Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Les òperes de joventut de Ruperto Chapí

Classificació temàtica: Sense classificar

Las óperas de juventud de Ruperto Chapí.

Francisco Manuel López Gómez

Editorial Alpuerto. Madrid, 2022 (330 págs.)

IBSN: 978-84-381-0528-3

Editorial Alpuerto

Editorial Alpuerto és un dels segells musicals espanyols que, amb una llarga trajectòria, segueix afegint títols a un catàleg referencial per a investigadors i especialistes, tant per la diversitat de temes com per l’actualitat de les perspectives sobre els mateixos que inclouen formats que van des dels festschrifts fins a tesis doctorals, així com altres tipus de publicacions. En aquesta línia, acaba de comercialitzar una densíssima monografia a càrrec del professor universitari Francisco Manuel López Gómez (de qui no s’indica ni el lloc ni l’any de naixement en el resum circular de la solapa de la portada) sobre les quatre primeres òperes de Ruperto Chapí: Las naves de Cortés (1873-74), La hija de Jefté (1874), La muerte de Garcilaso (1876) i Roger de Flor (1877-78), compostes durant la seva etapa del pensionat. Això enllaça amb un dels seus principals àmbits d’estudi com és l’anàlisi, contextualització i edició del repertori espanyol del segle XIX. Un tema que, focalitzat en la creació de l’òpera nacional espanyola, apareix ben sistematitzat i condensat en els dos capítols inicials i en el darrer, a més de ben entrellaçat en els quatre dedicats a cadascuna de les esmentades òperes. D’aquesta manera desenvolupa meritòriament el que Luis G. Iberni (1964-2007) va delimitar amb més incisos de premsa que substància musical; alhora que pal·lia una de les poques llacunes en l’encara referencial monografia sobre el compositor alacantí (ICCMU, 1995) que va elaborar el musicòleg aragonès.

Des d’aquesta perspectiva, la tasca de López Gómez és incontestable: el seu principal interès es fonamenta en l’amplíssima anàlisi formal de les òperes número a número desgranant els procediments tècnics, els motius emblemàtics, els topoi estilístics i localitzant passatges homòlegs en òperes de Meyerbeer, Gounod, Bellini, Verdi i Wagner. Alhora corrobora el que es percep en títols chapinians de sarsuela i del Género Chico de les dècades de 1880 i 1890: l’influx de recursos compositius europeus sense adscripció a cap escola concreta més enllà de la funcionalitat dramatúrgica. En cada cas, la descripció musical ve precedida per un resum argumental i un context temàtic de perfil històric, tot i que es troba a faltar una mica més de reflexió sobre els personatges i una digressió més amplia sobre el ressò obtingut a la premsa. Fet que solaparia el que sí inclou Iberni però, en part, aquesta es la seva finalitat: oferir l’estudi més complet sobre la qüestió. Naturalment es tracta d’un llibre dirigit a musicòlegs i músics: una demostració d’anàlisi musical la dissecció de la qual respon a una d’aquelles fórmules acadèmiques de les quals professors universitaris i acadèmics solen estar orgullosos per la seva adequació formal però que, a efectes pràctics, resulta inaccessible pel melòman comú -amb l’excepció dels paràgrafs de tall històric-.

En conseqüència endinsar-se en aquest llibre exigeix un ritme de lectura mesurat, coneixements d’harmonia i la consulta obligatòria de les partitures ja que el repertori treballat no compta amb enregistraments, tot i que a youtube pot trobar-se una producció oferta a Toledo i Turquia de La muerte de Garcilaso el 2009 i l’obertura de Roger de Flor que va comercialitzar la discogràfica Columna Música el 2007, a partir d’una captació sonora més voluntariosa que competent de la desapareguda Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu, sota la batuta de Guerassim Voronkov. Un disc que, per cert, inclou la primera gravació mundial de la Simfonia en Re menor del mateix compositor, tot i que Naxos se n’atribuís el mèrit -molt superior artísticament, sense cap mena de dubte- de José Ramón Encinar al capdavant de l’Orquesta de la Comunidad de Madrid.

Per altra banda, ja que lògicament es basa en la partitura de la qual ofereix nombrosos extractes a la manera d’il·lustració a partir de les reduccions per a piano, López Gómez hauria d’haver anotat l’extensió de la tessitura de cada rol i la tipologia susceptible per a cada corda, al marge de la generalitat de tractar-se d’una escriptura per a tenor, soprano, baríton, etc. Com correspon al bon rigor metodològic, els annexes complementen els eixos principals del llibre i aporten documents d’època molt oportuns -alguns ja coneguts- i ben treballats que són un altre testimoni d’un procés amb una envergadura que va superar el fet merament artístic com ho prova la proposta pel finançament líric-teatral del 1869 presentada al Congrés dels Diputats. Igualment, l’autor ha inclòs diferents llistats que reforcen la base documental: un amb les obres basades en Hernán Cortés durant els segles XVIII i XIX; un altre amb els títols operístics representats al Teatro Real que evidencia l’anèmica aposta per l’òpera espanyola; i un parell més amb els títols dels llibrets operístics presentats el 1873 i 1875 pels respectius concursos organitzats per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando; així com articles i ressenyes de premsa . No obstant, l’annex amb el leitmotiv –i les seves variants- de Roger de Flor queda desubicat: convindria que hagués aparegut en el mateix capítol de l’òpera enllaçant amb l’anàlisi formal, per a no trencar la lògica argumentativa i evitar que el lector es vegi obligat a buscar-lo al final del volum. No es tracta d’una informació secundària.

Resumint i deixant de banda les lleus contrarietats citades, cal celebrar el llibre amb entusiasme per la demostració de competència musicològica autòctona i per la dignificació acadèmica del patrimoni espanyol. Això sí, Alpuerto hauria de tornar a l’elegant i austera tipografia de les seves edicions anteriors més recents. La present és llegible però massa grossa, excepte en els extractes de partitura que es mantenen clars i ben perfilats.

Albert Ferrer Flamarich