Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Las herederas de Euterpe

Classificació temàtica: Sense classificar

Las herederas de Euterpe. Una historia de la música en clave femenina.

Joan M. Martí

Ma non troppo. Barcelona, 2022 (228 pàgs.)

IBSN: 978-84-18703-32-4

Ma non troppo

Després d’unes quantes incursions francament decebedores com l’Otra historia de la ópera de Fernando Saez Aldana, el segell barceloní Redbook ha encertat amb la seva darrera novetat bibliogràfica. En aquesta ocasió Las herederas de Euterpe. Una historia de la música en clave femenina de Joan M. Martí presenta major rigor i substància discursiva, gràcies a que l’autor no és un diletant com prova el seu currículum i els seus quatre títols bibliogràfics anteriors per a la mateixa editorial. La seva proposta pot inscriure’s dins de la “compensatory history” o història contributiva més centrada en recuperar la vessant històrica de les dones en la música que en realitzar una anàlisi en profunditat dels motius pels quals es varen fer invisibles. En aquest sentit participa de la historiografia per gèneres, sociològica, el que implica un concepte d’evolució, de millora i progrés una mica darwinià amb el qual es contribueix a integrar la musicologia feminista des d’un impuls reivindicatiu contra el biaix androcèntric de la historiografia i de l’activitat musical. Per a tal cosa, estableix pons entre espai, poder i coneixement on la dona apareix com a objecte i subjecte de la història; a més d’enfortir la desconstrucció occidental de la seva historia musical -i cultural- apartant-se del monòleg analític on les dones han estat l’alteritat de l’altre i l’altre de si mateixes com s’ha escrit algunes vegades.

La de Joan M. Martí és una síntesi de nombroses lectures i contra lectures que transita de la informació general a la concreta, a partir d’una ordenació cronològica dins de cada bloc organitzat temàticament on hi agrupa a compositores i intèrprets en blocs amb una certa lògica temàtica tant encertada com discutible per recaure en etiquetes davant les quals, com és obvi, pot al·legar-se allò tan soporíferament citat de ser totes les que hi són, però no estar totes les que són. L’autor les reparteix -amb alguna reiteració puntual- entre les vinculades a l’educació, a convents i monestirs, instrumentistes, en les orquestres, compositores d’òperes, amb un últim capítol sobre pioneres i lluitadores- vet aquí l’etiqueta més polèmica-. D’aquesta manera estructura un ampli ventall de noms i personalitats des de l’Antiguitat i la importància del seu reflex en els relleus escultòrics i la seva vinculació amb la religió fins a les escoles per a senyoretes londinenques, els orfenats venecians o l’Acadèmia de Cant de Berlín inaugurada el 1790 per Carl Friedrich Christian Fasch; passant per les esclaves cantores a l’islam; aturant-se en les espanyoles de diferents èpoques (segles d’Or, XIX i XX). Tot això amb extractes de la premsa de l’època; inserció de retrats, fotografies i altres recursos visuals.

La seva redacció resulta accessible, a vegades massa directe, amb paràgrafs desiguals i una mica pesats pel seu afany enumeratiu de periples vitals i noms d’obres compostes, però que encaixen amb l’estil del segell editorial. Un segell que no sembla comptar amb els criteris de revisió donats els molts desencerts en llibres anteriors i uns pocs gens greus i fàcilment esmenables en aquest. Per exemple, un de mecanografia: el de Kalbrebber en lloc de Kalkbrenner (pàg. 182). I dos de plantejament d’idees: per una banda, s’hauria d’esmentar que l’austríaca Elisabeth Blahetka (1809-1885) era una nena prodigi per a justificar que “les seves composicions instrumentals es varen distribuir comercialment en varies edicions a partir del 1822” com s’indica a la pàgina 183; mentre que, per altra banda, hauria estat oportú clarificar en què va consistir la progressió musical de catorze notes en lloc de les dotze del dodecafonisme creat per Elisabeth Lutyens (pàg. 193), més enllà de presentar-ho com a dada hagiogràfica més que musical, de difícil assimilació per a la majoria de lectors.

I és que no hi ha profunditat en la descripció musical que motivi al lector a escoltar les composicions a les quals es refereix, més enllà de presentar abundoses audicions linkades en codis QR que arrodoneixen unes convincents i actualitzades bases documentals en quant a bibliografia i webgrafia. En general, no aporta res que no s’hagui escrit abans –fins i tot la distribució temàtica-, però condensa suficientment molts aspectes que el converteixen en un manual de consulta adequat per a estudiants i melòmans curiosos, en la línia del ja gairebé il·localitzable Música, femení singular de Isabel Rosselló (Di7 Comunicació, 1997) i de Los sonidos del silencio. Aproximación a la historia de la creación musical de las mujeres de Anna Bofill Levi (Editorial Aresta, 2015). El primer dels quals, per cert, no apareix entre les fonts de bibliografia tot i ser similar i un dels més complets i primerencs publicats a Espanya. Com aquests dos, la tasca de Joan M. Martí suposa una eina decent i fèrtil per a un primer apropament sobre el tema pensat pel públic en general i com a font de consulta per a carreres d’Humanitats, Història de l’art i algunes assignatures d’Història i ciències de la música. Sempre que no es busqui informació sobre compositores nascudes aproximadament des de la segona meitat del segle XX en endavant: no n’hi ha ni rastre.

Albert Ferrer Flamarich