Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Pérez Galdós i Beethoven: vides (poc) paralel·les

Classificació temàtica: Sense classificar

Beethoven y Galdós, vidas paralelas

Marta Vela                                                    

Editorial Verbum. Madrid, 2025 (203 págs.)

ISBN: 978-84-1136-914-5

Editorial Verbum

Comencem pel final, perquè és en l’últim capítol on, a manera de síntesi, la pianista, musicòloga i professora universitària Marta Vela (Saragossa, 1985) aparella les afinitats entre els dos protagonistes del llibre, Galdós i Beethoven: la influència de la literatura clàssica, l’ingent capacitat de treball i l’obra abundant que ambdós van arribar a completar, la seva solteria, el progressisme, el compromís artístic amb el seu temps, la defensa dels ideals il·lustrats i els funerals multitudinaris amb què foren acomiadats, entre altres idees. Amb tot plegat, clou un assaig d’estil francès que s’intueix com l’expansió d’un article acadèmic matricial, el títol del qual exhala més ganxo publicitari que no pas veritat històrica, malgrat els encerts de l’autora.

En aquest sentit, també cal matisar un parell d’afirmacions discutibles. Primera: que Beethoven hauria patit el menyspreu de les elits i hagués estat obligat a fer un curset de catequesi per la manca de formació religiosa del seu nebot (p. 186), quan el compositor fou, de fet, el mimat de l’aristocràcia vienesa durant la major part de la seva vida, i gràcies a això va comptar amb ingressos, accions borsàries i pensions. Segona: tot i que ja arrossegava problemes preocupants, l’any 1802 encara no era sord (p. 188). Al marge d’això, i acceptant el joc ambigu de les vides paral·leles, si hi ha un personatge que admeti una correlació d’aquesta mena amb Beethoven, aquest és Goya, tal com han estudiat diverses personalitats nacionals i internacionals. Entre les primeres, cal esmentar recentment també la pianista, investigadora i professora Marta Torres del Rincón, que ho ha desenvolupat a Goya y Beethoven. Un mismo tiempo, un mismo destino (La esfera de los libros, 2024).

Més enllà del que ja s’ha dit, el llibre de Marta Vela ofereix un suggeridor ventall d’informacions i assoleix l’objectiu proposat: apropar al gran públic i deixar constància d’una dimensió força concreta i poc explorada de la literatura galdosiana, és a dir, el seu diàleg —explícit o soterrat— amb la música de Beethoven. Tal com assenyala l’autora, hi persisteix l’aspiració de convertir aquesta música en un eix de democratització i elevació, d’educació realista i regeneració humana per al poble, en sintonia amb el krausisme. Hi ha passatges en què aquesta voluntat esdevé mètode: s’hi identifiquen fragments musicals amb experiències emocionals dels personatges, s’il·lustren processos vitals a través de sonates i s’hi traça una xarxa de ressonàncies internes que multiplica els nivells de lectura de les seves novel·les. Amb indicis substancials de literatura comparada, el llibre parla més de les referències musicals en la novel·la del segle XIX i en Galdós que no pas d’una veritable interacció estètica o filosòfica entre Beethoven i l’escriptor canari. Aquest enfocament complementa de manera natural treballs anteriors, com el del canari Pedro Schlueter (Pérez Galdós y la música, Clave Intelectual, 2015), i s’inscriu en una línia d’estudis que Maria Trinidad Ibarz Ferré ve alimentant amb rigor a les pàgines de Ritmo. A ella, per cert, li desitgem un fruit bibliogràfic proper i substanciós que reculli les seves investigacions disperses.

L’anàlisi es concreta de manera més eficaç a partir del quart capítol, quan Vela dedica els tres episodis següents a una novel·la galdosiana en particular: La desheredada i la seva connexió amb la Sonata op. 31 núm. 2 i la Sonata op. 57 “Appassionata”, en paral·lel amb el fracàs de la Primera República Espanyola; Fortunata y Jacinta, la Sonata “Clar de lluna” i els vincles amb el Rienzi wagnerià; Tristana i les seves limitacions físiques. A continuació, l’autora desemboca en un setè capítol centrat en la instrucció de la dona i en la recopilació d’exemples sobre la funcionalitat social de la música en l’àmbit femení, alternant una dinàmica entre el paper de diletant i l’educació il·lustrada, no exempta de contradiccions. També hi abunden les referències a cantants, estrenes, títols d’òpera i ressenyes que permeten reconstruir un tapís del que fou l’òpera a l’Espanya dels anys galdosians. És com si l’imaginari operístic actués com un teló de fons constant. De fet, el llibre es permet algunes digressions ben interessants, com ara l’amistat de Galdós amb Joaquim Malats o el projecte d’adaptar Marinela a l’òpera. I, per descomptat, són constants els fragments i cites de novel·les, articles i cartes que sostenen l’arquitectura argumental traçada per Marta Vela.

Formalment, el llibre incorpora elements habituals en publicacions divulgatives actuals: fragments de partitures (que, tot s’ha de dir, no aporten gaire valor documental més enllà de la il·lustració visual), codis QR amb llistes de reproducció a YouTube i Spotify, i una profusió de notes a peu de pàgina que il·luminen noms propis, termes i contextos sense interrompre el fil del discurs. Tot plegat en reforça la utilitat com a matriu o referència per a futures investigacions, tot i que es lamenta l’absència d’un índex onomàstic que faciliti la localització de dades concretes. Igualment sorprèn que a la bibliografia no s’hi esmenti el volum Y la música se hizo verbo… Imágenes poéticas de Beethoven, de Juan José Pastor Comín (Tirant lo Blanch, 2021), ni tesis doctorals o altres comunicacions acadèmiques recents sobre Galdós i la música, que haurien enriquit l’armadura teòrica de l’assaig. Malgrat aquestes lleus mancances, es tracta d’un exercici estimulant, escrit amb sensibilitat i ofici, que transita entre la divulgació i l’assaig acadèmic.

Albert Ferrer Flamarich