ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Desmuntant a Peter Kivy

Desmuntant a Peter Kivy

Classificació temàtica: Sense classificar


Filosofía de la música. Respuestas a Peter Kivy

James O. Young. Daniel Martín Sáez (ed.)

Calanda Ediciones Musicales, 2017. 196 pàgs.

ISBN: 978-84-943568-6-5.

Calanda Ediciones Musicales

Recomanat per Catclassics

El jove segell Calanda Ediciones Musicales acaba de publicar una altra novetat que, a nivell discursiu i de pensament, encaixa perfectament amb la seva línia pel rigor, la densitat, la metodologia i el punt d’actualitat en l’àmbit acadèmic i especialitzat. En ell es recull el debat entre dos dels més distingits filòsofs contemporanis de la música com Peter Kivy (1934-2017) i James O. Young (1961). El 2012 Kivy va contestar determinats articles de Young al llibre Sounding Off: Eleven Essays in the philosophy of  music, als quals Young va respondre el 2014 i 2015. Aquestes darreres respostes es recullen aquí gràcies a la tasca d’edició i revisió del musicòleg espanyol Daniel Martín Sáez, el qual també signa un pròleg on replanteja alguns punts de l’estètica de la música com a disciplina i estableix una petita trajectòria del pensament de Kivy.

Es tracta d’un discurs brillant, encertat, precís i ben reflexionat en allò que Young jutja important corregir per a evitar errades que ens aboquin a unes altres en la filosofia de la música. El suggerent argumentari es divideix en quatre blocs i set capítols a partir de quatre dels eixos del pensament de Kivy com van ser l’ontologia musical i el formalisme; la hipòtesi del gran tall; l’idea de geni i, per últim, el problema de l’òpera. En tots ells la fluïda però també reincident redacció de James O. Young peca de dos excessos: la referència constant a Kivy i la reexposició dels punts de partida de les seves premisses, tot i que es fonamenta en la voluntat i qualitat expositiva d’un text molt ben lligat en les tesis de partida i les seves refutacions. I més, tractant-se d’una monografia basada en rebatre el seu discurs. Young estableix una síntesi respectuosa de les idees de Kivy en un esplèndid desplegament de contraargumentacions basades en un seriós coneixement de les fonts de l’època, com demostra el bloc dedicat al concepte de geni aplicat als compositors, amb el qual Young desmunta un llibre apassionant i seductor però parcial i un tendenciós com El poseedor y el poseído (Antonio Machado Libros, 2011). Young demostra que els compositors van ser considerats com a genis musicals –tot i que sense fer servir el terme- molt abans del que teoritza Kivy. En aquest punt cal destacar la reflexió sobre l’omissió del paper de Herder i les valoracions d’intel·lectuals que en el Renaixement van opinar sobre músics com Ockeghem o Josquin, així com la construcció fluctuant i cíclica de les concepcions longiana i platònica del geni a partir dels casos exposats sobre Händel, Mozart i Beethoven com a paradigmes. 

Una altra hipòtesi refutada és la del “great divide” o “gran tall” establerta al voltant del 1800 també per figures com Lídia Goehr i molt acceptada a l’àmbit acadèmic actual. Davant de la conversió de la sala de concert com a principal espai destinat a la interpretació i de la música com a objecte de contemplació estètica exclusiva als inicis del segle XIX, Young apunta que els canvis van ser de context de la experiència estètica i no d’aquesta. No obstant, reconeix que als inicis del Romanticisme i el seu ethos “més-sensible-que-tu” (pàgina 83) van beneficiar l’establiment de l’etiqueta defensada per un Peter Kivy que, en una de les seves habituals errades metodològiques, no va aportar cap argument irrefutable que justifiqués el canvi dràstic que va defensar. I és que moltes de les audiències anteriors a 1800 també escoltaven música com a objecte exclusivament estètic, segons explica Young a partir de diferents testimonis i fonts documentals de l’època.

En quant al problema de l’òpera (bloc IV), arrelat en la semanticitat del gènere i familiaritzat amb el debat prima la música dopo le parole, per a Young no existeix aquesta qüestió. El formalisme de Kivy el porta a considerar la música des d’una asemanticitat que esterilitza el seu paper i efecte psicològic en l’òpera, atesa la incapacitat de realitzar enunciats davant la literatura. Young recorda que els significats només existeixen en virtut de convencions semàntiques i que, literatura i música, desperten emocions de maneres diferents com exposen les conclusions de diversos experiments psicològics i neurocientífics amb música instrumental i vocal. Com diu Young al final del llibre: “l’òpera no és una forma buida, i el compositor, inclús més que el llibretista, contribueix al contingut musical” en un pseudoproblema que només apareix com a debat entre pensadors formalistes.

Aquest formalisme es tracta principalment al primer bloc, centrat en l’ontologia de la música des d’un platonisme extrem fonamentat en les composicions musicals com a tipus d’estructura sonora eternes i increades, que es descobreixen i que, com a obres, no poden ser destruïdes i són independents del context històric. Segons Young, Kivy oblida l’evidencia empírica per a formular una filosofia bastida sobre marcs de debat i no sobre fets que parlin d’obres musicals. I més, tractant-se d’un pensador autodenominat empirista. En aquesta línia, no hi manquen referències a d’altres interpretacions ontològiques com les de Julian Dodd, el perduntarisme de Ben Caplan i Carl Matheson. En aquest bloc inicial del llibre, el segon capítol aborda el discurs reaccionari i estèticament escèptic de les interpretacions històricament autèntiques i informades a partir d’argumentacions contrafàctiques del compositor. Un dels errors apuntats per Young rau en l’absència de qüestions tècniques estrictament musicals vinculades a la interpretació i execució de les obres en una mirada parcial al fet sonor.

En conjunt es tracta d’un llibre apassionant si es coneix la matèria, després de la seva lectura ens podem preguntar per què Peter Kivy ha estat –potser- el filòsof contemporani més influent si les seves teories i escrits comencen amb errors conceptuals, musicològics i metodològics com els que han fet possible aquest llibre el qual el retrata com a un pensador dogmàtic i amb greus contradiccions. El lector trobarà la resposta a la introducció de l’autor i al pròleg de Martín Sáez. Per a Young –i per altres filòsofs i pensadors-, Kivy va imaginar problemes on no n’hi havia. Volums com el present afavoreixen la vitalitat i importància de la filosofia de la música, la necessitat del debat i el fonament de les humanitats en un llibre que també suposa una introducció a determinats episodis de la filosofia contemporània de la música. A més posiciona a Calanda Ediciones Musicales com un dels joves segells nacionals amb unes línees d’investigació sense saturació temàtica i ultraespecífiques, sorgit de l’empenta i l’aguda visió acadèmica –i crítica- de la professora universitària i investigadora Teresa Cascudo (1968).



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de