Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

¿Por qué Beethoven?

Classificació temàtica: Sense classificar

¿Por qué Beethoven? Un fenómeno en cien obras.

Norman Lebrecht.

Alianza Música, 2024, pp 453.

ISBN: 978-84-1148-800-6.

Alianza Música

La recent publicació en espanyol de ¿Por qué Beethoven? Un fenómeno en cien obras de Norman Lebrecht (Londres, 1947) suposa un gest inusual i benvingut de celeritat editorial, especialment en un panorama en què, llevat d’alguns best-sellers d’èxit, les novetats bibliogràfiques poques vegades aconsegueixen una traducció immediata. No obstant això, aquest llibre del polèmic i estimulant crític musical britànic pateix d’una irregularitat que el converteix globalment en un esforç fallit, no exempt de passatges atractius.

D’entrada, es presenta com més original i singular que el precedent Por qué Mahler? Como un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo (Alianza Música, 2011), però tendeix a perdre’s en un abisme desconcertant d’esterilitat que enerva la seva imprevisibilitat i frescor discursiva: ja sigui per l’abús de digressions que eviten aproximacions profundes i personals a les obres, o per capítols que són autèntiques trivialitats que desaprofiten l’ocasió per comentar obres menors –i no tant– com Les criatures de Prometeu, el Trio Arxiduc, la Cantata sobre la mort de l’emperador Josep II WoO87 i la de la Coronació de Leopold II WoO88 o els Drei Equale WoO30. De la mateixa manera, la síntesi elemental sobre interpretacions i gravacions mostra una inclinació cap a impressions simplistes, amb adjectivació barata i un to que oscil·la entre el burlesc i el lúcid, amb un afany d’economitzar explicacions i percepcions que sovint resulta injustificada o difícilment justificable. Un exemple clar: la Missa en Do Opus 86 dirigida per Colin Davis, qualificada d’agnòstica (pàg. 282). Per què? A partir de quins elements musicals?

Malgrat això, hi ha honroses excepcions com quan Lebrecht utilitza les obres de Beethoven com a pretext per explorar aspectes profundament personals. Un exemple es troba al voltant de la Sisena simfonia “Pastoral”, on el crític realitza una mena de psicoanàlisi per exorcitzar records dels abusos soferts per part de la seva madrastra. Tot i que aquesta introspecció podria semblar fora de lloc, l’autor aconsegueix articular-la amb sorprenent habilitat, pivotant entorn de la figura del director d’orquestra i compositor Bruno Walter, dotant el text de moments reveladors i emocionalment reconciliadors.

Dividit en cent capítols distribuïts en sis blocs temàtics, el volum recorre els temes habituals sobre el compositor: des de la seva preocupació pel diners i les tenses batalles amb els editors fins als problemes amb el seu nebot i la seva cunyada; passant per la seva fascinant personalitat, marcada per un caràcter volàtil i imprevisible, i els trastorns obsessiu-compulsius, que constitueixen una de les millors reflexions de tot el llibre. A això s’afegeixen les teories sobre les identitats femenines ocultes de les destinatàries de la carta “A l’estimada immortal” i de “Per a Elisa”. Pel que fa a aquesta darrera, la hipòtesi més convincent continua sent la defensada per Luca Chiantore en Beethoven al piano (Nortesur, 2010), basada en el falsejament elaborat per Ludwig Nohl a partir d’apunts i esbossos.

L’autor ho aborda amb aquella idiosincràsia escrutadora i provocadora, adobada per algun comentari humorístic, pròpia de la seva agraïda i incontenible mordacitat que brolla d’una cornucòpia d’idees des de la qual es reflecteixen les seves filies i fòbies. Alhora, permet conèixer tant curiositats diverses com fets de les històries i vides dels grans intèrprets i del cercle de Beethoven (els vicis de Lichnowsky, Maelzel, entre d’altres), reivindicant figures en l’ombra com la constructora de pianos i confident Nannette Streicher o la incidència d’Alsager en la difusió de l’obra beethoveniana a Londres.

Altres aspectes suggestius  que cal esmentar són hipòtesis com la referida a les sèries de variacions concebudes com a mecanismes psicològics d’autodefensa davant dels abusos externs (pàg. 84), que, malgrat la seva limitada base argumental, es percep com a perspicaç. Igualment, es pot dir del paral·lelisme plantejat entre Fidelio i Tosca, mentre ens pot arrencar un somriure el títol de les pàgines dedicades a les quatre obertures de l’òpera. A més, la inclusió d’equivalències econòmiques aporta un valor afegit en termes històrics, encara que el càlcul de 1415 florins com a aproximadament 46.000 euros no acaba d’il·lustrar adequadament el poder adquisitiu en la Viena de l’època, marcada per la guerra i la inflació.

No obstant això, Lebrecht incorre en excessos i afirmacions refutables. És agosarat concebre Beethoven com a inventor d’una forma moderna i reconeixible de patrocini artístic (pàg. 20) o negar el seu habitual consum d’alcohol (pàgs. 169-170). En una línia similar, referir-se a Adorno com “la ment més flexible de la musicologia del segle XX” (pàg. 285) resulta tan tendenciós com molts dels postulats del mateix filòsof, fet que desnereix l’anàlisi general i afegeix un matís innecessari. En altres ocasions hi ha errors d’atribució, com la fugida del palau d’estiu de Lichnowsky que es relaciona amb la Quarta simfonia i no amb la Segona (pàg. 32-33), en un moment en què Viena ja es trobava sota l’ocupació de l’exèrcit francès. Tanmateix, el més controvertit rau en l’asseveració (pàg. 31) que el 1801 ja estava completament sord, reiterada més endavant (pàg. 257) i contradita posteriorment en dir que “la seva sordesa s'agreuja el 1805” (pàg. 262). Tot això genera confusió i qüestiona la coherència del relat –o de la traducció– i dista de les informacions històriques i del que va expressar el mateix Beethoven en algun quadern de converses.

En resum, aquest llibre corrobora la dificultat d'afrontar un referent tan exhaustivament explorat com Beethoven, la bibliografia i perspectives del qual són immensament riques i variades, deixant poc marge per a innovacions significatives. Les hores dedicades a aquesta profusa elaboració de verborrea ociosa ens han robat l’oportunitat d’un anàlisi profund i substantiu sobre l’estat actual de la música clàssica per part del perspicaç Lebrecht. Un assumpte del qual sí que n’ha parlat en diverses entrevistes promocionals sobre aquest ¿Por qué Beethoven? i que, a manera d’al·legat conclusiu, només trobem a les últimes pàgines quan exposa la decadència cultural europea i com Beethoven està en perill davant la perniciosa i absurda corrent “woke”. Aquesta tendència reflecteix un perillós i preocupant gir demagògic propi de la modernitat líquida, que ha arribat a exigir l’exclusió del compositor del cànon musical i a reivindicar la denominació de Sonata “a Bridgetower” en lloc de “a Kreutzer”. Per últim i per a major greuge, l’edició presenta la flagrant absència d’un índex onomàstic que faciliti la cerca de l’infinit de conceptes i personalitats que apareixen directament o tangencialment al llarg de les quatre-centes cinquanta pàgines, plasmades amb el llibre d’estil habitual d’Alianza Música. Així que decideixin vostès mateixos. Jo encara dubto si el seu lloc ha de ser a la meva biblioteca, cedit a una pública o al contenidor blau. No anem sobrats d’espai físic per acumular innecessàriament.

Albert Ferrer Flamarich