Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Cantar el infinito

Classificació temàtica: Sense classificar

Cantar el infinito: música y palabras en torno al imaginario romántico.

Irene de Juan Bernabéu.

Medio Tono, Madrid, 2025. (307 pàgs.)

978-84-127901-2-2

Medio Tono

El jove segell editorial Medio Tono està encaminant amb notable encert la seva col·lecció, a jutjar per la seva línia creixent, com demostra aquest Cantar el infinito: música y palabras en torno al imaginario romántico, a càrrec de la pianista i musicòloga Irene de Juan Bernabéu (Madrid, 1983), una de les divulgadores més actives i solvents del moment, com ho testifiquen les seves col·laboracions en mitjans especialitzats i en projectes amb orquestres del país.

La monografia s’articula en vuit capítols d’extensió variable, mitjançant els quals construeix un exercici meticulós i ambiciós que combina els grans noms del Romanticisme amb els principals gèneres musicals de l’època, plantejant una perspectiva temàtica nítida i sostinguda a cada secció. Les coordenades d’aquest entramat discursiu se centren, preferentment, en l’avantguarda musical de l’àmbit austrogermànic, situant-se en el punt de confluència entre paraula i música. Amb un cert regust d’història de la música, Cantar el infinito… configura una mena de zoom que avança d’un marc general cap al detall de la traducció sonora, seguint un recorregut evolutiu i equitatiu de convivències, processos, efectes i intencions dels compositors i les obres, a través de l’anàlisi formal, la dimensió narrativa i les associacions significatives o expressives d’isotopies romàntiques com el Sehnsucht, la transcendència, l’infinit, el poètic, l’art com a religió, etc.; on el cant és la via, és l’ascèsi, és l’elevació de l’ànima —sempre vinculada a l’impacte emocional— i no necessàriament lligada a les paraules.

En aquest context, la relació entre la capacitat significativa de la música i l’emoció emergeix com un dels tres eixos fonamentals de la reflexió estètica, complementat per la literatura i la filosofia. La incorporació mesurada d’elements biogràfics i històrics com a suport conceptual no constitueix una digressió estèril ni un simple recurs anecdòtic, sinó que consolida un esquema teòric que abraça des de Kant fins a Jean Paul —autor que, malgrat la seva recurrent evocació, sovint és més citat que realment llegit i meditat dins l’àmbit musical—, des de les utopies de la ciutat musical de Berlioz fins a la vessant assagística de Liszt, sense oblidar les condicions sociocomercials que afavoriren la difusió i recepció del lied. Així, cada capítol no només amplia l’horitzó semàntic i estètic traçat pel precedent, sinó que contribueix a la construcció d’un discurs global i cohesionat, on l’evolució històrica i les tensions internes del Romanticisme es presenten com un fenomen multidimensional travessat per la confluència entre pensament filosòfic, innovació musical i expressió literària. És especialment així en l’estudi del Winterreise de Schubert i la molt encertada distinció entre el viatger i el Wanderer (capítol 3), en el Carnaval Op. 9 de Schumann i la Balada núm. 1 Op. 23 de Chopin, prenent el piano com a vehicle d’intimitat artística (capítol 4).

Cal destacar que el segon capítol concentra el gruix teòric de la monografia en una síntesi directa sobre el gir estètic i existencial cap a l’infinit a través de la música (preferentment instrumental) als inicis del segle XIX, mitjançant els topoi del Sehnsucht, el sublim, la subjectivitat i altres vectors de l’idealisme transcendental. Més enllà de les puntuals referències bibliogràfiques, s’hi percep una digestió fecunda dels grans relats de Dahlhaus, Fubini, Neubauer i altres més recents com Tim Blanning o Mark Evan Bonds. Paral·lelament, s’hi exposen amb claredat els preceptes schopenhauerians que van magnetitzar la sensibilitat de Wagner, i després de comentar El vaixell fantasma, s’hi vincula la detallada guia d’audició de Tristany i Isolda amb aquest títol, en una correlació poc habitual entre els comentaristes d’ambdues obres (capítol 6). Igualment, es traça l’articulació entre neoromanticisme i modernitat a partir dels plantejaments musicals renovadors en els paràmetres del temps, la tonalitat, la concepció i el timbre a finals del segle XIX.

D’altra banda, i si bé és comprensible que no totes les peces siguin desenvolupades amb el mateix grau de detall en la guia d’audició, també és d’agrair que es doni entrada a obres poc habituals i encertades com Begräbnisgesang Op. 13 i les Quatre cançons per a cor femení Op. 17 de Brahms, així com la Simfonia núm. 3 Cançó de la nit de Szymanowski. O que es mencionin, ni que sigui de passada, les simfonies inspirades en les Metamorfosis d’Ovidi de von Dittersdorf o la descarada gènesi de la Pastoral beethoveniana en la Pastoralsymphonie de Knecht, al cinquè capítol, dedicat a la idea poètica com a essència programàtica i a l’evolució de la narrativa cap al poètic abstracte. Amb tot, es troba a faltar una referència a les simfonies i obres orquestrals commemoratives i cerimonials sorgides de la Revolució Francesa i freqüents durant l’època napoleònica, no només a França sinó a la resta d’Europa, dins d’una tendència de la qual tampoc no escapà la Heroica de Beethoven i que influí en el canvi sociològic que desplaçà el pes dels concerts privats en favor dels públics. I, sobretot, es troba a faltar un capítol dedicat als oratoris, els rèquiems, l’ús civil de la música religiosa, així com a Anton Bruckner, les seves misses i els seus motets en l’infatigable cerca d’allò absolut i de Déu.

En conjunt, es tracta d’un assaig que compleix àmpliament la seva vocació pedagògica, reforçada per la inclusió, en alguns exemples vocals, del text traduït al castellà, fet que facilita la comprensió entre paraula i música. A més, l’experiència del lector s’enriqueix gràcies a la selecció de 90 fragments musicals accessibles mitjançant codis QR, l’audició dels quals complementa eficaçment el contingut escrit, com ja és habitual en aquest tipus de publicacions recents. Aquests exemples també s’indexen de manera convenient en un llistat final que en permet una consulta àgil i ordenada. En aquest sentit, el melòman sense formació musical no ha de témer-ne la lectura: constitueix una eina de capçalera per llegir i consultar, altament recomanable per a biblioteques, conservatoris, escoles de música i professionals del sector en general.

L’edició incorpora un glossari terminològic i presenta un disseny gràfic molt sobri, amb una tipografia arrodonida i de lectura confortable, que agilitza la lectura d’un text redactat amb un estil ortodox, precís i contingut en l’ús del vocabulari tècnic, majoritàriament orientat cap a l’anàlisi fònica —amb algunes incursions puntuals en l’àmbit harmònic. En aquesta línia, cal agrair a l’autora que esquivi amb determinació aquell discurs embafador i altres vaguetats que empastifen de superficialitat certs assaigs divulgatius, excessius en la seva voluntat de complaure, feixucs en el seu afany d’onanisme emocional i irritants pel seu condescendent infantilisme envers el lector.

Amb tot, i a títol personal, demano a Medio Tono que aposti per títols que no tractin qüestions ja àmpliament abordades per una bibliografia profusa i de tots els nivells, i que reprengui la línia d’omplir buits flagrants com el dels compositors, compositores i intèrprets sense referències —i encara menys d’actualitzades— en llengua espanyola. És a dir, que continuï per senders similars als de Torcuato Tejada Tausto i el seu Sergei Rachmáninov, los años inciertos (2024). Mendelssohn, Donizetti, Dvořák, Spohr, Meyerbeer, la família Strauss i també Richard Strauss, per citar-ne només uns quants, manquen d’un fons bibliogràfic localitzable i no obsolet que permeti als professionals i aficionats aprofundir en la seva obra i trajectòria.

Albert Ferrer Flamarich