Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Correspondencia 1931-35: Strauss-Zweig.

Classificació temàtica: Sense classificar

Richard Strauss, Stefan Zweig. Correspondencia (1931-1935).

Willi Schuch.

Acantilado, Barcelona, 2022. (155 pàgs.)

ISBN: 978-84-08370-95-3.

Acantilado

Com és sabut els epistolaris, com a subgènere literari, han estat molt apreciats històricament. En els darrers anys han tornat a tenir-se en gran estima com a via d’apropament directe a l’autor i la seva vida privada, alhora que són un reflex social i cultural. En aquesta línia, Acantilado acaba de publicar la correspondència entre el compositor Richard Strauss i l’escriptor Stefan Zweig, durant els anys de creació conjunta de l’òpera La dona silenciosa, estrenada a Dresde el 24 de juny de 1935. El volum és un dels escassos títols en llengua espanyola sobre l’obra i la figura de Strauss, mancada també d’alguna monografia exhaustiva i de capçalera, excepte l’elemental i gairebé il·localitzable contribució del comentarista musical Enrique Pérez Adrián que Ediciones Península va comercialitza fa dues dècades. D’altra banda, el present llibre s’afegeix a l’amplíssima col·lecció dedicada a Zweig, que el segell barcelonès duu a terme com un dels principals eixos del seu catàleg i del qual s’han comercialitzat novel·les, biografies, assajos i d’altres compilacions epistolars com les compartides amb Friderike Zweig, Joseph Roth i Hermann Hesse.

La selecció numerada de 130 cartes, elaborada per Willi Schuh i traduïda excel·lentment per Carlos Fortea, s’inicia el 29 d’octubre de 1931 amb l’obsequi de Zweig a Strauss d’un exemplar de la carta que Mozart va enviar a la seva cosina d’Augsburg del 5 d’octubre de 1777 i que formava part d’un tiratge de 50 còpies que es varen imprimir com a col·leccionista. Això va servir d’excusa per a plantejar un projecte musical que va cristal·litzar en l’esmentada òpera, la gènesis de la qual pot rastrejar-se en aquesta font documental que també ofereix el testimoni intel·lectual i artístic de la cooperació entre dos dels exponents culturals de major repercussió de l’àmbit europeu del moment. En aquest sentit, abunden les pistes sobre un ampli ventall de temes i aspectes, que van des de la concepció dramatúrgica dels recitatius o les negociacions per la edició de la partitura d’Arabella fins a la negativa del compositor a adaptar Die Schweigsame frau per a orquestra reduïda, passant pel desmentit comentari xafarder atribuït a Toscanini que va difondre un diari londinenc el 1934; així com la gestació d’altres projectes operístics que no varen prosperar, malgrat els “monstres” preparats per l’escriptor: una versió de El flautista de Hamelin, de La Celestina de Fernando de Rojas, de Calandria de Dovizi, de Semiramide de Calderón de la Barca, de La jueva de Toledo de Grillparzer o d’algunes obres de l’abat Cesti. D’aquest darrer, finalment sortiria l’última òpera d’ Strauss, Capriccio, tot i que sense la participació de Zweig. També comenten l’oportunitat d’elaborar un pròleg que Strauss no va arribar a escriure per a la biografia Wagner: Mensch und Meister de Guy de Pourtalès. I, sobre tot, es concreta la convicció del compositor de treballar només amb Zweig –a qui considera el relleu de Hofmannsthal- i no amb altres literats l’alçada poètica dels quals distava de la qualitat inspiradora per a ell. Quelcom va ser un motiu de desavinences, com deixen clar algunes cartes que sempre mantenen un estil concís, correcte i directe, davant la prolixitat, la prudència i la major intensitat emocional predominants de Zweig.

D’altra banda, l’única imatge inclosa en aquesta traducció correspon al cartell de l’estrena (pàg. 153) on si apareix el nom de Stefan Zweig com autor del llibret, després de la determinació de Strauss davant la contrarietat de les autoritats nazis. Aquest és un dels diferents episodis de l’ambient cada cop més tens que van viure els dos creadors en la defensa de la seva independència artística davant les contrarietats polítiques. Una pressió que també va ser motiu de conflicte entre ambdós, com ho prova la carta que el compositor va enviar el 17 de juny de 1935, després de la de Zweig datada dos dies abans en la que l’escriptor li exposava les raons per les que acabava la seva col·laboració: particularment, en solidaritat amb el jueus perseguits pel nazisme, a més de recriminar-li la suposada exposició política després d’alguns gestos polítics com l’acceptació del càrrec de president de la Cambra de Música del Tercer Reich.

El llibre es clou amb un text del 3 de juliol de 1935, on Strauss resumeix com va contactar amb Zweig i com es va desenvolupar la composició de l’òpera. Això precedeix el memoràndum que el compositor va redactar el 10 de juliol de 1935 per a defensar-se de les acusacions i la denúncia que el governador de Sajonia, Martin Mutschmann, va enviar a Hitler el dia 1 del mateix juliol, després d’interceptar l’esmentada carta del 17 de juny dirigida a l’escriptor. Una denúncia també inserida en aquesta edició, que segueix la línia del segell Acantilado amb unes oportunes notes a peu de pàgina però que, per desgràcia, ha descartat la incorporació del tan necessari índex onomàstic per a facilitar les consultes i dades concretes sobre obres i personalitats en una mena de documentació, tan esquitxada de referències que esdevenen font obligada de consulta per a tasques de major envergadura. Un segell editorial del prestigi, rigor i presència al mercat com Acantilado no pot descuidar eines com la referida, ja que malmeten el caràcter capital i la utilitat de la seva aposta per la bibliografia musical.

Albert Ferrer Flamarich