i les derives estètiques i tècniques del segle XX. La recreació de les tres obres compta amb el detallisme, l’equilibri i la solidesa de l’alemanya Bochum Symphony Orchestra dirigida per Steven Sloane que configura un d’aquells tàndems d’orquestres de mitjana qualitat -mediocre pels snobs del món musical- els resultats globals dels quals sorprenen i satisfan. Sens dubte, un disc per a que els romàntics empedreïts gaudeixin.



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de