Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Gustav Mahler I: volumen I de la trilogia de Floros

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Gustav Mahler I, el universo espiritual de Gustav Mahler. Presentación sistemática.

Constantin Floros.

Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, Cuenca, 2024. 296 págs.

ISBN: 978-84-9044-645-4.

Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha

La sèrie Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha està construint una col·lecció pròpia de primer nivell que, entre les diferents línies d’actuació vinculades a la investigació i al patrimoni musical, en destaca una dedicada a la traducció dels estudis del musicòleg greco-alemany Constantin Floros (Salònica, 1930). Durant el darrer quinquenni, i gràcies a les excel·lents traduccions de la musicòloga i professora Nieves Pascual León (València, 1986), han vist la llum en castellà algunes de les nombroses monografies d’aquest autor, entre les quals Bruckner, personalidad y obra (2004), Escuchar y comprender. El lenguaje de la música y su significado (2008) i Gustav Mahler, visionario y déspota (1998). Aquestes publicacions formen part d’un ambiciós projecte bibliogràfic que vol dotar la nostra llengua d’obres científiques de primer ordre. A aquestes cal afegir-hi La música como mensaje (1989) i El hombre, el amor y la música (2000), aparegudes el 2020 amb el segell d’Ediciones de la Universidad de Salamanca, així com l’epistolari entre Alban Berg i Anna Fuchs (2001), traduït per Susan Zapke i publicat per Editorial Trotta el 2015.

Amb el rigor lèxic i tècnic que caracteritza els treballs de Nieves Pascual León, Gustav Mahler I. El universo espiritual de Gustav Mahler ve a ampliar el ja considerable panorama de monografies disponibles sobre el compositor bohemi. Es tracta del primer volum de la trilogia imprescindible que Floros va començar a publicar-se l’any 1977, que va continuar aquell mateix any amb Mahler y el sinfonismo del siglo XIX en un nuevo significado i va culminar el 1985 amb Gustav Mahler III: Las sinfonías, cloent una de les cosmogonies musicològiques més brillants de la disciplina, que va comportar un gir expansiu en la comprensió del contingut, el missatge i l’espiritualitat de l’obra i la personalitat del compositor, concebudes com una unitat on ambdues es retroalimenten. La seva enorme incidència ja era plenament assumida en les perspectives i argumentacions de qui ens endinsàvem en l’estudi musicològic durant la primera dècada del segle XXI. Cal dir que, mentre encara resta pendent la traducció del cinquè i darrer dels llibres de Floros, Gustav Mahler (2010), els altres dos volums d’aquesta trilogia veuran la llum ben aviat dins del mateix marc editorial, completant així el ventall d’estudis d’aquell que va ser el primer president de la Societat Mahler d’Hamburg (1988–2007) i president honorífic condecorat amb la Medalla d’Or Gustav Mahler el 2010.

El volum s’obre amb un pròleg de Paulino Capdepón, catedràtic de Musicologia de la Universitat de Castella-La Manxa que, a més de ser antic alumne de Floros, és el principal impulsor d’aquestes traduccions. En les primeres pàgines contextualitza i resumeix la trajectòria investigadora de l’autor i la recepció bibliogràfica de Mahler a Espanya, dins d’un repàs formidable de la literatura existent sobre el compositor, marcat per un coneixement exhaustiu de pràcticament tot el que s’ha publicat i amb una certa rellevància. Aquest tipus de diagnòstics, cada vegada més freqüents en els estudis introductoris d’orientació acadèmica, són especialment valuosos quan s’articulen —com és el cas— des d’una mirada àmplia i ben documentada, capaç de tendir ponts entre la musicologia internacional i les particularitats de l’àmbit hispànic. Només cal matisar-hi un petit lapsus: datar l’inici de la correspondència amb Alma Schindler el 1879 en lloc de 1901 (p. 24).

Dividit en cinc blocs temàtics, tres apèndixs, alguns facsímils i dos annexos, Gustav Mahler I: el universo espiritual de Gustav Mahler. Presentación sistemática s’articula com un entramat meticulosament ordenat de temes desenvolupats per punts, en una forma que, sense adscriure’s del tot a l’ortodòxia del tractat, deixa entreveure remotament la seva essència classificatòria. En l’escriptura pulcra de Floros, el què (fins i tot si ja és conegut o intuït) i el com captiven per la capacitat de teixir un discurs basat en un sistema ultraorganitzat que integra informacions aparentment disperses en un arc argumental compacte i d’una cohesió indiscutible, mitjançant una lògica d’encaix fractal en què cada part reflecteix, anticipa o condensa el sistema a què pertany, sense perdre la seva individualitat. D’aquesta manera es reforça aquella virtut tan destacada i evident en Floros d’unir el màxim rigor analític amb una claredat i agilitat expositives que mai no incideixen en la simplificació i que, a més, es fonamenten en un estil d’escriptura marcadament directe, compost per frases breus, de construcció coordinada i de longitud antitètica a la prosa farragosa i sintàcticament especulativa característica del perspicaç i tendenciós Adorno o del formalista i apriorístic Dahlhaus, la fertilitat filosòfica del qual sovint desemboca en una escriptura hipertrofiada de brillants idees que, tanmateix, resulta de difícil accés per al lector. En aquest marc formalment pautat i discursivament viu, Floros perfila amb lucidesa la personalitat creativa del compositor centrant-se no tant en una descripció històrica o estilística convencional, sinó en la delineació del seu horitzó espiritual i simbòlic. Ho aconsegueix a partir del replantejament de preceptes com la idea de música absoluta en Mahler (Bloc I); de la seva formació literària, filosòfica i espiritual, així com de la seva visió del món, la seva psicologia i la projecció de la seva subjectivitat (Blocs II, III i IV); i del reflex de tots aquests vectors en algunes composicions concretes (Bloc V), des d’un enfocament derivat de l’estudi sistemàtic del llenguatge simbòlic musical del compositor.

Recolzat per un aparell crític formidable —586 notes a peu de pàgina— que evidencia una tasca de documentació més que exhaustiva, aquest desplegament revela no només una capacitat de síntesi poc habitual i una densitat conceptual de gran profunditat, sinó també un domini incontestable, gairebé omnímode, de la bibliografia i la historiografia mahlerianes. En són una mostra les múltiples referències als primers testimonis biogràfics elaborats a la seva època per Istel, Specht, Adler, Decksey, Steinitzer i Pamer. I és que aquest llibre es basa en gran part en les fonts disponibles de l’època: cartes, manifestacions orals, relats, memòries i altres manuscrits de les persones que el conegueren. En aquest sentit, no deixa de sorprendre l’habilitat de Floros per extreure pistes d’entre una immensa maranya heurística i elaborar un discurs propi, inconfusible i divergent de les aproximacions tradicionals, generalistes o preeminentment biogràfiques, davant les quals arriba a explicar el subjecte creador millor que el mateix Mahler. D’aquí que sigui tan encertada la lúcida distinció que estableix entre erlebe Musik (música viscuda), música d’experiència (autobiografia amb notes) i Weltanschauung (visió del món), tot definint els límits d’aquest abisme conceptual des del qual accedeix al món interior metafísic i comprèn el contingut i el missatge de l’obra mahleriana, així com la seva idiosincràsia espiritual, que Floros defensa com una unitat indissoluble (tal com han apuntat molts especialistes posteriors) entre allò diví, allò universal i allò subjectiu, on, parafrasejant Protàgores d’Abdera, Mahler també és la mesura de les seves coses: del que és i del que no és.

Des d’aquesta premissa major, el relat desplega una seqüència d’aproximacions analítiques d’una precisió sorprenent que, lluny de dispersar-se, reforcen la solidesa del discurs general. Entre aquestes destaca la manera com Floros vincula la Desena simfonia amb el pensament de Lipiner, un gest que no només enriqueix la comprensió de l’última etapa creativa de Mahler, sinó que revela el grau de coherència interna de la seva evolució espiritual. Igualment significativa és la menció a l’assaig teosòfic del director d’orquestra i compositor Felix Weingartner, Die Lehre von der Wiedergeburt und das musikalische Drama, la presència puntual del qual adquireix valor revelador en la mesura que aporta noves claus de lectura sobre el simfonisme tardo-romàntic i la seva obertura cap a l’esotèric. Fonamental és també l’atenció que es presta al canvi d’actitud de Mahler respecte als programes de mà a partir de l’octubre de 1900, un símptoma d’inflexió estètica que Floros desglossa i reconstrueix amb agudesa crítica, convertint aquestes pàgines en un dels punts crucials d’aquest primer volum. A tot això s’hi afegeix l’exploració de la música de la natura, un àmbit fins aleshores escassament abordat en els estudis mahlerians, juntament amb observacions lúcides entorn de la crítica al materialisme. Floros tampoc no eludeix qüestions com ara les raons per les quals Mahler no va compondre òperes, ni deixa de destacar la seva estima per obres com Der Dämon d’Anton Rubinstein o Hänsel und Gretel de Humperdinck, així com la influència d’idees poètiques del Romanticisme (Goethe, Eichendorff o Mühler, entre d’altres). Tots aquests elements conformen un tapís de referències que, més que una erudició acumulativa, revela una comprensió orgànica de l’univers mahlerià.

Sense un índex onomàstic d’obres citades ni aspectes singulars per localitzar fàcilment informacions concretes, el volum es clou amb tres apèndixs i dos annexos. L’Apèndix I explora els antecedents literaris dels Lieder eines fahrenden Gesellen, aturant-se en la seva possible connexió amb la poesia de Des Knaben Wunderhorn i, especialment, amb el cicle pràcticament anàleg de Rudiell Baumbach publicat el 1878 i 1880. L’Apèndix II aprofundeix en la font íntima de les Erinnerungen an Gustav Mahler de Natalie Bauer-Lechner —parcialment publicades ja el 1912 però censurades en l’edició pòstuma de 1923—, una font de capital importància per descodificar la vida interior del compositor i la gènesi de les seves obres. L’Apèndix III presenta dos poemes extrets del Llibre de l’alegria de Siegfried Lipiner com a matriu ideològica de la Tercera simfonia, obrint una via d’interpretació que connecta text, filosofia i forma simfònica. Quant als annexos, a més dels valuosos facsímils de manuscrits de les Segona i Tercera simfonies, inclouen una ferma resposta de Floros a la crítica formulada per Carl Dahlhaus el 1978 sobre els dos primers volums de la seva trilogia. En aquest contrapunt argumental, l’autor refuta novament l’aplicació del concepte de música absoluta a l’obra del compositor, desmuntant els prejudicis metodològics que condicionen un judici massa normatiu i desvinculat del context expressiu i ideològic que subjau en Dahlhaus.

En definitiva, amb més objectivitat, base documental i abast interdisciplinari, Floros aconsegueix completar llacunes, corregir suposats i descentralitzar alguns dels nuclis teòrics que havien quedat cristal·litzats en la comprensió del compositor, des d’un fonament indiscutiblement científic, tant en aquesta refutació com en la trilogia que ens ocupa. Això és així perquè promou idees que demostra i verifica amb eloqüència, tot aportant un progrés en el coneixement, i perquè les presenta creativament i amb una originalitat que remet a les grans narratives i epopeies en la configuració global.

Albert Ferrer Flamarich