Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

A l'entorn de Pau Casals: correspondència i sardanes

Classificació temàtica: Sense classificar

“Querido maestro”. Correspondencia de Pau Casals (1893-1973).

 Anna Dalmau i Anna Mora (edició i traducció).

Acantilado, Barcelona, 2024. 703 pàgines.

ISBN: 978-84-19958-26-6

 

De Festívola al Preludi d’El Pessebre. Una aproximació al catàleg d’obra musical de Pau Casals a partir de les seves sardanes.

Anna Costal, Albert Fontelles-Ramonet.

Càtedra UNESCO Pau Casals, 2025. 200 pàgines.

ISBN: 978-84-09-70617-4

Acantilado, Càtedra UNESCO Pau Casals

Un any després de commemorar el cinquantenari de la mort de Pau Casals –en 2024- i a les portes de celebrar els 150 anys del seu naixement – el 2026-, l’editorial Acantilado va publicar una nova i rellevant compilació epistolar del mestre. Aquesta iniciativa ha estat possible gràcies a la meticulosa tasca de les musicòlogues Anna Dalmau i Anna Mora, que ja havien impulsat altres edicions de correspondència casalsiana amb figures destacades com Joaquim Pena, Andreu Claret, Ventura Gassol, Antoni Rovira i Virgili, Adrià Gual o Josep Tarradellas. El nou volum, tot i no presentar-se com un recull exhaustiu de tota la seva correspondència, reuneix 401 cartes que abracen un ampli ventall cronològic i temàtic. Les missives han estat ordenades seguint el criteri temporal i s’estenen al llarg de més de 700 pàgines, testimoniant amb claredat l’ús predominant del català i el francès com a llengües habituals en els intercanvis epistolars de Casals, com també s’explica al pròleg.

Aquest pròleg, a més, ofereix una orientació temàtica essencial per al lector, destacant les línies mestres —musicològiques, històriques i humanes— que travessen el conjunt de documents. Lluny de limitar-se a la mera transcripció, l’edició incorpora un acurat treball crític que es materialitza en un extens aparell de notes a peu de pàgina, fonamentals per comprendre el context, els referents i les implicacions de cada carta. La part final del llibre es reserva per a una sèrie d’eines complementàries d’alt valor metodològic, com ara índexs onomàstics, relacions de corresponsals, taules cronològiques i el detall de la procedència arxivística de cada missiva. Tot plegat configura una obra de referència que enriqueix notablement el coneixement de la figura de Casals i del seu entorn intel·lectual, artístic i polític.

Està estructurat en diversos capítols que agrupen diversos períodes cronològics i etiquetats amb el noms de les danses arquetípiques d’una suite barroca remarcant el vincle del redescobriment i difusió de les suites bachianes per part de Casals. En aquest sentit s’estableix un recorregut que s’inicia amb “Prelude” i va des dels seus anys de formació a Madrid a finals del segle XIX gràcies al suport del Conde de Morphy i la reina Regent Maria Cristina fins a les dues darreres dècades de vida amb “Gigue” i ja des de Puerto Rico, el seu darrer refugi, on la seva veu -serena però ferma- va continuar sent un far de dignitat i resistència fins al final. Enmig, “Allemande” s’endinsa en els anys de formació i en l’eclosió de la seva carrera internacional, entre 1899 i 1918, quan ja era reconegut arreu com un intèrpret extraordinari i començava a perfilar-se el seu compromís humanitari. “Courante” ens trasllada a la Barcelona de l’entreguerres, marcada per l’efervescència cultural i política, on Casals desplegà una activitat intensa al capdavant de l’Orquestra Pau Casals i es vinculà profundament amb la vida cívica i democràtica del país, fins que l’arribada del franquisme l’obligà a marxar a l’exili. A “Sarabande” i “Gavottes”, el relat es centra en la seva retirada a Prades, al cor de la Catalunya Nord, on, tot i apartar-se dels escenaris com a forma de protesta, va mantenir una rica vida intel·lectual i epistolar. 

En aquest sentit, aquesta eina documental de primera mà és biografia i història de bona part del segle XX a través de la immensa xarxa de contactes amb les quals la polièdrica personalitat artística i humana de Casals va cartejar-se al llarg dels 80 anys de missives recollides en un intercanvi amb persones pertanyents a èpoques i ambients tan diferents com Jesús de Monasterio, Mann, Picasso i Isabel de Bèlgica fins al president Kennedy, Carner i Irla, passant per una ingent quantitat de personalitats del món musical. El llibre es completa amb un inventari minuciós dels fons documentals consultats, un annex que no només reforça la transparència i el rigor metodològic de la recerca, sinó que també permet entreveure l'envergadura del projecte. Aquesta informació complementària esdevé especialment útil per a futurs investigadors interessats en aprofundir en la figura de Casals. Com a introducció també s’inclou una conversa amb el violoncel·lista Lluís Claret, que recorda l’ajuda rebuda pel seu pare de part de Pau Casals. Aquest testimoni directe, d’una gran càrrega emotiva, il·lustra amb claredat el compromís ètic i la generositat del mestre, valors que travessen tota la seva trajectòria vital i artística.

D’altra banda, la feina d’investigació ha anat molt més enllà de la mera recopilació epistolar. L’edició ve acompanyada d’un dens aparell crític que contextualitza amb precisió cada document, facilita la comprensió del lector i en destaca les implicacions històriques i personals. El resultat és una impressionant tasca filològica reflectida en centenars de notes a peu de pàgina —possiblement més d’un miler— que aporten dades, referències i matisos imprescindibles. Curiosament, però, Acantilado ha optat per numerar-les per pàgina en lloc de seguir una numeració contínua, un detall que dificulta quantificar-ne l’abast, però no en minva el valor. També, val a dir que, tot i l’elevada qualitat de l’edició, cal lamentar que no s’hagi publicat també en català, fet especialment significatiu tenint en compte la centralitat d’aquesta llengua en la correspondència recollida. A més, la publicació va coincidir gairebé en el temps amb l’estudi de Pepe Reche dedicat a l’Orquestra Pau Casals, un treball que dialoga de manera molt pertinent amb aquest epistolari, sobretot pel que fa a les cartes intercanviades amb Joaquim Pena, secretari de l’orquestra i figura clau en el projecte musical i social que Casals va impulsar des de Barcelona. 

Un altre dels eixos temàtics significatius a partir dels quals es pot escrutar aquest epistolari són les referències a la pròpia obra de Pau Casals i al món coblístic. Per exemple, a la carta del 23 de maig de 1893 adreçada pel Conde de Morphy es fa una referència a un quartet de cordes compost pel jove Casals i interpretat davant la Reina Maria Cristina (pàg. 52), la felicitació de Vincent d’Indy per la Sardana de Sant Fèlix interpretada a París el 1930 (26 de maig de 1930. Pàg. 195) i nombrosos apunts a l’entorn de l’orquestració i interpretació d’ El Pessebre. I ja al 1971, sobre l’ Himne de les Nacions Unides. En el cas de Garreta hi trobem la missiva del 19 de setembre de 1912 on li demana opinió de set sardanes i una romança per a violoncel i piano que el músic ganxó li havia fet arribar a petició del propi Casals (pàg. 81); de la sardana Isabel i la interpretació d’altres obres (4 d’octubre de 1921, pàgs. 147-148).

Però també hi ha cites i comentaris a altres esdeveniments com una ballada de sardanes celebrades a Comarruga segons Felip Capdevila (29 d’agost de 1920, pàgina 129); l’èxit aconseguit per la sardana Margaridó de Zamacois a Riga (carta del26 d’octubre de 1935. Pàg. 254); el record de Wanda Landowska del seu periple català i la sonoritat de les cobles (9 de juliol de 1941. Pàg. 304); la composició de dues sardanes per part de Joan Lamote de Grignon (18 de setembre de 1948. Pàg. 383), la perspectiva d’un viatge de la Cobla de la Bisbal d’Empordà a Nova York segons Joan Alavedra (10 de març de 1949. Pàg. 401), la prohibició que va caure a La Principal de la Bisbal de no poder anar a França durant dos anys per haver tocat davant de Pau Casals com li comenta el seu biògraf i amic Josep Maria Corredor el 4 de maig de 1954 (pàg. 492), entre altres informacions. 

I un estudi de les sardanes

Tot plegat ens permet virar, precisament, cap a l’obra sardanística de Pau Casals que, en els darrers anys, han estat redescobertes com un dels vessants menys coneguts però més significatius del llegat del mestre del Vendrell. L’impuls definitiu va arribar el 2020, amb l’estrena de la integral per a cobla al Festival de Pasqua de Cervera per part de la Cobla de Cambra de Catalunya, fruit de la perseverança de Jesús Ventura i Josep-Maria Serracant. Aquesta fita ha anat seguida d’enregistraments de referència —amb direcció d’Antoni Ros Marbà—, de l’edició completa a càrrec de l’Editorial Boileau i d’una presència creixent d’aquestes peces als escenaris. Tot plegat ha contribuït a eixamplar la mirada sobre un Casals compositor que, més enllà de la seva imatge icònica com a intèrpret i activista, demana ser estudiat amb una atenció renovada.

En aquest context s’emmarca el llibre De Festívola al Preludi d’El Pessebre, una recerca acurada d’Albert Fontelles-Ramonet i Anna Costal, que analitza amb criteris científics les sis sardanes del músic. A partir d’una hipòtesi clara —que aquestes obres poden actuar com a porta d’entrada per a un futur catàleg raonat de tota la seva producció—, els autors han investigat fonts primàries disperses, han identificat buits i contradiccions bibliogràfiques i han aportat una lectura musical profundament contextualitzada. L’estudi revela, entre altres aspectes, el valor simbòlic i cultural d’aquestes obres, l’ús de melodies populars i recursos com la polimodalitat, i obre camí per a futures investigacions sobre les ombres i les llums del Casals creador. Publicat amb el suport de la Càtedra UNESCO Pau Casals i en el marc del GRECUM de l’ESMUC, el volum representa una aportació imprescindible per aprofundir en la comprensió del patrimoni musical català.

El llibre s’estructura en deu capítols, cadascun amb entitat pròpia. Els sis primers se centren en l’estudi individualitzat de les sardanes compostes per Pau Casals, seguint l’ordre cronològic de creació. Cada anàlisi s’inicia amb una fitxa descriptiva que resumeix les dades essencials de l’obra: títol —i títols alternatius, si escau—, data i lloc d’estrena, formació instrumental, tonalitat, nombre de compassos i un detall de les diferents versions instrumentades, amb indicació de l’autor de cada arranjament i l’any corresponent. A continuació, s’ofereix una contextualització històrica i artística de cada composició, tot destacant els aspectes més rellevants del seu procés creatiu i de la seva primera recepció. Aquest apartat adopta un enfocament flexible, adaptant-se a les circumstàncies específiques de cada peça.

En alguns casos, s’inclou també un breu repàs de les interpretacions més destacades, que tot i no ser exhaustiu, permet visualitzar l’abast i la difusió pública de l’obra. Cada capítol es tanca amb un llistat de fonts consultades, tant pel que fa a les partitures com als enregistraments sonors. Els capítols setè i vuitè estan dedicats a dues peces complementàries —El ball dels dimonis i La sardaneta de flabiol— que, tot i no ser sardanes pròpiament dites, han estat incorporades a l’estudi arran de la seva rellevància documental i del seu interès musical. La recerca portada a terme ha justificat plenament la seva inclusió en el volum. Els dos darrers capítols presenten, d’una banda, els resultats obtinguts al llarg del treball d’investigació i, de l’altra, les conclusions generals, organitzades segons dues línies de reflexió diferenciades que responen a criteris conceptuals i metodològics. Sens dubte, es tracta d’una aportació necessària i llargament reivindicada, tant des de l’àmbit de la cobla com des de la recerca musicològica, per tal d’ampliar el coneixement sobre la figura creadora de Pau Casals i per integrar amb rigor acadèmic aquest repertori en la historiografia musical catalana.

Albert Ferrer Flamarich