ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Ecos de la melancolía

Ecos de la melancolía

Classificació temàtica: Sense classificar


Ecos de la melancolía. Una viaje musical.

Roger Bartra.

Editorial Anagrama SAU, Barcelona, 2024. 203 pàgs.

ISBN: 978-84-339-2741-5

Anagrama

Etimològicament, melancolia significa bilis negra (melag, khole). Ho recull el professor i investigador Roger Barta (Ciutat de Mèxic, 1942) com a precepte teòric, juntament amb altres definicions inserides en la vessant historiogràfica que articulen una tènue genealogia conceptual a Ecos de la melancolía. Un viaje musical, que la sèrie Argumentos del segell Anagrama acaba de publicar en una edició rústica amb cobertes, lletra rodona, còmodament llegible i una prosa àgil per a una extensió moderada que voreja les dues-centes pàgines. Així mateix, també ens recorda que qui és melancòlic es defineix com un ésser sensible, poc reactiu, inclinat al pessimisme i a la passivitat, perquè algú va dir a l’Antiguitat: "si la por i la tristesa s'allarguen, apareix la melancolia".

Al marge de disquisicions semàntiques i filosòfiques, Barta reflexiona sobre la melancolia en la música des de la subjectivitat i sobre aquelles obres en què la paraula apareix al text, al títol o com a indicació de caràcter d’algun passatge o obra. Tanmateix, inclou digressions sobre obres que, sense un vincle aparent, també considera melancòliques segons la seva perspectiva. Ho fa en sis capítols principals associats a aspectes com la llàgrima, la solitud, la depressió, les melancolies modernes i la foscor, elaborant un assaig divulgatiu que parteix de les categories expressió, estímul i simulació per abordar la melancolia com a caràcter, emoció i sentiment fonamentals en la intersubjectivitat de la música. Ho fa des de la modèstia i l’honestedat de qui afirma no ser musicòleg i intenta elaborar una història en què el relat és més important que les claus musicals.

En conseqüència, es tracta d’una lleugera topografia musical la matriu comuna de la qual, en aquestes obres i èpoques, rau en el context cultural i emocional, prescindint de fonaments objectivables i formals justificables a partir de l’existència d’un patró o uns recursos musicals que els compositors hagin utilitzat per suggerir o expressar la melancolia. Això malgrat els treballs científics i el desenvolupament acadèmic de disciplines com la semàntica musical i hermenèutiques com la de la retòrica dels afectes (àmbits àmpliament estudiats tant dins com, sobretot, fora de les nostres fronteres: des de Hatten, Floros i Grimalt fins a López Cano o Díaz Marroquín, per citar algunes referències en llengua espanyola i/o pròximes en el temps). És a dir, prescindeix completament de la retòrica com a ciència o disciplina formal amb la qual categoritzar certs fenòmens textuals, en aquest cas de naturalesa no verbal.

Per aquesta raó, a la pàgina 16, erra en afirmar que no és possible crear un diccionari de símbols musicals amb les seves traduccions a paraules que denotin sentiments, ja que hi ha marcadors i recursos musicals que, sense oblidar el context, modifiquen la potencialitat semàntica a partir de l’element sígnic. Quelcom que està vinculat a la música com a discurs, que implicaria atendre al motiu del lament, l’ús de tonalitats, les tècniques compositives, el pols i els ritmes, els matisos tímbrics, i els debats sobre l’emocionalisme i la construcció de la música com a discurs (Kivy, Matravers, Levinson, Vickers, Davies, Agawu, López Cano, …). Per aquest motiu, l’epíleg, com a resum, potser és l’aspecte més suggestiu de la proposta de Barta, malgrat la perillositat de l’adjectivació com a vehicle conceptual i merament subjectiu de les seves percepcions emocionals i expressives.

No obstant això, desenganyem-nos: a grans trets, no deixa de ser un macrollistat redactat, més enumeratiu que desenvolupat, i només ampliat ocasionalment en el comentari d’algunes obres, com succeeix amb les Lachrimae or seven teares de John Dowland (capítol 1) i altres compositors britànics més o menys contemporanis, amb un salt fins a les paràfrasis brittenianes sobre Dowland. La prova d’això es troba en el popurri sobre compositors tardoromàntics (capítol 4), molt centrat en l’àmbit francòfon, que tendeix a un sumatori d’apostil·les més convincent per a un perfil de lector pròxim al melòman o a l’interessat en les humanitats que no pas per a l’especialista musical.

I és que, en conjunt, aporta cultura humanística i musical, encara que, en el millor dels casos, incentiva a escoltar algunes –o moltes– de les composicions que no formen part del repertori habitual: l’oratori L’Allegro, il Pensiero ed il Moderato de Händel, les Poloneses Opus 22 de Franz Xaver Mozart, la Sonata per a violí i piano núm. 3 d’Enescu, les obres de les compositores Cécile Chaminade i Grazyna Baciewicz; així com aquelles que conduiran el lector cap a aquell abisme creatiu que, per a molts, encara suposa el segle XX. Per cert, totes elles es poden localitzar en una extensa llista a Spotify. Així doncs, decideixin vostès: si esperàveu un equivalent en forma de tractat musical de precisió gramatical i sintàctica a la manera del ja clàssic El humor en la música. Broma, parodia e ironía o del llibre d’assaig Paisajes del Romanticismo musical (Galaxia Gutenberg, 2020) de Benet Casablancas en altres àmbits, oblideu-vos-en.



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet